Skip to content

Quan la llenya era un bé preuat (II)

Albert Carvajal

Quasi dues setmanes després, arribava al port de Ciutat un bergantí el patró del qual declarà que l’havia capturat un vaixell amb la mateixa descripció que l’anterior a l’altura de sa Dragonera per la qual cosa les autoritats sospitaven que circumval·lava l’illa a la recerca de possibles víctimes.
Pel mes d’abril de 1833 la llenya tornà a ser un bé escàs a causa que es destinava quasi completament a la fabricació d’aiguardent.
L’Ajuntament acordà novament intentar regular-ne la compra i venda fent un pregó públic on s’establia que tota persona que introduís a la vila càrregues de llenya tant per a ús propi com per vendre-la hauria de manifestar a l’escrivà de l’Ajuntament, abans de pesar-la, quin ús en faria. La Sala romandria oberta diàriament de 8 h a 11 h. Les penes per als que no complissin la norma serien les mateixes que s’establiren deu anys abans. Seguidament, s’anuncià que tots els fusters d’arades i carros, així com els moliners de vent, haurien de presentar en el termini de vuit dies una relació escrita de totes les peces de fusta que disposaven als seus tallers/molins i aquelles que comprarien a partir de llavors serien inspeccionades pel comissionat municipal, recaient sobre ells les penes descrites si no complien les ordres.
L’any 1850, amb l’economia local depenent principalment de la producció de vi i, per extensió, de l’elaboració d’aiguardent, el comerç il·legal de llenya prengué un nou impuls, en aquesta ocasió fins i tot amb l’ús de violència. Les primeres notícies ens duen al 3 de març quan, per controlar l’abús que s’observava amb els robatoris continuats (principalment de troncs i arrels de mata), els grans propietaris locals (que eren, com és de suposar, els més afectats) obligaren l’Ajuntament a regular que tots els que traginarien fins a la vila aquella mena de llenya restarien obligats a acreditar la seva legítima procedència alhora que ningú no la podria vendre ni comprar sense que abans no hagués estat examinada per la Guàrdia Civil o pels zeladors municipals. De tot plegat se’n va fer crida pública.
La repercussió de l’ordenança va ser novament nul·la per tal com el 14 de juliol un dels regidors tornava a exposar els perjudicis que provocaven entre els manacorins i manacorines els robatoris de llenya ‘per uns quants -diu l’acta d’aquell dia- que es dediquen exclusivament a aquella mena de negoci, fins al punt d’apallissar els conductors de les possessions que gosaven enfrontar-se a ells. En opinió seva, era hora d’acabar amb un problema que semblava imparable. El batle, segurament conscient de la complicitat que sempre havia provocat l’assumpte, determinà comunicar-lo al cap de la Guàrdia Civil perquè els agents de la benemèrita, quan es trobessin amb una d’aquelles persones que era públic que es dedicaven al comerç de la llenya tot l’any portant-ne quantitats importants, iniciessin la seva denúncia si no presentaven un document amb el vistiplau del propietari de la terra on les havia adquirit. I contra aquelles que no s’hi dedicaven només s’iniciaria el procediment si transportaven els prohibits troncs i arrels de llentiscle. Els de pi i ullastre no eren privats. Segurament l’aiguardent no devia sortir tan aromàtic.

A la imatge de portada: Mata-de-Turrubench-Nou-Alaior.-Segurament-mates-com-aquesta-varen-ser-tallades-a-Manacor-al-llarg-del-segle-XIX

Back To Top
Search