Davant i darrere el Tasser
El carrer d’en Bosch és un dels carrers més senyorívols Manacor on es pot afinar la potència d’una burgesia local que succeí la noblesa: Can Marcó, Can Moià, Can Blanquer i Can Mora. Cases de portals alts, verticals que conviden a aixecar els ulls i ataüllar els elements decoratius. Cases amb una mescla d’ornament i de sobrietat. I Can Cubells és un d’aquests casals que desprenen una atmosfera que ens trasllada irremissiblement temps enrere.
El professor Gabriel Barceló escrivia al Manacor amb el pseudònim ‘Es Ros des Carritxar’. Per a referir-se a aquest carrer digué que “qui té mal va a Can Ladària; qui té set a La Reforma. Qui té un dobler va en Es Crèdit, i qui no se’n va a Liorna”. En conseqüència, ens queda clar que un cafè com el que regentaren els Cubells de La Reforma era tan important com una farmàcia o un banc. I en molts aspectes pens que un cafè d’aquelles característiques capolava la solitud i es convertia en una untura de companyia. La Reforma era una mena de confraria, una fraternitat on per uns instants, unes hores, era possible la meravella, l’encanteri de la conversa i la presència. Ni whatsapp ni xarxes socials: Presència.
I el carrer d’en Bosch és efervescent com el cava, com l’escuma de la cervesa. Fa bombolles perquè des de sempre hi passa gent, hi ha tragí, un anar i venir dels comerços dels redols. Aleshores els carrers són vasos comunicants on es barreja la vida social. I si hi ha tragí, un cafè té molt guanyat. Però això no basta. És necessària la tasca dels cassiners i aleshores, sols així, el cafè congrega parròquia, clientela. I la gent cria gent.
El cafè sorgí al compàs de la societat La Reforma, però d’aquesta en parlarem més endavant. Ara ens interessa parlar dels Cubells.
Els Cubells de Manacor tenen l’origen amb l’arribada a finals del segle XIX d’un tal Joaquin Cubells Gener, mercader de bestiar i procedent del País Valencià. Aquest es casà amb Maria Picó. L’any 1922, dos fills seus, en Toni (que vivia a l’Argentina i que mai no tornà) i en Josep, juntament amb el gendre, Francesc Forteza, compraren l’edifici on hi havia la Reforma. A qui el compraren? Doncs al comte d’Aiamans: Joaquim Gual de Torrella i Togores. La connexió era en Francesc Forteza. Era el president de La Reforma i estava casat amb Aina Cubells. Així els Cubells es feren amb l’edifici en el qual hi havia La Reforma i obriren un cafè. És a dir una entitat política i recreativa que tenia un cafè gestionat pels Cubells. Es posaren al capdavant l’esmentat Josep i en Joan, el germà que es quedà la part del conco que era a l’Argentina. A la façana posaren un rètol que deia “Sociedad recreativa”.
Hi ha, però un interrogant. Es diu que en Josep Cubells ja tenia un cafetó aferrat a La Reforma. Quan compraren l’edifici sols va caldre esbucar la mitjanada i fer de can Pepet el cafè de la societat política i recreativa.
Als anys 30 ocupava un espai gran, separat per columnes i cobert per tres voltes d’aresta que feia cap de cantó amb entrada al carrer d’En Bosch. Era un lloc senyorívol, casa d’un comte de presència antiga i fonda a Manacor. Però eren els temps de les persones d’empenta, de la petita burgesia. A més, al carrer Peral, els Cubells obriren una botiga regentada per Margalida Femenias (la dona d’en Pep) amb la seva germana Jerònia. Aquell cap de cantó, doncs donava per a molt: cafè i botiga en un dels indrets més concorreguts. Els vents semblaven bufar a favor.
El 1933, però, aquell bon vent s’esguerrà amb una desgràcia. Un dels germans, en Pep morí prematurament i deixa un reguitzell de fills: na Maria, en Joaquim, en Josep, en Francesc, na Margalida, na Jerònia, na Joana, en Joan i en Toni. Total: nou boques. Però un cafè i una botiga. En Joan, el conco agafà la responsabilitat compartida de tirar endavant i progressivament s’afegiren els nebots a mesura que tornaven grans. Sort també de la botiga.
El 1937 la societat La reforma es va extingir. I en aquells anys de guerra i de fanatisme el cafè passà a dir-se Bar España. Es feu un cartell de fusta amb lletres de color vermell fosc que imitaven les de la impremta Rosselló, al carrer de Ciutat. Eren anys de color blau (i de silencis) en els quals la terra de son Coletes quedà tacada de sang vermella (o roja) i el cafè España tenia les lletres vermelles. En aquells anys la cosa anava de colors i ben particularment a Manacor.
