Ésser persona primer i ciutadà després ens dona drets i deures pel simple fet d’esser-ho. La resta, com ens organitzam per funcionar com a col·lectivitat, les normes que ens donam, com hi contribuïm i com ho repartim, és secundari, si bé important. A partir d’aquí, cada partit polític, cada col·lectiu i cada ciutadà hi pot dir la seva, pot entendre si és millor fer-ho d’una manera o d’una altra, però sempre partint de considerar la persona com a centre de qualsevol actuació.
Si, a més, la persona es troba en situació de vulnerabilitat, la preferència que qualsevol sistema li ha d’atorgar esdevé indiscutible. La “prioritat nacional” no existeix, existeix la necessitat objectiva de viure i el dret a fer-ho de la millor manera possible. Molt més si la mateixa constitució física o psíquica, la història personal i familiar o els imprevistos de la vida els ho han posat més difícil. Malgrat que a vegades no ho sembli, crec que tenim una societat organitzada d’una forma raonablement solidària, dirigida a cobrir necessitats bàsiques a les persones, tot i que sempre, sempre, sigui millorable.
L’estimat Sebastià Riera deia que ell, quan defensava políticament una actuació determinada, mai no utilitzava com a argument allò tan repetit de què “els ciutadans hi tenen dret perquè paguen els seus impostos” perquè pensava, precisament, que el dret d’atenció a les persones ve del simple fet d’esser-ho i no del fet de pagar impostos. Hi ha persones, deia, que no paguen impostos perquè no en poden pagar i també tenen dret a ser atesos. Valgui aquesta referència per retre un petit homenatge a en Sebastià, una bona persona que es va dedicar durant molts d’anys a la política local.
La prioritat ha de venir marcada per la necessitat i no per cap altra causa. Com deia el president de l’Obra Cultural Balear diumenge passat amb motiu del cant de La Balanguera a la Seu, “el nostre no és un himne que digui que els mallorquins som millors que els altres”. Des de l’estimació profunda vers Mallorca, vers la nostra manera de ser, vers la llengua catalana que ens uneix, no em sent millor que ningú. Em vull sentir solidària amb els qui pateixen més a la meva terra i, per extensió, també amb el paisatge que pateix, amb la mar que pateix, amb la llengua que pateix. Per tot això em sent mallorquina, però no millor que ningú, per això rebuig la “prioritat nacional” i vull una terra on hi hagi espai per a tots i on, a l’hora de repartir, l’interès general es concreti en l’atenció als més desvalguts.
