La idea romàntica d’una dona boja, diferent, perillosa, macabra, terrible, maníaca, imprudent, tronada, pertorbada i fatal és una imatge que està de moda. És un estil de dona cridaner, sovint molt vinculat al despropòsit i a la follia delirant. És un concepte de dona curiós, que juga amb la feminitat i la insània i amb una passió desbordant alhora que un aspecte melancòlic. També s’ha transformat en una aparença desitjable entre generacions joves: una dona única, divina i diferent; un ens que transmet una formosor nostàlgica. Una dona singular, sens dubte.
Crec que tota al·lota jove ha passat per una etapa similar: el moment crucial (sovint entre la infantesa i la tendra adolescència) en què construïm el nostre caràcter desitjant distingir-nos de la resta de nenes —és a dir, el punt de la nostra existència en què començam a odiar a mort el color rosa, la nina Barbie i que no ens triïn per ajudar a traslladar cadires d’una aula a una altra.
Llavors, una s’adona que aquest procés és universal, no perquè totes siguem exactament iguales, un calc copiat generació rere generació, sinó precisament pel contrari. Perquè la societat, durant el passat, va arrelar en la concepció de la dona una sèrie de pensaments ecumènics, com que totes aspirem a uns mateixos objectius o que no tenim facilitat per a conduir. Aquesta època de jo-no-soc-com-les-altres, aquest moment d’autodescobriment personal (que de vegades pot resultar en fanfarroneria, cal dir), és un mer resultat d’un afany simple que, ja de nenes, ens fer de ple: desmuntar els tòpics; evitar ser qualificades de “senzilles” o “bàsiques”.
També és estranya la seva contraposició: que les dones som totes complicades, un embull d’emocions, de dramatisme. I els homes? No ho són també ells, un tripijoc farragós? Tanmateix, la complexitat no és característica del sexe, sinó de l’espècie humana. Totes les persones som terriblement enrevessades, plenes de sentiments i rancúnia i desitjos embrollats en un laberint de venes, ossos i carn. Tota dona i tot home són un món sencer, amb una atmosfera diferent de l’anterior i de la que vindrà després.
No, cada dona és única i inusual, com cada ésser viu que trepitja aquest planeta, i, alhora, és un ens de pensament enigmàtic amb un objectiu encara més complex: distingir-se sense destacar. Perquè si es fa notar, aleshores cerca atenció; però si no ho fa, s’arrisca al més greu dels pecats: ser oblidable als ulls d’una història en masculí.
Perquè s’ha de ser intel·ligent, però no massa per a deixar als altres sense paraules.
Perquè s’ha de tenir talent, però s’ha de ser modesta en els èxits i mai s’ha de presumir.
Perquè s’ha de ser guapa, però no massa, perquè si no és evident que una s’ha operat els pits o el nas, i ho ha fet, és clar, per sentir-se superior a la resta.
I clar, llavors una pensa i pensa i té una epifania: “I si l’assumpte no és que som totes iguales, sinó que ens veiem obligades a introduir-nos entre unes fronteres que ens atorguen un mil·límetre de marge per actuar, decidir i avançar?”
No, no soc com les altres dones, però soc exactament igual alhora, ja que soc jo mateixa i, a la vegada, form part d’un col·lectiu. Aquest embolic de paraules que un podria confondre amb un travallengua és la veritat sense subterfugis: és la vida que portem les persones amb úter. Quan era nena em crispava el fet de ser categoritzada, inclosa dins d’un grup que, en aparença, podria semblar desventurat.
No podria haver anat més errada.
Request una feminitat sense crítiques: siguem lliures de decidir com som i de fer el que vulguem.
I sabeu què? Doncs que ja no m’importa portar falda, veure pel·lícules nyonyes i romàntiques o plorar quan m’emocion. Al contrari: ho reivindic com una bandera, així com em configur a mi mateixa. I, tot i que no és el meu favorit, ja no odii el color rosa. Aquesta és la meva victòria.
