La societat dels darrers segles, així com estava organitzada, pareixia impensable sense la presència de la menestralia. Els menestrals, aquells professionals generalment urbans, que feien feina amb les mans i amb les eines, a mig camí entre la mecanització i l’artesania, havien estat els qui havien bastit les nostres construccions, les nostres cases i, finalment, havien donat cobertura a les nostres necessitats més pràctiques. Fusters, ferrers, mestres d’obra, llanterners, però també més modernament electricistes, sastres, perruquers i barbers… Lluny de l’activitat industrial aquests oficis han donat sempre ocupació a una part important de la població activa.
De la necessitat que en tenim n’és bona constància la seva presència en els nostres carrers i, de rebot, si ha anat bé, també qualque vegada als nostres polígons. Aquesta setmana abordam com fan feina els ferrers. Ja no hi ha fornals, ni piquen els martells a les encluses. Però de feina en fan, i molta. El boom de la construcció els darrers anys, el bon moment de la indústria turística… són factors que asseguren la continuïtat d’unes professions i uns oficis que són, encara, i molt, necessaris. Cert és que ja hi ha molts de productes que ens venen fets, i que moltes coses que abans hauria fet un ferrer ara les podem trobar a una gran superfície o fins i tot per internet. Però també ho és que les feines fetes a mida, i sobretot les fetes aquí, mantenen encara aquell gust d’autenticitat que preservam entre la nostàlgia i la necessitat vertadera.
Sentir que en els nostres carrers hi ha aquests portals oberts ens ha de fer prendre consciència que conservam encara gran part de la idiosincràsia que ha ajudat, a cop de mall, a forjar una manera de ser dins el món que no ens hem de resignar a perdre.
És per això que les institucions també han de prendre llum de na Pintora i comprendre que el teixit empresarial i econòmic d’una ciutat no es basteix només a partir del comerç, sinó que també hi ha molts d’altres negocis, molt més invisibles, però molt més productius i necessaris, que continuen fent feina abnegadament, millorant les seves professions i oficis, modernitzant-se i actualitzant-se i que, alhora, ho fan sense perdre l’essència que els va veure néixer.
Ells han perseverat i perseveren, i aquest és el seu gran secret. Ignorar-ho, per tant, és voler ser un poc menys nosaltres.
