“No sé com don Joan no tornava boig”

El 1882, un missioner metodista protestant de Capdepera, Jaume Alou, es va distribuir per diferents pobles de la comarca per obrir-hi una escola metodista. A Manacor va entrar en conversa amb un particular per comprar el solar on avui hi ha l’església de Crist Rei per obrir-hi aquesta escola. Ens ho explica l’historiador manacorí Albert Carvajal, que assegura que “els poders fàctics se n’assabentaren, sobretot un capellà que era el més radical de tots, Jaume Aulet, que va comprar aquest solar per construir-hi una escola catòlica per evitar que els metodistes hi poguessin obrir la seva. Amb el pas del temps aquesta escola es va convertir en esglèsia, primer Sant Roc i ara Crist Rei”.

Justament aquests mateixos dies, a un restaurant de Montuïri, un grup d’exalumnes de Crist Rei s’han trobat per fer un sopar de recordança d’aquells anys. “Deu fer quatre o cinc anys que el feim”, diu Joan Cubells, un d’aquests exalumnes que acabaren l’any 1972 per partir cap a la Salle o la Graduada. A banda de la de Crist Rei també hi havia l’escola parroquial dels Dolors, amb el serverí Fornaris de mestre.

A la imatge que il·lustra la notícia, hi falten dos alumnes d’aquell any que ara ja són morts: l’escriptor Gabriel Galmés i el músic Tomeu Nadal. A més, tampoc no hi eren Toni Quetglas ni Cristian Fernández, que molts recordaran com el fill del metge Carlos Fernández, el Metge Madrilenyo.
L’escola de Crist Rei era unitària. Un únic mestre era qui impartia les classes en una aula única amb cinc o sis nivells diferents. Aquell heroi de la pedagogia unitària era Joan Riera Sansó, conegut arreu a Manacor com “don Joan Gallet”.

Tenia fama de tenir la mà lleugera, don Joan. “Jo era dels bons i qualque vegada em va arribar”, diu Joan Cubells, que matisa que “era un pegar que no feia mal, però sí que era bo de fer fer-lo enfadar, a don Joan”.

Aquell curs varen ser els primers que feien EGB, després de la implantació d’una nova llei educativa impulsada pel ministre franquista Villar Palasí.
Entrar a l’escola de Crist Rei, recorda Cubells, “no era bo de fer. Podríem dir que era una escola una mica elitista, tenia fama d’impartir bon ensenyament”. En aquest sentit, afegeix que “sabíem a quina hora hi entràvem però no podíem dir mai quan sortíriem. Només ens n’anàvem si havíem acabat la feina”.
Tot i ser una escola parroquial, no recorda Cubells una especial presència religiosa. “El visitador venia més a la Salle que no a Crist Rei”. Amb un punt de nostàlgia i orgull, explica també Cubells que “el nostre joc eren les anelles del pati, que no sé com ningú no s’hi va xapar el cap”.

L’aula estava estibada d’al·lots. La taula del mestre enmig, damunt d’una tarima des d’on atalaiava tots els racons de l’espai, i voltant voltant, a les parets, pissarres. Cubells recorda la relació amb don Joan com a de “respecte, afecte i por, una mescla. Però el primer any que anàrem a la Salle, hi anàrem en comitè a mostrar-li les notes”. Així, per exemple, un dia que va nevar, don Joan els va comanar una activitat relacionada amb el dia, escriure una redacció: “Una nevada en Manacor”.

Un altre antic alumne d’aquesta escola va ser l’apotecari i exregidor a l’Ajuntament Joan Gomila. “No sé com don Joan no tornava boig”, diu Gomila, que afegeix que “com pot ser que tengués 75 o 80 al·lots dins l’aula i que tots sortíssim tan ben formats”, de fet, diu, “els alumnes més xerecs de Crist Rei, a la Salle eren notables”. Així i tot, cal afegir que don Joan comptava amb ajudants com ara Tomeu Matamalas o Sebastià Fiol. Gomila diu que “ara sé el mateix francès que vaig aprendre amb don Joan”, que també recorda com un professor dur: “Dúiem calçons curts i quan arribava a ca nostra ma mare em mirava els genolls, i si els duia vermells (o verds, perquè hi havia molta humitat) ja em demanava quina l’havia feta”.

Gomila també recorda l’enorme competitivitat: “Cada mes canviava la llista de la pissarra amb els noms dels alumnes ordenats per les notes”.
També, com pertocava a aquell temps, celebraven el dia del Caudillo, o cantaven himnes com ‘Montañas nevadas’.