“Només el fet de ser a Valladolid ja és un premi per a mi”

Carme Galmés (Manacor, 1976) és arquitecta. Aquests dies és notícia perquè amb el curtmetratge “Somni”, la seva òpera prima, participa al Festival de Valladolid.

“Somni” ha nascut del taller de guionatge que fa 39 Escalons amb Michel Gaztambide. Ja ho tenies pensat, o la idea ha vengut directament amb el taller?
És que de fet jo no pensava fer el taller de guió, però quan va venir Michel vaig decidir-me finalment, i em va agradar molt, perquè ell és molt entenedor i amè. Em va sortir una mica de manera automàtica, no havia pensat que escriuria aquest guió. És ver que aquest taller ha significat una mica una descoberta per a mi. Ell ens digué que “un guió és poesia feta en imatges”. Això va ser el punt que em va enganxar. De petita m’agradava recitar poesia i em va emocionar aquesta manera de descriure un guió.

Parteixes d’una història real?
Està basat en una història real, però no exactament… Dues germanes de mon pare es varen morir molt joves, amb dotze i tretze anys, i a ca nostra hi ha fotos seves. Era un tema que sempre m’havia impressionat molt. Elles… realment no hi són, és com si fos un somni d’elles.

Explica’ns com arribes al Festival de Valladolid? Hi ha una selecció? O hi arribes directament?
Ells tenen una plana web on es pot presentar qualsevol persona, i després ells en fan una selecció. La projecció de “Somni” està dins l’apartat de Punto de Encuentro, que es projecta dins “La noche del corto español”. Hi ha sis curtmetratges seleccionats que van a concurs.

Per tant, un gran satisfacció per part vostra.
Sí. Només el fet de ser allà ja és un premi per a mi, i per a tots els que hi hem pres part, com Antoni Mas, Pi Subirats, Mateu Riera, Gaizka Taro, Dani Gómez, Jorra Santiago o Sebastiana Galmés, entre d’altres. Les actrius que fan el paper de les dues nines són Aina i Mariona Subirats. El curtmetratge el feren els mateixos alumnes del taller. Estic molt ontenta que sigui un curtmetratge rodat d’una manera tan senzilla i amb participació de gent molt estimada.

Quins recursos fan falta per rodar un curt així? L’instrumental deu ser car…
Va venir Gaizka Taro a enregistrar les imatges, amb el seu equip. Tampoc no teníem equip de so, i doblàrem després les veus. El cost ha estat pràcticament zero. Ho rodàrem en un dia. El que ha duit bastant més temps ha estat el tractament d’imatge i muntatge.

Les protagonistes són dues dones. Se’n pot fer una lectura en clau de gènere?
No vaig pensar en clau de gènere. És ver que la història parla de dues dones de la família que les sentia a prop encara que jo no les hagués conegudes. I això em remet, també, a mares, padrines, ties…

Quan fas el guió, ja penses cada imatge, cada enquadrament? És una informació que hi surti?
En tens una idea… Però l’habilitat rau en tenir la intuïció de les imatges. Pots dir quins seran els llocs, però no ho especifiques tot, perquè quan rodes es torna a escriure. El guió s’escriu tres vegades: quan el fas, quan rodes i quan fas el muntatge.