skip to Main Content
Potser és El Moment?

Potser és el moment?

Naufragar va consistir en / Comptar el silenci / la poesia als rems. / La tempesta que s’estellà la bassa dels meus ossos, / la sirena / que no em va ofegar a la sorra del temps. / Aforismes assedegats de geometria honesta i / l’àlbum zutique / a la vora de les barbes d’un vell impur /
component blues per a un Feral blanc. (David Guijosa – naufragar va consistir en 🙂
Em trob enmig d’un joc per passar els meus dies de confinament que consisteix en la lectura ràpida de poemes de diferents llibres i autors, entremesclant versos, cercant que aquest mar d’emocions “tempestuoses” es dilueixin i que a la fi del naufragi en què ens trobem poder veure
una mica de terra, encara que sigui a la llunyania.
Al meu país // som un llogaret / volant cap a un somni d’ales sobre la terra / el que tractes de
guardar-te / quan parles sense obrir els ulls / respirem dels pulmons de l’altre / fins i tot quan
fumes amb els ulls tancats / observant la cara que serà el nostre rostre del somni / sota les teves parpelles fosquess / la teva cama amb la meva cama / el teu cap amb la meva espatlla / costum dels que s’han conegut tota la vida / desconeguda / un de nosaltres es sobresalta i crida aquí / aquí aturi aquí / tots els passatgers ens sobresaltem i cridem / i que passaria si aquest bus s’aturés / qui recordarà a qui / en el moment de baixar (tecnologia nord-americana – patent en tràmit – i altres poemes, Craig Czury)
M’aturo un moment, són les vuit del capvespre i sortim a aplaudir i a cantar per algun motiu comú, la cançó aquella de el Duo Dinámico, Resistiré. Aprofito el moment, a l’igual que els meus veïns, per saludar el més proper, aquell desconegut que només havia vist entrar a casa seva i amb qui únicament havia creuat un “Bon dia” en algun moment. Em plantejo en aquesta voràgine de trobades a distància, la necessitat d’estar “connectats” fins i tot amb gent amb qui xerrava de tant en tant, l’excés d’informació, el bullying al govern, el suport a les mesures, la desinformació, el no saber fins quan, totes les xifres, els desacords de les xifres i els telediaris 24 hores parlant de la pandèmia. La dificultat de no poder dir fins aquí i la incertesa de si en un
futur recordarem això i si llavors haurem après alguna cosa.
Ja són quatre setmanes i dues més han dit. La por es barreja amb les ganes de fer una passejada. Enyor la meva mare però fa feina a l’hospital i no està permès fer visites. Els meus fills fan un símil de classes per internet i els avaluaran a distància. Només continguts, com quan el meu oncle anava a l’escola, únicament servia si t’ho sabies de memòria, només continguts.
AMB PASTA / ingenuïtat / i la guia de l’Lonely Planet // els turistes rics de nord / poden transformar qualsevol remota part del món / en un femer // Viatjar a Lonely Planet // com veus //no té res de romàntic ni salvatge / / les guies de turisme / han domesticat el planeta // totes les rutes s’anuncien amb llumets // no tornaré a sortir de casa (Esperar assegut, Poesia completa 1992-2012, Antonio Oriola).
Enguany no hi haurà turisme salvatge per les nostres costes, no ens abordaran els guiris desembarcant a totes les platges. Aquest any no tenim clar com ho sobreviurem, ja que directament o indirectament vivim de l’hostaleria. Potser és el moment de plantejar un model econòmic diferent, o seguim anunciant les rutes amb llumets?

Emma Finozzi

Back To Top
×Close search
Search