skip to Main Content

“Per la Vall hi havia una fadrina que venia amb bicicleta a Manacor, i allò era un escàndol”

Francesca Llull Rosselló, Galina (Manacor, 1928) va viure i va fer feina a la Vall de la Nou. D’aquell moment de la seva vida i de moltes altres coses ens en parla en aquesta apassionant entrevista.

L’any 1956 vós vivíeu a can Granot, a la Vall de la Nou, de Manacor. L’hivern d’aquell any va fer una nevada històrica. Quedàreu incomunicats per mor de l’acumulació de neu?
Sí que hi quedàrem. Va esser gros, fillet! Va fer una setmana de neu seguit-seguit. Les pampalloles, de cada pic eren més grosses. Quan pareixia que minvava li tornava envestir i es va posar un bon gruix de neu. Es va estrevenir que acabàrem la farina per a fer pa, ho acabàrem tot i no teníem res per a menjar. Volíem anar a Manacor però el carro s’enfonsava dins la neu. Morta na Linda!, “i ara què farem?, bon Jesuset, i ara què menjàrem?”. Vàrem cavil.lar una estona i vàrem dir “pararem garbellets!” (1). “Au, au, au, venga, venga, a parar garbellets, i foris!”. Amb un no-res agafàrem tots els aucells del món perquè amb aquella blancor, saps que la destriaven de bé, a la manganella! (2). I d’aqueixa manera ens vàrem ginyar, monet, però el cap d’un parell de dies els aucells de cada vegada estaven més magrets, més magrets, més magrets…

Moriren animals de la vostra finca per mor del fred?
No. Vàrem ésser uns xambetes (3). Calla i veuràs, ara te contaré la feta. El dematí, quan sortírem de les cases ja hi va haver un bon sostre de neu. No veiérem els porcs. “Animalada!, i els porcs, i el porcs?”. Els vàrem cridar, “cuix!, cuix!, cuix!”. Bé vàrem mirar per tot. La sort va ésser que en va venir un que estava d’egüer que era el diantre (4) i cercant-cercant va afinar les potades damunt la neu. Els porcs es varen haver amagat dins una cova…

Els veïnats de la Vall s’ajudaven entre si a fer les tasques agrícoles?
Veiès! Si he de dir ver, un temps hi havia més germanor, ara cadascú només prega per ell. Tots ens ajudàvem per anar a arreplegar ametles o fer un peladissa i així anava una seda. Treien síndries i melons i ara un cantava i ara un altre contava un acudit i aviat trempàvem rialles. I en l’hivern, en temps de fresses fèiem ball de fresses, duiem un xemet! (5). I en fer matances tothom s’ajudava, menjàvem orellanes i en arribar el vespre, els petits ja havien acabat els menuts (6) i els dúiem a jeure, i els grans armàvem ball de bot i d’aqueixa manera. I això era la vida d’un temps, Rafel, no vivíem dins la baldor però podíem viure…

…A la Vall hi vivia el curander Miquel Morey “Tafal”. El coneguereu, vós?.
Sí. Hi anava una gentada, venien de pertot, de Felanitx, de Sineu, de la quinta forca venien! (7). I a Manacor hi havia en “Pellerenca”, que tenia molta anomenada pel cremat. Ma mare, al cel sia, era molt constipadora aquella dona. Un any, que estava molt embromada, va dir “faré bavarades, meam si m’espassa aquest memeu” (8), però justament es va cremar la panxa amb dos caliuets que va anar a posar dins un perolet per fer les bavarades. La cremada li feia un mal que no era resistidor i estava rabiosa de mal. Vàrem partir com una centella cap a l’Hípica (9) perquè allà hi anava en “Pellerenca” a cercar les comandacions, i li vàrem contar, i aquell vespre ma mare va dormir arreu. La va curar fora veure-la, no és creguedor!…

A la Vall de la Nou vós sembraveu arròs.
Sí. Un dia vengué un home de Muro que era un mal gat (10). Li va dir a mon pare: “Jaume, aquí teniu una copeta d’or i no ho sabeu, a tot això ho pots fer arròs i viuràs el doble de bé”. A l’instant sembràrem arròs per tota la vorera del torrent, el sembràvem de cul enrrera. En aquell temps el torrent duia amplària i rajava aigua tot l’any. Férem un parell de copets (11) amb l’arròs. Mon pare, més alabaaaaat! Per fer la rialla bravejava de menjar arròs cada dia, no era tothom!. Deia “remisses!, que ho és de bó l’arròs, no vull tastar altra cosa!”…

