El maig del 2024, la comissió científica de les XIII Jornades d’Història Local de Manacor em feia arribar l’acceptació d’una proposta de comunicació sobre el músic manacorí Rafel Aguiló. Les jornades d’enguany, tenen com a títol (i, per tant, objecte principal d’estudi) Turisme i patrimoni a Manacor. I és aquí on cobren importància tot un seguit de músics que van seguir un camí únic, forjat des de la formació en espais musicals vinculats al turisme, però que s’endinsaren en la creació pròpia, la composició i interpretació des de l’aprenentatge constant. Aquest aprenentatge constant es pot sintetitzar en la formació des de la pràctica musical, la composició pròpia i la recerca continuada, característiques que comparteixen bona part dels músics de la seva generació. Esteve Huguet, músic i propietari de Rock House, explicava en un article publicat al Cent per Cent (“Músiques urbanes a Manacor. Del Garage sound a tendes de música i espais alternatius (II”): “La música moderna, a Manacor, parteix de quatre pilars: Antoni Parera Fons (1943), Guillem d’Efak (1930-1995) i Joan Bibiloni (1952). Rafel Aguiló (1952) seria el quart, que ha seguit un camí diferent que en l’actualitat fructifica amb composicions pròpies, cuidades i fetes amb estil propi: Vora mar (2009) i Cinema per a tres (2018), aquest interpretat per Andreu Riera i produït per Joan Bibiloni”.
Aquesta aportació d’Esteve Huguet defineix molt bé la personalitat artística de Rafel Aguiló; que conta com “Tot ho vàrem aprendre d’oïda”. Però remarca la figura del seu professor, Miquel Segura, que llavors era el pianista del Tagomago. El també músic Agustí Fernández, a la revista Enderrock (novembre del 2022) lloa la figura d’aquest mestre de música de Palma, que ara s’afegeix a un llistat de músics de llinatge xueta que van ser formadors de molts intèrprets i músics mallorquins, especialment en l’ensenyament del violí, harmonia i contrapunt. I si ho esment aquí, és perquè forma part d’un altre treball d’investigació del qual Rafel Aguiló també n’havia de ser informant. La darrera vegada que vàrem parlar junts, el Dia Internacional de la Música, li vaig comentar que el cridaria: “Necessit que em parlis més del teu professor”.
Més que el seu pas per Lagartos, Harlem, Falcons i altres, la gestió del seu propi piano-bar Do, els anys com a pianista acompanyant de cantants com Gina i Maria Roca, ell estava molt satisfet, aquests darrers temps, del seu vessant com a compositor. I tot i haver enregistrat molt amb els grups amb els quals va tocar, ell parlava sobretot dels seus darrers treballs, dels quals cal destacar: Contra.2com, (2000), L’àguila damunt la roca (2002), Vora mar (2008) i Cinema per a tres (2017); els dos darrers interpretats per Andreu Riera. El joc lingüístic sobre “Contra.2com” no és casualitat: a les seves composicions hi trobareu fragments de contrapunt, d’experimentació gairebé serial; inclou combinacions amb instruments de corda, piano, teclats i vent; però també seccions on la bateria és pensada més des de l’aspecte tímbric i no tant des del rítmic.
La mort inesperada de Rafel Aguiló no li ha permès veure aquest estudi publicat, i aquest fet marca també la seva redacció: s’ha de prioritzar ara la seva veu, el què va dir i va contar en un bon grapat d’entrevistes que vam tenir la sort de poder dur a terme, com sort va ser, també, tenir el material que ell, personalment, va seleccionar per incloure a l’assaig que es presentarà a les XIII Jornades el mes de setembre. D’alguna manera, el que ell va escollir, conjuntament amb la transcripció del seu discurs, són el que millor pot representar tota una vida dedicada a la música.
Li vaig demanar: “Quin és, el teu instrument, el piano o la bateria?”. Ell va reflexionar uns segons, però va dir: “Jo som bateria, tenc les neurones de bateria, em corr per la sang”. I així sempre el recordarem…
