Arran dels bombardejos i anihilació sistemàtica de la població palestina a Gaza i Cisjordània, he pensat sovint en els meus amics palestins de Barcelona: Bassam. Somrient, en àrab i ben molt que ho era, el seu germà petit Marsil i l’amic Aati, estudiant de Medicina, que vivia a Betlem.
Els dos germans vivien al sud del Líban, entre molts més fugitius de la seva terra. El seu oncle era militar d’alta graduació a l’OAP d’Arafat. Tots tres passaven molt de gust d’estar a Barcelona. Els germans estudiaven Econòmiques. No havien pogut entrar mai a Palestina, el país dels seus avantpassats. Em regalaren una kufia o mocador palestí, aleshores símbol de la resistència del seu poble contra el sionisme auspiciat pels EUA.
Aati em contava les dificultats per tornar a ca seva, quan acabava el curs a Barcelona. Es presentava al punt de control, amb regals que havia duit, i l’entrada podia ser immediata o bé passar uns dies, està qui està, la magnanimitat aleatòria dels soldats israelians. Sempre amb menyspreus i amenaces.
Sempre em deien que un dia faríem un arròs, que m’agradaria. Quan vaig arribar a casa amb aquella guarda de joves decidits a cuinar, la meva dona es posà a l’aguait. Però després de tallucar verdures, fer servir iogurt i bullir arròs, pel nostre gust estovat, aparegué el maqluba, més mengívol que l’arròs brut, quan hi posen ossets, camallot i pellerofes.
Supòs que tots teníem una explosió d’energia en aquella Barcelona que anava capolant les acaballes del franquisme, però a ells els record sempre bellugadissos i sempre curiosos per qualsevol cosa nova. D’ells vaig saber que l’àrab palestí i libanès eren els millors, i també que el xovinisme és estès a gairebé tots els racons del món.
M’explicaren que podien estudiar perquè la seva família, entesa en el sentit que tenia un temps -quan et deien, a aquesta dona li has de dir tia- els pagava els estudis. Entre tots feien un racó i els enviaven allò que havien de mester per viure i estudiar. D’aquí l’angoixa que li pegà a un amic seu, en veure que la seva capacitat estava lluny d’estudiar Medicina, fins al punt d’embogir i pul·lular per Barcelona, sense anar a classe, malvivint i empegueït de tornar a ca seva per dir que no havia fet avant en els estudis.
Em descobriren Marcel Khalifa, libanès, amb tantes cançons dedicades a la causa dels palestins, però sobretot Fayruz, un any més jove que ma mare, amb cançons imprescindibles com al-Quds, nom àrab de Jerusalem, de la qual diu: “Els nostres ulls miren cap a tu, cada dia, cada dia”. Sempre en cassets, alguns encara els conserv, esperançat perquè sembla que al Japó tornen a estar damunt fulla.
Les dones palestines no duien vel, algunes formaven part dels grups armats del país, estudiaven i viatjaven a països europeus, participaven en tots els afers del seu país combatent. Representaven una amenaça per als sionistes, però sobretot per als estats medievals del Golf pèrsic, per la monarquia bàrbara d’Aràbia Saudita, tan lligada amb els Borbons espanyols.
Tots aquests que anomenam compartiren el goig amb Israel quan a la darreria del 1987 es fundà Hamàs, autoanomenat Moviment de Resistència Islàmic. Fou una palanca eficaç per debilitar l’OAP i la resta d’organitzacions palestines. El finançament era com la cova d’Alí Babà, molts es barallaven per ajudar-los. Més o menys, podem veure com ha anat la cosa. Ara els sionistes volen fer desaparèixer el monstre que crearen, talment els EUA amb els talibans a l’Afganistan.
