Joan Oliver Roig (Manacor, 2002) estudia història de l'art a Palma i diu que “amb un poc de sort ens dedicarem a la música qualque dia”. Això podria ser una presentació seva. Una altra és que no li diuen Joan Oliver, sinó Cosí Joan, el cosí de tot Manacor, com li agrada dir. I ha tret disc, “Morir d'èxit”, un títol que és tota una declaració d'intencions...
Som davant un raper…
Sí. Podríem dir que faig rap.
I com hi arribes, al món de la música? A través del rap? O a la inversa?
La meva estima per la música comença prest. Però amb l’institut la cosa se’m complica. L’Escola de Música no m’accepta. Vaig voler fer violí, i em varen treure del Conservatori, em suggeriren que fes altres coses. A partir d’aquí… que li donin pel cul a la música clàssica. D’altra banda, he jugat a bàsquet molts d’anys, i la cultura del bàsquet va molt lligada amb la música urbana. Això a banda, també hi havia l’estima cap a una ciutat com Nova York… Sempre he escoltat aquesta gent. Mon pare també ha tengut vinils tota la vida… Els instruments m’agraden, però els sons electrònics m’agraden molt. Podem dir que la vida m’hi ha conduït.
Has tengut un entorn que t’ho ha facilitat? Com ha estat? Rapejaves al carrer?
Gràcies a l’amistat amb Planet he pogut treure una cosa que duia tan reprimida des de feia tants d’anys. Amb en Jaume (Forteza, Planet) em vaig llevar aquesta por. I d’entorn n’hi ha hagut, amb els amics de l’institut ens vèiem per rapejar i per improvisar, i ens llevàvem la vergonya. Va començar com unes batalles de galls, record que s’hi va apuntar un glosador també… Un noranta per cent de la gent que fa rap ha començat així, pel carrer, pel parc. I ens vàrem dir, “no pot ser que ho facem només entre nosaltres, hem de provar de cantar”. Record que també a Portocristo es feien batalles i eren entretengudes, allà al Cabezón de dalt de la costa de Can Blau s’hi arribaven a ajuntar cinquanta persones. Mai em vaig atrevir a participar-hi, però.
Hi ha missatge, en el rap… de controvèrsia, de canvi, de transformació, o de revolució. Però avui la revolució sembla que ha agafat uns altres colors.
El rap ha fet una passa que no vull dir enrere, però… El raper s’ha establert i no se la juga tant, i en els darrers àlbums que he escoltat hi he vist aquesta connotació. Escolt molts d’americans, i vaig molt alerta per així com està Amèrica, perquè no pots ser un fatxa raper. I aquí hi ha un govern socialista, i n’hi ha que es creuen que són antisistema perquè no són socialistes. Les xarxes socials també alimenten tot això, l’algoritme t’hi condueix, per molt que et faci oi.
Parlem del disc. És tot fet teu? Com surten les cançons?
Tenc un amic, Bernat Nadal, que fa bases. Feim recol·lecta de sons per internet, també a través de grups de Telegram de Rússia… cercam paquets de so, els ajuntam i treim cançons. Pel que fa a les lletres, tot és meu, i en el disc hi ha col·laboracions de Jaume Forteza (Planet), Flakko i El Borru. Hi ha conceptes que em surten… un dia de passeig, per exemple. Em venen quatre paraules, les escric i d’aquest punt de partida trec una cançó. A partir d’aquí improvisam i treim la cançó sencera.
És a dir que la cançó es fa improvisant, no t’asseus a la camilla a escriure-la.
Jo no m’assec, em pos davant el micro, amb Jaume. Cantes trenta segons, i dius “no m’agrada”, i cantes un altre pic, i un altre, fins que dius, “aquesta”. Anam guardant els trossets fins que en surt una de sencera. N’hi ha qualcuna que dura un minut i mig, gairebé sense respirar.
Rap o trap?
Podríem dir rap… trap realment vol dir il·legal. El trap és la feina il·legal, i per això té tot el sentit que no hi hagi normes. Per a mi les normes les posa el beat. Jo escolt un beat i dic “aquí hi he de posar aquesta lletra”, però amb llibertat, fora normes, perquè si el beat et diu una cosa, li has de fer cas. Mai m’he aturat a comptar síl·labes.
Si treus cançons fent una passejada Manacor hi deu ser present…
És que Cosí Joan és Manacor. A la meva primera cançó ens varen batiar com “els Reis de Manacor”. Si no hi ha Manacor no hi ha “Morir d’èxit”. Hi he viscut quasi tota la vida, i tot el que xerres és Manacor “best”. Tot el que he vist, tot el que he sentit, tot el que he estimat, és a Manacor, i si m’he de morir d’èxit serà a Manacor, perquè Manacor i Cosí Joan van de la mà.
I què dius, de Manacor? Què en trobes?
A mi m’agrada molt que la gent digui que Manacor és lleig, perquè m’agraden les coses lletges… aquesta brutor. Els japonesos tenen una paraula per aquesta estima a les coses incorrectes i lletges. Manacor és las capital cultural de Mallorca, i si hi ha trap a qualque lloc de Mallorca és a Manacor. Jaume, El Borru, Miquel de la Mel… és un moviment que va néixer a Manacor i per a mi ha estat un privilegi seguir el seu camí. Tot això fa que siguin inseparables Manacor i el trap. En Jaume és el “padrino”, i jo som el nebot.
