Jazmín Luna (Manacor, 1995) s’ha format en Art i Disseny, Belles Arts i Història de l’Art a la Universitat Metropolitana de Manchester, amb una estada Erasmus a la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria inclou exposicions individuals i col·lectives a l'estat espanyol i a l’estranger, així com projectes internacionals de muralisme i instal·lació. Algunes exposicions destacades són "Col·lectiva" a Sa Pleta Freda, el Premi Barbara Weil a Studio Weil i "Top 26" amb el Cercle de Belles Arts de Palma. Ara, tot just fa uns dies, ha estrenat "Més Costats" a la sala Maüs de Manacor.
“Més Costats” és un projecte que neix el 2017 com a Treball Final de Carrera. Com recordes aquell primer moment? Què et va impulsar a començar-lo i com ha evolucionat fins ara?
Record aquell moment com una etapa molt intuïtiva i experimental. Estava acabant els estudis a Manchester i tenia la necessitat de trobar un llenguatge propi. Em preocupava molt la sostenibilitat i volia treballar amb materials reciclats, fugir del format tradicional i apropar l’art al que és quotidià. Va ser quasi casual que començàs a trobar portes pel carrer. De sobte em vaig adonar que no eren només objectes abandonats, sinó fragments d’històries, d’espais viscuts. Aquell descobriment va marcar el naixement del projecte. Amb els anys, “Més Costats” ha evolucionat de parlar principalment sobre reciclatge i materialitat a aprofundir en idees com la llar, la pertinença i la memòria. Ha crescut amb mi i amb les experiències viscudes, incorporant noves capes de significat.
Les portes són un element central en la instal·lació. Què representen per a tu?
Les portes són espais de transició. Representen el límit entre el dins i el fora, entre el privat i el públic, entre el passat i el present. També simbolitzen oportunitats, canvis i decisions. M’interessa especialment que són objectes que tothom reconeix i ha utilitzat. Tenen una càrrega emocional molt forta perquè formen part del dia a dia de qualsevol persona. Treballar amb portes és una manera d’usar un llenguatge universal que permet que el públic hi connecti d’una manera molt directa.
El projecte es construeix a partir de llars reals i fragments de vida. Com és el teu procés de recollida i selecció dels materials?
El procés és molt orgànic. Moltes peces provenen de portes trobades al carrer o recuperades de reformes i demolicions. Altres arriben a través de persones que decideixen donar-me elements que han format part de la seva llar. Quan trob una porta, el primer que faig és observar-la: les marques, els colors, els desgasts… Intent imaginar les històries que pot haver viscut. No cerc peces perfectes; m’interessen precisament les que mostren el pas del temps. Cada material s’incorpora al projecte quan sent que té alguna cosa per explicar.
Parles de Més Costats com d’un “autoretrat obert”. Què significa això per a tu?
És un autoretrat perquè el projecte parteix de les meves vivències, dels llocs on he viscut i de les preguntes que m’he fet al llarg del temps. Però és obert perquè no es queda en una experiència individual. Quan el públic travessa la instal·lació, inevitablement hi projecta els seus propis records i emocions. En aquest sentit, l’obra es transforma constantment i deixa de ser només meva per convertir-se en un espai compartit.
Actualment, el projecte posa el focus en el concepte de pertinença. Com defineixes tu “casa”? Com dialoga Més Costats amb la realitat social de l’habitatge?
Per mi, casa no és només un espai físic. És un lloc on et pots sentir segur, reconegut i tranquil. També pot ser un conjunt de records, de persones o d’experiències que et fan sentir que pertanys a algun lloc. “Més Costats” dialoga amb la realitat actual perquè planteja una pregunta molt present, especialment entre la gent jove: què vol dir tenir una llar avui? En un context on l’accés a l’habitatge és cada vegada més complex, el projecte convida a reflexionar sobre el valor emocional, social i humà del fet d’habitar.
Quina importància té la memòria en el teu treball?
La memòria és un dels pilars del projecte. M’interessa com els objectes poden conservar rastres invisibles de les persones i dels espais que han habitat. Cada porta funciona com un arxiu silenciós que acumula històries. També m’interessa la memòria col·lectiva. Quan el públic interactua amb la instal·lació, especialment amb la porta participativa, es genera un nou registre de records que continua ampliant l’obra.
Afirmes que vols que el projecte sigui viu. Continuarà creixent aquest projecte?
Sí, “Més Costats” és un projecte en constant transformació. No el veig com una obra tancada, sinó com un procés que es va adaptant als llocs on s’exposa i a les persones que hi participen. M’agrada pensar que cada nova instal·lació és una nova etapa del projecte. Continuarà creixent mentre continuï generant preguntes, trobades i noves històries.