Pescàveu anguiles al torrent de la Vall?
Renans! Que hi vaig anar de vegades, mare santa! Posàvem un batiport dins el torrent per aturar el pas de l’aigua i posàvem un morenell (12). Quan les anguiles es trobaven sense aigua, pujaven i entraven dins el morenell. Féiem les anguiles netes amb cendra i llimona, fregidetes i per endins! A les més grosses, que les deien “cabots”, les llevàvem la pell i tornaven blanques! Per avançar un duro les dúiem a vendre a Petra i a sa Pobla. Els poblers tornaven boiets… per la Vall n’hi havia que menjaven cuixetes de granot, però a mi me feien oi…

Abans, existia la curolla de voler estar morenos a l’estiu?
Pots pensar!, caaa!. Les pageses ens posàvem mocadors pel cap per ésser com les vilanes i volíem estar blanques com les senyores…

Véreu algun senyor propietari de possessió ajudar als seus treballadors en les feines agrícoles?
Mai de la vida!. Els senyors no sabien què era calar la biga (13), sempre anaven de vint-i-un pèls (14). Molts d’amitgers els duien presents. Hi havia els amos de Conies que cada diumenge duien un present als “Socorrats”, que eren els senyors de Conies…

Per norma general, els senyors d’elevada classe social no es casaven amb persones d’inferior condició social o econòmica…
No, bono!, estava molt mal vist això. El senyor antic de Conies va esser molt xerrat perquè festejava amb una al.lota pobra, i la gent no se’n podia avenir. A son pare, això li va caure molt tort i li ho va retreure, però ell, com que sentir ploure!. Son pare el volia fer bord (15)…

Abans, les dones no entraven als bars.
Àngela Maria! Un temps, mai hi entraven totes soles. La primera vegada que vaig entrar a un cafè va esser a “la Reforma” però va esser perquè hi vaig entrar amb el novii. Si una dona entrava tota sola a un cafè, aviat li posaven la llengua damunt!. Tampoc fumaven, ni anaven en bicicleta les dones. Per la Vall hi havia una fadrineta que li deien “na Robí”, que venia en bicicleta de Manacor i allò era un escàndol, bono! La gent deia “la mare és una bona tralarel.la! (16), com pot ser mai que li ho comporti?”. Després, a poc a poc ja hi vàrem anar totes en bicicleta. Un temps, les dones eren un pedaç brut!

Sentíreu parlar de “mal bocí”?
Te’n contaré una. Érem a una possessió, va venir l’amo en (…), m’estim més que no posis el seu nom!. Va venir aquest home que t’he dit suara, li varen dir “l’amo, que no heu de menjar una llesca de sobrassada?”. Es va menjar la llesca i el cap d’una estona, assuixí va començar a fer beneitures i deia dois i no s’aturava de fer beneitures, i nosaltres, “i ara què deu tenir?”. No es va morir però.

Què recordau de la guerra civil?
Rei meu!, jo era una nina quan va esclatar el “moviment” (17) però del que me’n record bé és d’una cançó que cantaven a Manacor. Deia “vengueren els rojos i mos volien matar / i amb una sempenta les ferem recular”… espera, rodaré clau, tancaré a davant, que no venguin visites i ens destorbin, així podrem xerrar més tranquils.

Sí, sí, bona idea!…

Glossari
1. Garbellet: parany de ferro per a caçar ocells, d’ús prohibit actualment.
2. Manganella (o “cuc de rossinyol”): cuc llarguer que es posava al garbellet.
3. Ésser un xambeta: ésser sortat.
4. Ésser el diantre (diable): ésser enginyós, resolt.
5. Dur un xemet: tenir molt entusiasme o il.lusió per a fer alguna cosa, per un esdeveniment, etc.
6. Acabar els menuts: restar sense força física, estar extremadament cansat.
7. Venir de la quinta forca: venir de molt enfora.
8. Memeu: constipat fort.
9. L’Hípica: cert bar de Manacor.
10. Ésser un mal gat: ésser una persona molt astuta.
11. Fer un copet: Cobrar una quantitat considerable de doblers en un únic pagament.
12. Morenell: ormeig per a pescar morenes, congres i anguiles.
13. No calar la biga: no vinclar l’esquena.
14. Anar de vint-i-un pèls: anar molt mudat, espinzellat, ben vestit, etc.
15. Fer bord a algú: desheretar a algú.
16. Ésser una (o un) tralarel.la: ésser molt despreocupada.
17. El moviment: la guerra civil espanyola.

Back To Top
×Close search
Search