skip to Main Content

La retòrica del carreuat. Un patrimoni absolutament oblidat

Ho trobam de forma molt habitual pels nostres carrers, no ens hi fixam i forma part de la tradició arquitectònica d’Occident d’ençà fa segles.

Precedents històrics
Florència, primera meitat del segel XV: els qui deduesc que en foren pioners són els arquitectes Alberti, Michelozzo i Bernardo Rossellino cap a les dècades de 1440-50. Es tractava de convertir un element bàsic per a la construcció, com és el carreu de pedra, en un recurs ornamental: domesticar-lo, manipular-lo, donar-li relleu i visibilitat, sotmetent-lo a una retòrica arquitectònica que se superposàs a la resta d’aplicacions en façana com ara pilastres adossades, finestres i portals amb les seves dovelles pertinents.

 

La retòrica del carreuat consistí inicialment en un treball sobre els carreus per d’aplicar-los una ornamentació específica, i especialment per traçar diferents superfícies segons quin lloc ocupava dins la façana: per exemple, és molt habitual que en la planta baixa s’empràs un carreuat intencionadament més gropellut, dit a la manera “rústica” (recurs ja emprat pels pioners florentins); aquest gropellut es podia convertir en un llis encoixinat que li dona volum, talment fingint una pedra manco treballada, però de fet aplicant-hi una volumetria estricta i precisa. Aqueixa tècnica “rústica” se podia aplicar específicament a la planta baixa i alhora als cantons o límits de la façana, però també es podia aplicar en els carreus i dovelles que entornen portals i finestres.

Però més sovint consisteix en una superposició ornamental sobre la façana realitzat amb materials més volubles (el que coneixem com a “referit”) i que fingeix un carreuat que res té a veure amb el real que es troba davall la seva superfície; és una manera de dominar les dimensions dels falsos carreus en benefici del seu dibuix, i de facilitar el treball sobre materials més mal·leables: de fet, aquest és la forma més habitual, i la que s’aplicà sistemàticament en les solucions més barates, tot i que sovint amb un domini del dibuix geomètric i de la seva lògica aplicació a l’arquitectura tan hàbil com el dels exemplars més cultes. Es podia jugar alhora amb un petit escairat del perfil, a 45º, o bé amb un petit marge llis que perfila el gropellut o l’encoixinat.

Back To Top
Search