Avui, com sempre per aquestes dates, surten els indis de Crist Rei. A les 18.30 del capvespre, repicada de campanes i amollada de coets, primer ball al pati de la parròquia de Crist Rei i a partir de les set, inici del recorregut tradicional, acompanyats per la comitiva de veïns i veïnes, fins al número 43 del carrer de l’Ecònom Pere Bonnin. Fins aquí tot segueix la tradició però hi ha un fet que enguany marca la diferència de manera molt significativa: per primera vegada una nina participarà en la dansa.
Es tracta de na Neus Romero, una jove de 10 anys, eixerida i riallera, que fa tres dissabtes que assaja amb els indis. Ens explica que li feia ganes participar en el ball perquè veia que els seus amics ho feien i a ella també li agradava. “Jo també ho volia ser i com que va sortir l’oportunitat, ara jo també form part dels indis” diu na Neus.
Ella fa poc que hi és però ja ha assajat les tres modalitats de balls: la llisa, el bot i la mamballeta. “Tots fem el mateix i podem ballar de la mateixa manera” diu na Neus, que també ens confessa que està una mica nerviosa per l’estrena de divendres. Així mateix, explica que també li agradaria poder ballar moretons i cossiers. Sap que és la primera nina que podrà ballar en una dansa tradicional manacorina que fins ara era exclusivament d’al·lots i afirma que està “contenta i il·lusionada”.
Amb la mateixa naturalitat conversam amb la resta de membres que actualment componen l’equip dels indis. Ells són en Tomeu Bassa, en Josep Santandreu, en Pere Joan Veny, en Miquel Veny, en Xavier Planiol, en Marc Cabezuelo, en Jaume Pasqual, en Toni Bassa i en Mateu Ribot. Tots ells coincideixen, i afirmen sense cap mena de dubte, que se senten còmodes amb una nina dins del grup i, a l’hora de ballar, no veuen cap diferència entre ells i la nova incorporació femenina. “Na Neus, fins i tot, el primer dia ja sabia ballar els tres tipus de dansa i no ha anat gens enrere” confessa en Josep Santandreu, un dels indis més veterans. En Tomeu Bassa, un altre indi veterà pensa que a les danses modernes, com el hip-hop hi ballen nins i nines junts: “No sé per què en aquestes danses hauria de ser diferent”. Tots coincideixen que, seguint la mateixa línia que la que s’aplica a partir d’ara als indis, “seria just” que els nins també poguessin ballar a les dametes i coincideixen en que “estaria bé que tant nines com nins poguessin ballar de manera igualitària en totes les danses” en general. “Per exemple en els cossiers es podrien fer torns i que tothom pogués fer tots els rols” proposa en Tomeu.
D’altra banda, un altre dels veterans, en Xavier Planiol, es queixa de què no se’ls ha demanat si ells volien que les nines participessin en el ball: “si ens ho haguessin demanat, evidentment hauríem dit que sí”.
Els orígens d’aquesta dansa de cintes no es tenen molt clars, però el cert és que arriben a Manacor amb els frares de sant Roc – l’antic convent situat on avui hi ha Crist Rei – i que segurament intenten imitar danses dels llocs on ells feien missions.
Aquesta tradició dansaire començà prop de 1897: se sap que hi ha uns anys que ballen amb intermitència fins que arriba l’any en què es perd la dansa. I actualment, ballen ininterrompudament des de l’any 1986, quan na Francisca Sureda i na Margalida Socies varen recuperar la tradició. Socies s’ha volgut mantenir al marge d’aquest debat però és vox populi que la seva postura és molt més conservadora que la del mestre actual, en Toni Pasqual.
Pasqual fa 5 anys que fa de mestre i explica que està implicat en els indis des d’abans de néixer: “La padrina, amb altra gent del barri, estaven implicades directament dins la recuperació de la dansa: cosir vestits, fer les faldes, les corones … I per conseqüència els meus germans començaren a ballar, també els cosins… I després vaig venir jo”.
Ell ens explica que quan les danses es perden i es recuperen temps després, el primer que es cerca, és el reconeixement de la mateixa: “que la gent que ho ha viscut i la que n’ha sentit parlar ho reconegui a primera vista” diu. Argumenta que és per aquest motiu que la dansa, “bé fos per normes religioses o polítiques, la ballaven al·lots, que no nins”.
Arribat el reconeixement, ja ve la fase de consolidació “que els indis ja tenim superada de fa anys i avui, s’obre una finestra nova, que no se com anirà ni tampoc l’acceptació que tendrà però crec que per justícia i dignitat, faria ja anys que s’hauria d’haver obert” explica l’actual mestre d’indis.
D’altra banda, Pasqual explica que no li preocupa gaire el que facin les altres danses però creu que l’immobilisme condueix inevitablement a la folklorització: “Pens que sortir de tota la xacra que va suposar per la nostra cultura i país el temps de “coros y danzas” ha duit prou feina per a tornar-hi”.
Sigui com sigui, després de més de cent anys d’una participació homogèniament masculina, diverses reivindicacions feministes en favor de la participació de dones i nines en totes les danses i tradicions populars i una moció al plenari d’agost plena de polèmica…Finalment, demà ballarà una nina.
És un tema que ha duit coa i que segurament en seguirà duent però que, en el cas dels indis, s’ha solventat amb total naturalitat.
Aquest fet és un precedent històric que obre la porta de la participació de dones i nines en la resta de danses i tradicions populars de Manacor. Vol dir això que hi haurà dones ballant de cossieres, de moratones o de dimònies l’any que ve? Hi haurà al·lots que puguin fer de dametes? Si elles i ells volen ballar, qui som qualsevol de nosaltres per dir que no ho facin?
Cal tenir molt present aquest exemple que ens donen els indis: s’ha afrontat de manera tranquil·la i natural, amb la visió dels jovent. Totes aquestes persones són les que protagonitzaran el futur d’aquestes danses. Per molt que pesi.
