Skip to content

“Podríem optar a sistemes democràtics millors”

Jordi Casanoves (Vilafranca del Penedès, 1978) és l’autor i director d’Immunitat, la comèdia dramàtica que dissabte 29 d’octubre arriba a l’escenari de l’Auditori de Manacor. En aquesta obra es replanteja el sistema politicosocial arran de la seva reacció davant la crisi derivada de la pandèmia.

Dissabte sereu a l’Auditori de Manacor amb ‘Immunitat’. Què podrem veure? Amb quina mentalitat hem de venir?
Heu de venir amb dues mentalitats. Una, que sigui amb ganes de descobrir quins personatges són cadascun de les sis persones que apareixen i quina relació poden arribar a tenir amb ells mateixos i amb la resta del grup. I una altra mentalitat, és amb ganes de fer una auditoria del que ens ha passat aquests darrers dos anys i mig amb relació a la gestió política de la pandèmia. Anem descobrint els greuges i les crítiques que hi va haver. Immunitat ve a ser una auditoria per part de personatges del carrer de què ha estat la gestió política de la pandèmia i de com ha afectat la població més enllà de la resolució posterior.

La màquina Lia és un dels elements importants de l’obra…
Hi ha una intel·ligència artificial que gestiona la consulta als sis ciutadans que són convidats a l’auditoria. Se suposa que les hi farà preguntes per poder assimilar i entendre les maneres de procedir en futures crisis dels governs. El que passa és que cada vegada que els demana, han de respondre per unanimitat. Es vol veure si la intel·ligència artificial pot assumir la representació d’aquest grup i una sèrie de preguntes serveixen per preguntar-nos quines són les parts fortes i les parts febles de la nostra democràcia. És el que ens ha deixat entreveure la crisi pandèmica. La gestió ens ha fet plantejar el nostre sistema.

Per tant, la pandèmia i la manera en què es va gestionar aquesta des dels sectors polítics hi juga un paper important…
Com es va gestionar en cada franja. Cada personatge té una crítica específica, ja sigui en el context dels confinaments, en el context de la presa de decisions, sobre les vacunes o amb una sèrie d’altres decisions que alguns podrien considerar que retallaven llibertats o, per altres, feien prendre més responsabilitats.

Idò fas una radiografia…
M’agrada més dir-li auditoria perquè també es fan valoracions d’alguns punts. A més, l’espectador es posa en la pell de cada personatge i, una de les coses que m’agrada que passi i que ja han passat a les funcions que hem fet durant la gira, és que el públic es troba amb un personatge que inicialment considera que no pensa com ell, però en un moment donat això canvia. M’agrada que passi i que puguem arribar a pensar de manera diferent. Hi ha aquest joc que és Immunitat, que són sis persones que pensen de manera diferent i se’ls sacseja. Són sis personatges, que podrien haver estat vint mirades diferents, i tenen aquestes sis mirades diferents. Algunes són contradictòries.

És una crítica a com s’han fet les coses aquests tres darrers anys?
M’agrada pensar que hi ha personatges que fan crítica, però que una obra sigui crítica no em sembla interessant. M’agrada que generi preguntes en el públic. No hi ha cap veritat absoluta que quedi al final de l’obra, sinó que ens hem quedat amb moltes veritats. Això és el que m’ha costat més perquè dels sis personatges, només dos em podrien representar a mi i m’he intentat ficar en el cap dels quatre altres i intentar ser el màxim acurat possible perquè les seves idees poguessin ser transmeses correctament.

Tot i això, es posen en dubte els sistemes polítics actuals?
Fa dubtar de quin és el sistema polític actual. Els nostres parlamentaris voten entre verd i vermell i no hi ha una gamma intermèdia. I això que trobem tan normal, els personatges quan voten les preguntes troben que és un problema per a ells. Són petites preguntes. Donem coses per vàlides i podríem optar a sistemes democràtics millors.

Apel·la directament al públic? Pot despertar sentiments incòmodes per a ells?
L’objectiu és que malgrat que l’obra duri una hora i mitja, el públic en pugui parlar dues hores més i que el sopar o copeta de després doni peu a molt de debat. A explicar coses, a fer preguntes que de vegades no s’han fet i després traslladar aquests dubtes que enriqueixin la visió pròpia. No sé si hi ha moments incòmodes, però crec que l’únic que pot afectar una mica són els records més tràgics d’aquests dos anys. Hi ha moments d’humor i moments en què la situació dona la volta i acabem comprenent el que ens deia els personatges. Com bé deia, és un joc i hem de descobrir qui és cadascun dels personatges. El públic que no està interessat amb l’auditoria, estarà completament enganxant intentant descobrir qui són els personatges. Algú em va dir que sembla una obra d’Agatha Christie i aquest és l’objectiu, el d’entrar en una comèdia dramàtica.

El text és teu. T’ha estat complicat fer-lo tenint en compte que encara no hem sortit del tot d’aquesta crisi? S’ha de prendre distància per parlar d’actualitat? A més, era un encàrrec específic…
Costava molt perquè a mesura que estava escrivint, encara passaven coses. Per això la idea de la intel·ligència artificial. Podem imaginar que passa d’aquí a un mes o d’aquí a dos anys, hi ha un futurisme pròxim i per això es pot fer una mirada enrere. Va ser difícil perquè anaven canviant les coses i posar el focus en segons quins temes era renunciar a altres, però n’estic molt content. Crec que quan prens distància de l’actualitat és més difícil escriure. Quan prens distància, els fets s’expliquen després que el temps hagi posat les coses a un lloc i n’hagi desestimat altres; quan la història encara no s’ha revisat fa que tot quedi més equilibrat i no esbiaixat. Farà que el públic faci el viatge dos anys enrere i un poc al futur per veure com s’haurien de gestionar les pròximes crisis que tinguem.

Hi ha algun moment de l’obra que t’agradi especialment?
La part final perquè anem descobrint molts secrets dels personatges i el públic es va sorprenent i va lligant caps. Veus que el públic ha anat seguint tota l’estona i que les descobertes són conseqüents però no tramposes. M’agrada molt que es demostri que el públic ha seguit l’obra.

Què suposa aquesta peça, que ha estat un encàrrec?
Ha estat un encàrrec molt curiós. Tenia molts dubtes de si la podria afrontar, sobretot perquè el problema encara estava viu. Un any abans hi havia la sensació que la pandèmia s’estava acabant i tot va tornar a començar. Seria la unió del teatre documental i les comèdies de misteri.

Voldries afegir qualque cosa més?
Veureu un repartiment conjunt que està des de principi al final damunt l’escena. És un repte escriure diàlegs a sis d’una hora i mitja, i pel públic és molt satisfactori veure aquesta esgrima que hi va entre elles. Tenim a l’Ann Perelló, que és una mica la representació mallorquina, i és un incentiu per venir-la a a veure.

Back To Top
Search