skip to Main Content

Per tocar amb un dit en el cel

Una pagesa i un moro. Tots dos tan dignes. Tots dos tan esvelts. Tots dos tan estirats i alhora tan humils. Fan prop de quatre metres d’alçada, més de dues vegades l’alçada humana habitual a les nostres contrades. I pesen, atenció, prop de cinquanta quilos, una càrrega ben feixuga per als seus portadors. L’origen, sobretot la simbologia, dels gegants, és incerta. Per a què serveixen? Per a què es crearen? Qui ho pot saber… El cas és que els gegants de Sant Domingo són, per extensió, els gegants de Manacor. El moro i la pagesa. La pagesa i el moro. Visqueren, els nostres gegants, un segle XX convuls, com tantes altres tradicions. Venen d’una tradició secular, que es remunta ja al segle XIX, però passada la guerra civil veim com la seva afluència als carrers és mínima. Els anys setanta hi ha un tímid intent de recuperació que no es consolidarà fins el 1985, en què els gegants de Sant Domingo sortiran per les festes per acompanyar els Moretons i també el misteriós Alicorn.

Restaurats el 1997 són sempre presents a la trobada de gegants de les Fires i Festes, on oficien com a amfitrions.

De mirada elevada i frontal, gairebé hieràtica, els gegants representen figures humanes més o menys quotidianes, més o menys corrents, més o menys habituals. És evident, però, que el pas del temps ha difuminat aquesta quotidianitat. La pagesia viu, malgrat el preu de la garrova, un declivi gairebé irreversible, i la geganta manacorina esdevé ara, més que un signe d’identitat, un vertader símbol de resistència i reivindicació de l’origen i la dedicació secular, mil·lenària, del poble mallorquí. El moro, per part seva, sembla esdevenir la baula unidora de cultures, precisament avui que Manacor i el Magrib semblen redols agermanats per la confluència en l’espai i el temps. Per paga, un tercer element completa la colla. El gegantó d’Antoni Maria Alcover, més petit en estatura, més lleuger de càrrega, acompanya el moro i la pagesa en les seves sortides.

Cinquanta quilos de fusta, duen els portadors del moro i la pagesa. Tanmateix, el seu caminar és divertit, entretengut, lleuger en els seus enrevolts, elegant en el seu transitar. I hom no pot saber, tampoc, si és tradició que els geganters duguin, ai las, una espardenya de cada color, o si, per contra, era aquest fet una simple casualitat que va ser capaç de captar l’ull intrèpid dels garriguers fotogràfics del patrimoni immaterial…

Back To Top
×Close search
Search