Dinar de marmitako davant la mar de Lekeitio, mentre t’arriba l’eusquera de totes les taules del costat, també és estiu. Que la fresqueta de la mar et faci oblidar que som al mes de juliol i que les basques robustes prenguin el sol sense cap seny, et recorda que ets a l’estranger.
Ets un estranger gaudint de l’hospitalitat reservada per a nosaltres, els catalans, un poble sovint còmplice, de vegades amb incomprensions, molts de pics amb experiències similars.
Veig que se’n surten amb la llengua. Fa quaranta anys el basc era arrelat entre la majoria de gent gran, la gent jove de les zones amb pocs parlants no l’emprava. Això s’ha capgirat totalment. Des de les hippies que venen arracades i collars, fins a les sud-americanes que treballen a la recepció de l’hotel, el parlen. Em trec el capell davant la situació i emprenc la tasca d’aclarir com ho han fet.
L’amor per la llengua també s’ha estès per l’herrialde més gran de tots, el més important històricament, Nafarroa. Els rètols bilingües i també l’augment de parlants, a més dels llibres en basc a les llibreries ho mostren ben clar. La Navarra pirinenca tant la ibèrica com l’atlàntica es retroben amb la resta de bascos. La desaparició de la frontera també ha suposat un canvi palès.
Iruña passat sant Fermín (Jaimín en denominació mosteliana) és un plaer. La calma s’ensenyoreix de la ciutat. Els serveis de neteja encara fan feina als racons. Així i tot, de nit, amb l’energia dels bascos, es tornen a omplir els locals, amb els tassers plens de tapes i el txakolí a balquena. Encara no estan retuts. Les senyores, fent un alè per la desaparició de moixais i belitres, passegen els canets dins un cotxet com a d’infant, i aquestes mascotes monstruoses et miren desafiants, donant a entendre que això només ha començat.
No vull donar noms, però ara que una novel·lista espanyola ha fet tan famosa la vall del Baztán, ja no cal amagar que es tracta d’un territori privilegiat. Els mallorquins tenim l’obligació de conèixer Elizondo, Erratzu, Arizkun… sobretot perquè vivim la plaga bíblica que, per dissimular, anomenen turisme. Podran nedar dins un riu gelat, dinar per dos duros, passejar-se per boscos selvàtics i fer-se amb una població que serva l’orgull de ser basc i la simpatia nascuda de la curiositat per veure gent de fora, allò que aquí, òbviament, hem perdut.
Zugarramurdi, un lloc on la repressió inquisitorial féu matx. En un judici celebrat a Logronyo el 1610 es dictaren 11 sentències de mort a la foguera, 5 moriren per les tortures a la presó, 21 foren acusats de delictes lleus i 21 foren “perdonats”. El poble ha reivindicat el passat, i ara les bruixes i la bruixeria en són un tret característic. Han sabut girar la calça i fer-se seu el passat. Hi ha un museu de les Bruixes, uns llocs deliciosos per dinar i una coca casolana per berenar amb xocolata que se’n llepen els dits. El basc hi ha recuperat l’espai públic, benhaja!
Si heu recorregut el Baztan, ben bé podeu fer una passada per la vall d’Erronkari. Pertot hi ha formatges exquisits i fan una varietat del formatge de tupí, tan arrelat a les nostres comarques prepirinenques, que hi canten els àngels i les angeletes. No oblideu que a Izaba hi ha una formatgeria nova, una església fortalesa i molts de records de les mítiques germanes Kuartero Iturralde.
Veure plorar gent dins el refugi antiaeri de Gernika, mentre senten la simulació de sirenes i bombardeig, és una sorpresa, però també un record que la humanitat no està perduda del tot. Una cosa curiosa del País Basc, pertot hi ha catalans, tant insulars com continentals.
