Orígens de la parada dels cavalls pare de Manacor (II)

*A la foto: Guarà del manacorí Jaume Galmés, segon classificat del concurs ramader de la fira de setembre de 1920.

El calaix del temps. Albert Carvajal

Com a nota curiosa podem assenyalar que l’any 1882 el propietari Bernat Sales elevà una instància a la Diputació on exposava el seu compromís de construir de franc en una finca de la seva propietat molt propera a la vila les quadres de la parada de Manacor i els edificis annexos necessaris per a ús dels facultatius. En contraprestació, demanava que les seves sis egües tenguessin preferència a l’hora de ser fecundades pels sementals, amb independència dels torns que es designessin. Malgrat que la petició va ser rebutjada, el document que hem transcrit ens permet constatar com els anys en què la parada depenia de la Diputació Provincial el servei era dirigit per facultatius (cal entendre que manescals) no militars.
En aquella època la Diputació adquiria directament els cavalls i l’encarregat de la seva elecció i compra era el manescal provincial. El setembre de 1882, per exemple, aquest funcionari viatjà a Normandia per adquirir dos cavalls de raça anglonormanda amb un cost gens menyspreable a l’època de deu mil pessetes a què hagueren de fer front les malmeses arques provincials. Aleshores les parades eren força visitades, com ho prova la dada que l’any 1882 a totes les Balears es cobriren dues-centes vint-i-vuit egües entre els mesos de març i maig.
Quant a les races de sementals cal remarcar que eren variades i es distribuïen pels diferents dipòsits. Dia primer de març de 1883 es va fer de la següent manera:
– Sa Pobla: un normand i un gallard.
– Es Mercadal: un moreno.
– Manacor: un gadità i un gastador.
– Palma: un anglonormand i un àrab.
A partir del 15 d’abril l’anglonormand passà a Manacor i el gadità a Palma. Poc després, un dels dos cavalls (no sabem quin) va ser embarcat amb destí a Menorca.
Després de la munta d’aquell any s’estengué l’alarma entre els ramaders illencs a causa que s’havia declarat una malaltia infecciosa entre les egües que passaren pel dipòsit de Manacor. A tres possessions del terme la situació va arribar a ser preocupant i obligà el subdelegat de veterinària a visitar els animals afectats. Afortunadament, les egües es recuperaren. De forma paral·lela moriren dos dels sementals i un tercer es va haver de vendre per inservible la qual cosa posà en evidència el reduït nombre de cavalls que disposava la Diputació i la impossibilitat manifesta d’atendre els pagesos que acudien a les parades per cobrir les seves egües. Per això es comissionà novament el subdelegat de veterinària, Gabriel Martorell, per assistir a les fires de Tarbes (al Migdia francès) i comprar dos cavalls de raça francesa (més fina i menys corpulenta que la normanda i que, mesclada amb la mallorquina, es creia que donava bons cavalls de tir) a costes de l’erari provincial, que es veié obligat a incrementar l’impost del vi (mesura, en plena efervescència del comerç amb França, força impopular).
Això provocà les queixes dels sectors partidaris d’eliminar el servei o que, en qualsevol cas, passàs a dependre directament de l’Estat. Aquest fet s’assolí finalment mitjançant una Reial Ordre del 27 de febrer de 1884. La Diputació cedia les parades d’arreu de les illes (amb un total de set cavalls) a l’Estat el qual, sota la Direcció General de Cavalleria del Ministeri de Guerra i depenent de la Secció de Sementals del Dipòsit de Conanglell, establí dues parades provisionals a Palma i Manacor dotades amb dos cavalls cada una (se suprimiren temporalment les de sa Pobla i es Mercadal). A partir de llavors, serien forces militars les que en tendrien cura.