Què llegim a Manacor? Dia de les escriptores

Segurament Teresa de Jesús no va pensar mai que la seva tasca com a escriptora arribaria a ser tan reconeguda que esdevindria patrona de l’ofici; així, el dilluns d’octubre que cau més prop del dia 15 és el destinat, cada any, a celebrar el dia de les escriptores.
Ens podem imaginar que ella -amiga de Sant Joan de la Creu, poeta d’una qualitat excepcional – no seria partidària de massa distincions pel que fa a escriure amb ploma femenina o masculina, si no més aviat diria que el més important, en tot cas, és escriure.
És veritat que a la seva època el nombre de dones analfabetes era aclaparador, però també no és menys veritat que ara mateix, dones com Malala Yousafzai s’han jugat la vida pel dret a l’educació de les nines pakistaneses, el dret a aprendre a llegir i escriure.
El Col·lectiu Dones de Llevant organitza cada any un acte de lectura col·lectiva per celebrar la diada. I és una bona ocasió per fer un repàs per tot allò que es llegeix a Manacor ara mateix. Maria Duran encetà les lectures amb el poema Si el món fos, de Joana Raspall, i l’advocada recordà que Raspall, bibliotecària durant la guerra, amagava els llibres en català per tal que no fossin destruits. La regidora Núria Hinojosa va llegir un fragment d’un llibre presentat al Museu de Manacor, de títol suggerent: Ulisses era una dona, de Catalina Gayà i Laia Seró. Mercè Amer va continuar amb Temps de segona mà. La fi de l’home roig de Svetana Aleksiévitx, Premi Nobel que viu a Rússia, una dada que mereix ser recordada.
Marta Caicedo va llegir un poema d’Elena Walsh – cantat habitualment per Mercedes Sosa -, amb uns versos que convé recordar: «Tantas veces me mataron /Tantas veces me morí / Sin embargo estoy aquí resucitando…». Dues residents alemanyes, Christina i Ivone, llegiren fragments de Lotta Lubko i Laura Denkell.
L’armènia Nariné Abgarian va escriure I del cel van caure tres pomes, que llegí Magdalena Gelabert, sobre una cultura i nació minoritzada des de fa temps; l’activisme social d’Antònia Matamalas la va portar a seleccionar un text de Juana Doña, una militant comunista convençuda. Cristina Duran va fer honor a la Institució Alcover llegint fragments de Kalaixnikov, de Cristina Sevilla, guanyadora del Ciutat de Manacor de poesia.
Jordi Caldentey va llegir Ocells de pas, de Perelló; i Sebastiana Mascaró va encetar Canto jo i la munyanya balla, un llibre preciós amb premi i que s’ha convertit en obra de teatre. I seguiren la regidora Cristina Capó amb Negra, de Rosa Pagès i Catalina Peña, que llegí poesia d’Aina Pentinat. Margalida Fuster recordà al públic unes línies de Marga Serrano, del seu primer llibre Na Mati. Margalida Balaguer va recitar un poema d’una autora excepcional, Gloria Fuertes; una poetessa que no és prou reconeguda: i en la meva opinió molt propera estèticament a Tonina Canyelles: totes dues a l’avantguarda, fora del motlle esperat, agosarades i genials. Cristina Salom llegí A.M. Saggi; Rafael Valverde escollí la darrera Premi Nobel de Literatura, Annie Ernaux; Imma Cabrera explicà la seducció per la poesia de Mercè Rodoreda, una obra gairebé desconeguda, mentre que Carme Vidal llegí un fragment de la darrera obra de Dulce Chacón.
Una de les darreres persones que intervingueren fou l’advocada Francesca Mas, que escollí un llibre que recomanaria a tots els que dubten sobre la situació actual de la dona en el món: Dones valentes, de la periodista Txell Feixas. Una de les històries que record d’aquest llibre és la d’una jove que fou presonera de l’Estat Islàmic, violada i venuda com a esclava, que va tenir un fill d’un dels seus violadors. Aquell nin, l’única cosa que posseïa en el món que vessava una mica de tendresa per ella va haver de ser entregat: la seva pròpia família no podia admetre que ella conservés el fruit de la violació i l’esclavatge, s’avergonyien d’ella. Llegir la seva història pot servir, almanco, per estar preparades quan el mal temps s’apropa.