Orígens i curiositats del sospiro, l’humil representant de la rebosteria manacorina (I)

El calaix del temps. Albert Carvajal

Entre la rica proposta gastronòmica que la nostra ciutat ofereix al visitant destaca principalment la que alguns han anomenat (i amb encert) la triple corona de la rebosteria local, formada pel pastís de pobre, la “tarta americana” i l’humil sospiro, un dels dolços més minimalistes de l’illa.
Quan hom es proposa esbrinar la procedència d’aquest darrer allò que d’entrada li crida més l’atenció és la paradoxa de tenir un nom foraster. Dins el camp de la rebosteria, la paraula sospiro ja apareix al Diccionario de Autoridades (1726-39) on una de les accepcions que s’hi consignen és “la de especie de dulce, que se hace del azúcar alfeñicado”. En la tradició culinària monacal es documenta també l’expressió ‘sospir de monja’ per nomenar el bunyol esponjós fet a base de farina, llevat, ous i sucre. A la nostra terra una de les primeres referències escrites la trobam al Diccionari Mallorquí-Castellà de Pere Antoni Figuera, publicat el 1840, en què es defineix com una casta de pasta de sucre. El Diccionario Manual o vocabulario completo Mallorquín-Castellano (editat l’any 1859) també recull el mot tot descrivint-lo com “una especie de dulce que se hace del azúcar alfeñicado” (aquesta entrada és una còpia textual de la recollida al Diccionario de Autoriades). “Alfeñique”, en castellà, és una barreta de sucre, molt prima i retorçuda, cuita en oli d’ametlla dolça. Provaria el nom de sospiro, en qualsevol cas, la procedència forana del seu inventor?
L’espigolada d’arxiu tampoc no ens permet recular més enllà de la segona meitat del segle XIX la qual cosa ens fa creure que la introducció dels sospiros o, si voleu, la seva popularitat no es donaren fins a la dècada dels anys 1840. Tal idea queda reforçada per documents com els que resumeixen el sumptuós banquet que els frares del convent de sant Vicenç Ferrer oferiren l’any 1826 al bisbe Antonio Pérez de Hirías, vingut a la vila en santa pastoral visita. L’arribada de tan il·lustre personatge suposà un autèntic esdeveniment social que trasbalsà per uns dies la monòtona vida local. Les autoritats civils i eclesiàstiques procuraren acollir de la millor manera possible tant l’ordinari com el seu seguici de secretaris, ajudants i acompanyants. Durant els dies d’estada a Manacor, el bisbe s’allotjà al convent. Malgrat que els frares tenien el seu propi visitador i, per tant, quedaven fora de la inspecció diocesana, reberen tan digne hoste amb el millor de ca seva: no només ocupà la cel·la prioral sinó que també va ser objecte d’un banquet especial (segurament celebrat el diumenge 21 de maig) del qual ens han arribat les despeses que ocasionà, per un valor aproximat de 90 lliures. Dins l’apartat de les postres trobam una llarga llista d’elaboracions locals entre les quals ens crida l’atenció la presència de meldritxos, possiblement medritxos (peça de pasta de congret llarguera) o melindros (pasta petita i allargada en forma de dit amb les puntes arrodonides, una mica tova i esponjosa, però amb una certa rigidesa. Els ingredients bàsics en la seva preparació eren sucre, farina i ous si bé de vegades es perfumaven amb vainilla, ratlladura de llimona o mel). Aquests darrers, anomenats en espanyol “bizcochos de soletilla”, s’acostumaven a consumir mullats en llet o xocolata i hom creu que s’inventaren a finals del segle XV a la cort del Duc de Savoia.