Cristina Terzi (Ulldecona, 1993) ha viscut sempre vinculada al teatre. "Vaig créixer a Ulldecona fent teatre amateur i les bases i l'estima que et permeten ser a un assaig fins a altes hores del vespre, són molt gràcies a venir d'allà mateix i estimar el teatre com una cosa familiar", diu. Terzi va estudiar en un primer moment Educació Primària, però el cuquet del teatre hi era sempre i va ser per això que va continuar la seva formació ara a l'Institut del Teatre on es va graduar en la modalitat d'interpretació. Aquests dies fa una residència artística a la Sala La Fornal on dia 29 d'agost a les 20h hi farà una mostra oberta d'Úter Medea, el muntatge que hi ha desenvolupat durant la seva estada.
Com t’arriba l’oportunitat de fer aquesta residència?
Jo ja havia participat en una residència de La Fornal l’any passat amb l’espectacle Li mammoni, de la Companyia Namasté Bitches. La connexió amb l’equip de la Fornal va ser total. Jo soc del Delta de l’Ebre però visc a Barcelona, i sempre busco possibilitats de descentralització. Enguany vaig veure que tornaven a presentar residències i vaig voler intentar-ho pensant que difícilment me la donarien, si ja hi havia estat l’any passat. Però també era un projecte diferent que abordava la perspectiva de gènere i les noves teatralitats i hi vaig optar. L’equip d’ara és diferent del de l’altra vegada. Hi som des del 21 i partim el 30, perquè el 29 fem la mostra oberta, ja.
La residència la feis a la sala mateixa o gaudiu de l’estada i l’ús d’un altre espai?
Sí, sí, la fem a la mateixa sala i, de fet, vivim just a dalt, perquè els dos espais estan connectats, i això és perfecte i suposa un contrast important amb Barcelona, perquè allà inverteixes gran part del teu temps en desplaçaments. Aquí puc estar focalitzada per treballar. I els matins després d’una dutxa ja m’hi poso fins al migdia, sense necessitat d’haver d’agafar metros, bicis ni fer tres trasbordaments.
L’obra ja ve escrita des de Barcelona i aquí en feis la compleció escenogràfica? O la desenvolupau tota aquí?
Ho anem desenvolupant tot aquí mateix, perquè és una performance de creació, un procés de creació que volem que sigui una mica horitzontal en tots els àmbits de la creació escènica. La idea la portava treballada des de Barcelona, i aquí buscava trobar la part més útil i productiva per posar-me a aixecar la peça per igual. Mira, ahir mateix vam incorporar coses noves que no hi eren… podríem dir que l’obra s’aixeca més en vuit potes que no amb dues. Amb mi hi són també Francesc Marginet i Alba Collado, que en altres moments de la creació ja havien col·laborat. Hi ha un moment que, fruit de la mateixa borratxera de material, pots arribar a no tenir gaire criteri, i va bé tenir un equip que ho veu més de fora.
Has parlat del caràcter performàntic del muntatge, què ho fa que en puguem dir performance? Interpel·les el públic? Traspasses els límits d’allò que puguem definir com a teatre convencional? Hi ha una part reivindicativa?
Una mica de tot, podríem dir que un 33 per cent de cada cosa. Al públic m’hi adreço directament, no hi ha quarta paret, però no els faig participar explícitament. Com que els interpel·lo, si volen, contesten o no, perquè sempre hi ha una línia molt prima que fa que et trobis amb unes respostes o unes altres depenent del lloc on siguis. Jo, a Úter Medea, soc jo mateixa, no soc cap personatge, i vaig parlant de la meva història i de totes les que han volgut sumar-se a aquesta peça, de germanes, d’amigues, de clàssics… puc ser Medea, sí, però no deixo de ser Cristina.
Parlaves abans de la perspectiva de gènere, que és ben transparent ja des del títol: Úter Medea. Explica’ns-el una mica.
Potser m’ha generat més controvèrsia, aquest títol que altres, perquè jo escric, m’agrada escriure, i quan em poso més en l’àmbit d’escriptura, no és tan un procés reflexionat i mental, sinó que em venen les paraules, i penso que ha de ser així, és una cosa molt instintiva o impulsiva. I vaig veure clarament Úter Medea. L’úter tota aquesta part de revisar la maternitat, més enllà dels cossos definits com a femenins pel fet de ser dona. La parlo des de la meva qualitat de dona, perquè és com així em sento. I Medea perquè no deixo de ser una xica que estic en una escena, i això em porta a alguna cosa dels clàssics, a posar en valor una dona que fa molts d’anys que va viure i tornar a dur-la a escena. Sense voler descobrir la sopar d’all, i sent conscient que no estic portant a escena res nou, m’agrada recuperar la genealogia de dones artistes o creadores, de l’art dramàtic que ja han passat per coses així, no soc la primera però n’hem de continuar parlant. Medea, d’alguna manera, va ser la primera dona que traspassa el rol de víctima i d’estar al servei del seu marit Jasó.