Cantes en català.
No m’ho he plantejat mai d’una altra manera. Hi ha una cançó on criticam que hi hagi grups que han cantat en castellà i que ara es volen ficar a la música en català. Del primer dia ja ho vàrem fer així. Seria incapaç de rapejar en castellà o en anglès.
Un disc que et pot fer morir d’èxit necessita una presentació.
Dia 12 de setembre a Sa Factoria, a la plaça de Weyler, s’hi faran un parell de concerts per presentar el meu disc, amb en Jaume (Planet), Flakko, Bissuri i un DJ.
És sa l’ambient a Manacor per fer música en directe?
Som la capital cultural. Hi ha Neura, Xítxeros, Renou Col·lectiu… que duen gent de la península, grups potents. Només hem de recordar que sempre hem de tenir en compte els manacorins.
De vegades els artistes quan han fet un llibre o un disc, diuen que s’han buidat.
M’he buidat. He de començar de zero un altre pic, però és ver que qualque cosa queda, de lletres m’he buidat, m’hi he hagut d’esforçar, he hagut de gratar, perquè no em volia decebre a mi mateix. Ja veurem si tenim material per fer-ne un altre.
Cosí Joan, de qui ets cosí?
Només tenc dos cosins bons, però som el cosí de tot Manacor. La gent em deia “primo”… ho vàrem traduir i va quedar “cosí”. Dels meus amics, som el seu cosí, més que el seu amic. També puc ser el teu cosí, si vols.
Podem escoltar el disc a les plataformes?
A totes les plataformes, i també hi ha el CD físic, que el podeu trobar al Vermut, o demanar-me’l a mi mateix. L’he produït de manera totalment independent.
Tens voluntat de mantenir-te al marge de les discogràfiques?
Al marge no, perquè tot el que em pugui ajudar a créixer i a explotar la meva música m’interessa, tot i que de vegades és ver que és un negoci un poc abusiu, el de les grans discogràfiques. N’hi ha que et fiblen. Però fer feina amb una discogràfica petita sí que m’agradaria.
Et fa por el directe?
És el que m’aniria millor. Som un descarat damunt l’escenari. Trob que estic fet per a l’escenari. Quan veig els concerts dels altres pens en el que donaria jo per ser damunt aquell escenari i rebentar-la cada vespre. És on més em trec la ràbia i tot el que duc damunt de tots els anys i de tota la vida. Si pogués en faria un cada cap de setmana.
Parlant d’escenaris… parlem també d’atrezzo. No dus una cadena d’or pel coll, com els rapers.
Com a bon manacorí, tot el que puc dur de perles ho duc. I una polsereta a conjunt i tot. De fet, vaig estar a punt de fer-hi feina, a les perles.
Diguem que ets un raper com els altres, però vestit a la manacorina.
És que has de defensar els teus colors. N’hi ha tants de diferents… i cadascun té una estètica diferent. Tots venim dels calçons amples amb les botes i la gorra. Com el raper de Nova York duu la camiseta del bàsquet, jo duc el collar de perles. En el rap defenses molt el teu barri, d’aquí on vens, encara que no estiguis d’acord amb la idea de política del teu territori, estàs content de ser del teu barri, d’aquí on t’has criat.
Fas servir l’autotune? Hi ha gent que no ho acaba de veure bé…
Jugar amb l’autotune és el més difícil que hi ha. Canvia completament el vibe de la cançó. N’hi ha que diuen que s’empra per amagar les febleses de la veu. Però és una eina més, un instrument més. Amb l’autotune puc sonar com Taylor Swift o com Black Sabath. És brutal.
El rap… contracultura o colonització cultural?
És evident que neix a Amèrica. Mon pare em diu que el primer pic que va sentir rap va ser quan els militars americans del Puig Major varen dur cintes de cassette de rap. I aquest record em fa gràcia. Deixes de banda el folklore per fer rap… ho veig més una globalització que una colonització…
Et planteges la fusió entre folklore i rap?
En el meu cas ho veig complicat, perquè parlar del carrer i de segons quines inseguretats… i relacionar-ho amb coses tan folklòriques… em costaria trobar el so per ficar-hi la violència i el rap. Però hi ha gent que ho fa, com na Nastallat, aquesta nina és un deu, que fa ball de bot electrònic. La combinació de la ciutat i el camp podria ser un contrast interessant.
Parles de la ràbia… veig que hi ha catarsi en els teus versos.
Si estigués segur i no tengués un mal que m’ha turmentat tant de temps no m’hauria plantejat fer música. La meva expressió és gràcies a això. He estat tants d’anys reprimit, amb por de treure música, que fins que no m’hi he atrevit no he estat tranquil. Treure aquest disc m’ha llevat un pes de damunt enorme. I encara en queda, de pes, per poder treure més música. La música ha valgut la pena, pens en totes les cadenes que he pogut rompre gràcies a la música.
