skip to Main Content

“Per a mi ser pobre no és un problema, el problema és quan no tens pau, quan et coaccionen, quan et jutgen”

Nadia Ghoulam (Kabul, 1985) va burlar la dictadura dels talibans contra les dones disfressant-se de nin per poder mantenir la seva família. Escrigué la seva història, “El secret del meu turbant”, un llibre que han llegit els alumnes de Porto Cristo, que l’han poguda sentir en directe aquesta setmana.

 

Per què has volgut explicar la teva història?
Perquè tanmateix hauria sortit. Molts de periodistes que venien al meu país coneixien la meva història i la volien contar. Però de vegades els periodistes manipulen les històries i les conten a la seva manera. Llavors jo vaig decidir agafar el control de la meva història, qui mereix explicar aquesta història soc jo, perquè l’he viscuda. I va ser així que dignament, sense victimisme, l’he explicada com he volgut.

Com has afrontat la vivència de la guerra?
No vull que ningú en aquest món pateixi una guerra. Un dia de guerra suposen deu anys de reconstrucció d’un país, un dia de guerra et marca per a tota la teva vida. Jo he viscut vint-i-un anys de guerra. El meu missatge sempre és de pau.

L’arribada dels talibans, a la primera guerra, va suposar un greu endarreriment per a l’avanç de la cultura i l’educació a l’Afganistan?
No. Els talibans no han estat l’única causa de les desgràcies de l’Afganistan, sinó tota la guerra civil i totes les barbaritats que han fet els senyors de la guerra, que no surten aquí. Els talibans són el resultat d’aquests anys de guerra, amb el suport de Rússia i dels Estats Units. Les armes no són la solució. Aquests senyors de la guerra i els talibans han agafat armes, cap d’ells és bo.

Sense intervenció estrangera l’Afganistan hauria estat un país en pau?
Totalment. Seria un paradís. No podríem avançar tan ràpid com el món occidental, però amb les nostres terres, amb els nostres cultius, amb les nostres muntanyes ja érem feliços. No necessitàvem moltes coses. Per a mi ser pobre no és un problema, el problema és quan no tens pau, quan no tens seguretat, quan et coaccionen, quan et jutgen, quan ets una dona i no pots sortir de casa teva. Aquestes intervencions estrangeres han duit la gent a una ànsia de desenvolupament que no necessitàvem. Cada país necessita el seu ritme. El nostre país té moltes cultures diferents i quan arribaren les armes ho desbarataren tot.

Com era Afganistan abans de la guerra?
Era el més avançat dels seus països del voltant. Teníem fàbriques i empreses, homes i dones treballant. Un dia ma mare va dir “pobres dones, pobres dones…” i parlava de l’Iran, que obligava les dones a anar tapades amb roba negra, i ella no sabia que el que li vendria seria pitjor, el burka.

Què trobes dels darrers deu anys amb presència de tropes internacionals?
Aquí s’ha dit que amb l’arribada de les tropes s’han acabat els problemes a l’Afganistan. I Afganistan no és Kabul. Han utilitzat la imatge de les dones, i de les persones. Lluny de Kabul, a les províncies, hi ha hagut violència, la guerra, les dones no han pogut anar a escola ni a la universitat. No hi ha hagut grans canvis. Han estat excuses per penjar-se medalles.

Back To Top
Search