Com ho fa?
Jasó s’anamora d’ella, i ella l’ajudarà a partir d’aquí en totes les seves aventures, fins que ell s’enamora d’una altra dona més jove que ella i que pensa que l’ajudarà a progressar, perquè és una princesa i té un altre estatus social. Medea, però, en comptes de plorar, actua. Primer intentant recuperar Jasó de mil maneres… però quan veu que cap li servix, mata els seus fills assumint el dolor que això li genera a ella mateixa, com l’única manera d’actuar davant aquest dolor per traspassar-lo. No en faig apologia, sinó que hi veig una metàfora, com que hi ha una alternativa, el que m’agrada és que diu que no quedarà de braços creuats.
Has parlat abans d’altres testimonis. Això vol dir que ja hi ha un treball de camp fet recollint històries d’altres dones?
Sí. I no només vull portar situacions de denúncia. És un espectacle reivindicatiu, però que també conviu molt amb la quotidianitat, amb coses molt absurdes o divertides i gracioses. Hi ha també aquest humor negre que de vegades implica la condició femenina. I vaig pensar: recollim totes aquests veus que poden sortir quan quedo per fer el cafè amb les amigues, tot això que ens passa en entorns laborals o personals pel simple fet de ser llegides com a dones, i aquest patriarcat que continua traient el cap i que ens fa normalitzar coses que potser no tocaria. En cap moment, però, no és un “he venido a hablar de mi libro”, sinó un recull de tot això per posar-ho en escena i oferir-ho a homes, dones i persones no binàries perquè cadascú ho pugui analitzar des de la seva òptica i hi pugui reflexionar.
Ironia, sarcasme, humor negre… que hi predomina? Hi ha lloc per a un pensament més transcendent?
Un to en què em sento molt còmoda és l’humor negre i la sàtira. No deixaré de dir-te el que vull dir, perquè el que no vull tampoc és un fuet per anar-me fustigant… però sí que és veritat que hi ha també aquest humor groc, en què comences rient, pensant que és un espai segur i arribar un moment que veus que has deixat de riure i que ja hi ha coses que no et fan gràcia. Una cosa està clara: per poder parlar d’alguna cosa des de l’humor, has d’haver superat el mal que et fa, i de moltes coses es pot fer… És clar, d’Israel i Palestina em costaria trobar ara mateix l’humor, encara que segurament hi ha coses en què també n’hi ha. Tornant a Úter medea, veiem que anem perpetuant coses absurdes de les quals ens en podem riure, però sense oblidar que les hem de traspassar.
Quin és el recorregut d’Úter Medea després de la mostra oberta que fareu dia 29? Tornaràs a La Fornal o a Mallorca a representar-la?
Es tracta de fer tota la publicitat que puga per buscar espais on puga encaixar la peça. Tot d’una en tornar a Barcelona ja hi tenim un bolo, i també algun altre en algun circuit de festival. No soc d’aquí i no tinc gaire accés a segons quins circuits… però convidarem tots els programadors possibles a veure la proposta.
En quin tipus d’espais creus que pot funcionar?
S’acull molt bé per a teatres de petit format, perquè segurament hi arriba millor la cosa performativa, però també és una peça pensada per a espais no convencionals, com un pati, una sala d’exposicions… perquè en ser performance i amb tot el que té de despullat de segons quins artificis i muntatges, es pot adaptar bé amb llum natural.
Precisament no havíem parlat de la posada en escena… et presentes despullada de qualsevol artifici teatral? O hi ha elements que ens situen?
Hi ha elements escenogràfics. No munto una habitació o una sala, però sí que hi ha elements que juguen a favor de la peça. A l’inici, per exemple, em comunico amb el públic a través de cartells. També el punt de partida és un edén, i hi ha unes flors vermelles que vestixen aquell espai. No és un monòleg o un standard comedy, és una performance.
Creus que és una peça que pot ser apta per a un públic adolescent en un centre educatiu? Un públic jove pot entendre segons quines situacions, tot i que encara no les hagi viscudes?
Absolutament, per a alumnat d’ESO i batxillerat. Hi ha molta cosa de la mirada social cap a les dones, la cossificació, els estigmes… Un exemple: el verb “arreglar-se” vol dir adobar una cosa que estava en mal estat, però hem normalitzat aquest verb… És una minúcia, però mira què porta implícit aquest verb, com t’infravalores davant la mirada masculina… Sempre intento estar en contacte amb públic adolescent per veure com pugen les noves generacions… i veig que està molt normalitzat el rol que ocupen depenent del gènere, que és una posició social. Això de buscar l’aprovació masculina… Úter Medea pretén sacsejar-ho, no per castigar o per ser gens pamfletària, però sí per plantejar que com a home pot ser estàs perpetuant una situació des dels teus privilegi, o que jo com a dona estic assumint també aquesta posició quan busco la teva aprovació.