Malgrat el canvi de nom per als parroquians el cafè sempre seria La Reforma i es convertí en un espai potent i emblemàtic. Les taules eren de marbre on lliscaven les fitxes del dominó i se sustentaven els taulers de dames i escacs. Però una part del joc es feia a la part del darrere. Vora el tasser hi havia una porta i uns escalons que donaven a una cambra. I allà com en tants d’altres cafès es jugava a jocs prohibits. Es diu que hi havia un timbre o polsador que comunicava aquell petit cau amb el tasser. Servia per avisar a uns i d’altres. Insistesc: als cafès Manacor es jugava molt. Com a Felanitx i a Santanyí.
Un element essencial per entendre el cafè de La Reforma és la concessió que obtingueren de les anomenades “Apuestas mútuas deportivo benéficas”. Dit d’una altra manera: les quinieles. Allà es segellaven les butlletes i al carrer tenien una pissarra on cada diumenge escrivien els resultats dels partits i la gent hi passava per a revisar les travesses. Futbol i televisió en aquells anys anaven de bracet. Primer en blanc i negre. Després en color (tenien una Telefunken) els televisors congregaven clients àvids per a veure els partits. El cafè estava estibat. Sovint es treia l’aparell a fora i es feien rotllades a l’exterior per a veure matx amb menys calor. De tot això se’n diu un espai viu, apassionat on s’encomanava l’afecció.
Als anys 60 en Joan Cubells es retirà. Feren partions i el cafè quedà en mans dels nebots: en Pep, en Joaquim, en Francesc i en Joan. Feina i més feina. Però en Joan, casat amb Jerònia Pascual, Maia, tenia les coses clares: fer de cassiner era esclau, però la família, les experiències en família eren el primer. La intimitat familiar passava al davant.
Les dones en un cafè són un dels pilars essencials. Les dones dels Cubells cuinaven i servien en uns plats petits les anomenades barquetes on hi havia calamars, fetge, patata esclafada amb allioli i pebre, ronyons i llengua. Als anys 60 i 70 es popularitzà l’aperitiu (més tard anomenat vermut) amb unes botelles petites de Martini.
Teteres, aranyetes i La reforma
Amb l’arribada dels primers turistes La Reforma fou el primer indret de Manacor on se servia té. Per aquest motiu compraren una sèrie de teteres on s’infusionava el té destinat a aquells estrangers rossos i de pell d’orxata que voltaven pels carrers atrets pel reclam de les perles de Manacor, la ciutat amb les millors perles d’imitació del món. Els manacorins, però, eren de cafè i la cafetera de La Reforma era de tres braços. Això vol dir moltes coses. A una mitjana de quatre cafès cada mitja hora entre les sis del matí i les onze de la nit són 136 cafès.
En Joan Gelabert Fil, bon professor i amic m’apunta una altra cosa a tenir present. A principis dels anys 80 s’hi instal·laren els primers videojocs als quals anomenaven les aranyetes. El joc consistia a enterrar uns marcians que semblaven petites aranyes. El nom oficial era Space panic. Quan qualque al·lot hi jugava el renou d’aquelles aranyetes procedents de l’espai sideral omplia el cafè i l’embolcallava d’una modernitat metàl·lica que ara ens sembla del temps de les cavernes.
I no podem acabar de cap de les maneres sense parlar de La Reforma. Gràcies a homenots com Toni Tugores, Toni Gomila i Albert Carvajal en sabem moltes coses. Aquest era el nom d’una entitat político-recreativa que va néixer el 1907 per a combatre el caciquisme més barroer. Nasqué com una escissió del “Círculo Liberal Manacorense” amb propòsits carregats de bones intencions: combatre els mals del caciquisme i “agrupar a los elementos de Manacor -deien els estatuts- que anteponen el bien común de sus convecinos (…) y levantar el espíritu de los pueblos”. Es tractava d’una entitat en la qual el vessant lúdic anava acompanyat de la política. Comptava amb biblioteca i cafè per als socis i simpatitzants. Tenien una orquestrina i eren famosos els seus balls de saló i les festes de disfresses. I entre moltes altres coses foren els impulsors d’un homenatge al pare Rubí. A més podem afegir que durant uns anys tengueren un equip de Futbol i que als anys 40 el CE Manacor durant un o dos anys hi tengué la seu social (ja durant el temps dels Cubells). El cafè tancà les portes l’abril del 1986.
Quan pens en La reforma que obria devers les sis del matí em ve al cap la novel·la El primer café de la mañana, de l’italià Diego Galdino. Massimo, el protagonista és com els germans Cubells. Cada dia travessa el Trastevere, un barri de Roma a trenc d’alba. La gent dorm i es desperta. Ell obre el cafè i engega la cafetera. Comença un dia corrent i es fan els cafès amb llet pels més matiners. Al llarg del jorn entraran els clients: botiguers, oficinistes, turistes, jubilats, metges. En Massimo i els Cubells en aquelles quatre parets tenien concentrada la vida, tota la potència d’un bocí d’univers en miniatura que tenia per nom i lema la vida de la gent corrent. I un horabaixa, de fet molts horabaixes, hi anava en Joan Fil amb una moneda de cinc duros a la butxaca per a fer una partida a la màquina de les aranyetes.
