“Els rebels aviat varen controlar el territori i s’hi va donar una repressió molt important no justificada”, així explica el panorama que va quedar després de l’alçament militar feixista del 1936 a Galícia. Un panorama, d’altra banda, ben germà del que es visqué a Mallorca, territori també “nacional” des del primer moment i on la repressió més descarnada es va executar sense miraments. En parlava Lourenzo Fernández Prieto a la conferència inaugural de les jornades del Col·lectiu Recerca “Botxins i repressors”. Fernández va ser presentat per Jaume Claret. Prèviament, Tomeu Garí, del col·lectiu organitzador, i el batle Miquel Oliver havien inaugurat la diada.
Fernández insistí en el paral·lelisme entre Galícia i Mallorca: “Ambdues tenen una llengua pròpia. Ambdues estan aïllades de la resta de territori. I totes dues tenen una relació conflictiva amb el germà gran: Portugal en el cas de Galícia i Catalunya en el cas de Mallorca”.
Fernández es demanava “on és el tabú? Per què això no és Alemanya?”, mentre alertava que “de cada vegada es dirà menys això. Nosaltres vàrem perdre la guerra. I ells també. Però allà va guanyar la democràcia. Aquesta és la diferència”.
En referència al bàndol guanyador a l’Estat espanyol, Fernández Prieto aclarí que “ells són els que manegen la memòria durant quaranta anys, i encara ara” i explicàs que “no va haver-hi cap relació entre la matança colpista i la resistència. La relació és entre el colpisme i la matança”.
Per això acudí a la fredor de les xifres, tan distant com esfereïdora: 2.799 causes militars, 400.000 pàgines, 18.000 registres personals, 4.689 assassinats validats, 12.000 fragments de so, 22.000 imatges de les famílies. Aquestes són les dades de la investigació a Galícia.
A l’hora de parlar de qui era que donava les ordres, Fernández va recordar que “fins al 1r d’octubre Franco no pren possessió del poder” i per tant no és encara el màxim responsable del genocidi. 150.000 persones foren víctimes d’execucions sumàries o passeigs. La gran majora eren civils. I més d’un milió de persones passaren també per la presó.
En contra del que s’ha intentat vehicular “la violència massiva de rereguarda a Espanya és obra gairebé exclusiva dels mateixos espanyols”. Ni alemanys ni italians hi tengueren una intervenció significativa. El professor Fernández Prieto, a més, explicà que “mataren gent com mai fins ara s’havia port. Mai els colpistes a cap cop d’estat havien afusellat els derrotats. És un canvi important i un canvi d’època”.
Lourenzo Fernández s’admira que “s’exhumen les fosses i ningú demana pels botxins. No hi ha forenses, ni jutges, com ocorre sempre que es tracta d’un altre motivació en la mort. Aquí quan apareix un cadàver es diu ‘ah, és de la guerra’ perquè la que domina és la memòria dels botxins”.
Pel professor gallec “les matances de temps del feixisme tenen un component genocida”, però alhora “intenten situar la guerra fora del temps i de l’espai, descontextualitzar-la d’Europa, hispanitzar-la, obviar que va passar entre guerres, ubicar-la en el context de la guerra freda. Parlar-ne, al cap i a la fi com si només fos una guerra civil”.
I passaren quaranta anys. I el dictador Franc o morí al llit. I els qui hi eren feia quatre dècades ara encara persistien. “Tothom ho sabia tot, l’any 1975. S’exhumaven fosses a Navarra. Interviu mostrava els camps de concentració. Tothom sabia que Arias Navarro era el “carnicerito de Málaga. Els exiliats parlaven de la guerra i ho feien des de l’antifranquisme. Però els colpistes i els botxins callen”. I és en aquest context que “la idea de reconciliació serveix de tap per obscurir el passat i amagar els botxins a la investigació i el coneixement”, perquè, entre d’altres coses, “els botxins eren conscients de la magnitud del seu crim, i també saben que ocultar proves materials del crim és més demostratiu que difuminar-se en el relat”.
Així, es donen episodis de construcció de nínxols sobre fosses de passejats. Trasllats de cementeris sencers, moviment de restes a les osseres amb l’excusa que “no pagaven els cànons”. Tot això va passar a Galícia… però no ha passat també ben igual a Mallorca, a Porreres, o a Manacor?
A l’hora de tipificar els botxins, Fernández Prieto “els botxins eren pocs, perquè la matança està relacionada amb el cop, el cop és militar, i a l’exèrcit tot és jeràrquic”.
Però és relativament senzill arribar a veure qui són… “fins a l’any 1959 tots els que participaren a la matança envien informes reclamant medalles i pagues pel que havien fet durant la guerra”, diu Fernández que insisteix que tots els morts de juliol a octubre no tenen res a veure amb Franco i el franquisme. La junta militar (entre 7 i 10 membres), els governadors militars (entre 25 i 30) i els guàrdies civils o militars esdevenguts batles, que es poden comptar per centenars. Aquests són els amos de la matança.
En canvi, el professor gallec “exculpà” l’església d’haver estat perpetradora del cop: “Sí, el beneïren, i hi participaren. Però no formen part de la conspiració”. I en contra del que hom pugui pensar, “la societat d’abans de la guerra era molt laica, i molts dels conspiradors, a més, eren anticlericals”.
