Marina Nicolau – Actriu i creadora de TEATRE, no “comèdies”
El passat serveix per a mantenir-nos arrelats a allò que ens defineix, però també serveix per a veure en perspectiva el que no podem o no volem repetir mai més. I això és aplicable a qualsevol àmbit de la vida que ens travessi actualment com a societat. I el teatre, amics meus, no n’és una excepció.
Així com podem seguir reivindicant clàssics perquè amb el pas del temps els sotmetem a revisions i encara segueixen vigents, com és el cas de Shakespeare, també hem de saber dir «basta, fins aquí» a aquelles propostes, obres o temàtiques que actualment estan passades de rosca o que ja no s’adeqüen a l’estadi evolutiu al que hem arribat.
Quina és la percepció general del teatre en la nostra societat? Els que ens hi dediquem o tenim una certa sensibilitat per la cultura ho tenim molt clar. Però vivim en una bombolla. Quantes vegades heu sentit expressions com «Anam a veure sa comèdia», «Qui sou que feis sa comèdia?», «Això són aquests que fan sa comèdia»? Jo moltes vegades. Massa. I entenc que fa uns anys aquesta fos la tònica, però ara? De veres seguim així?
El DIEC defineix “comèdia” com a “Gènere dramàtic caracteritzat pel desenllaç feliç i per un caràcter lleuger i divertit”». Perdonau-me, però no és tan evident com sembla i he cregut necessari posar la definició aquí. Per tant, una obra de teatre pot ser una comèdia sí, però també pot ser tragèdia, drama, tragicomèdia, melodrama, musical, teatre documental, autoficció, biogràfic,… i podria seguir.
I perquè entengueu el títol de l’article, no em posicion en contra únicament i exclusiva de Xesc Forteza com a actor i com a dramaturg, enteneu-me, és sols una etiqueta fàcilment identificable per referir-me a totes aquestes representacions que utilitzen el grapejat estereotip de la mallorquinitat per a ridiculitzar-lo i que ha provocat que el públic es refereixi al teatre com a «sa comèdia». Per una banda, perquè la dictadura i la censura van provocar que les obres de teatre que es representaven fins fa relativament poc estassin controlades i que, en conseqüència, tractassin temes trivials o que parlassin a favor del règim (sense oblidar-nos del masclisme, el racisme o la xenofòbia inherents en aquestes peces). I per una altra banda, perquè els mallorquins i la nostra forma de parlar i expressar-nos hem estat durant molts anys, i a dia d’avui encara segueix succeint, motiu de befa, ridiculització, o una espècie d’atracció de zoològic per a totes les persones de fora de l’arxipèlag. I sí, això ha provocat que durant dues generacions senceres no s’entengui que això no és teatre.
*Mentre escric això, estic pensant que és massa obvi tot el que estic dient, però si encara hi ha ajuntaments arreu de l’illa programant espectacles d’aquest estil, és perquè encara no és tan obvi. I si encara hi ha empreses que produeixen aquests tipus d’espectacles, també.
No és hora ja de desterrar totes aquestes antigues concepcions i ser capaços de reflexionar sobre la forma que tenim de referir-nos a certes coses? O també de plantejar-nos quin tipus d’oci consumim? Què ens expliquen o aporten els espectacles o concerts? Jo ho tenc molt clar:
Dic no a Xesc Forteza perquè identific en quin moment va sorgir i quina va ser la seva aportació, però ja no és necessària.
Dic no a Xesc Forteza perquè pos en valor la qualitat i les temàtiques actuals que els treballadors de la cultura d’avui en dia posen damunt la taula.
I dic no a Xesc Forteza perquè hi ha moltes formes intel·ligents i boníssimes de fer una comèdia i la seva no és una d’aquestes.
