skip to Main Content

Ringo Starr compleix 80 anys

Malgrat l’acord tàcit que tenim tots de concebre l’espai com una cosa que hi ha amunt i avall, a la dreta i a l’esquerra, i davant i darrere, i d’imaginar el temps com una maquinària inexorable que transcorr (i corr) sense aturall sempre cap endavant, a vegades ens distreim i tot aquest embull espai-temporal es precipita. Ho dic perquè ara resulta que en Ringo Starr, el mític bateria de The Beatles, el passat 7 de juliol, va complir 80 anys.
Com s’ha pogut produir una precipitació còsmica d’aquesta magnitud? Com pot un Beatle complir 80 anys? Però si només fa dos dies que aquells quatre encantadors joves de Liverpool incendiaren el món!
En llegir la notícia als diaris vaig anar al prestatge on tenc els llibres específics sobre The Beatles i vaig trobar el que cercava: una revista amb uns Beatles joveníssims retratats a la portada. La vaig obrir, la revista, i com si no haguessin passat 56 anys vaig mirar les fotografies en blanc i negre amb textos curts al davall explicant el que era aleshores un dia qualsevol del grup, ja plenament immers en la febre juvenil que es va conèixer en tot el món com a Beatlemania. Les cares, les postures, la innocent alegria d’aquells quatre jovenets, em posaren de bon humor.
Vaig comprar aquesta revista a la Impremta Parera el 1964, i valia 20 pessetes. En Ringo Starr i en John Lennon tenien aleshores 24 anys, en Paul McCartney, 22 i en George Harrison, 21. Jo en tenia 12. El que no record amb exactitud és per què als 12 anys ja sabia que els Beatles existien.
El cas és que el desembre del 1964, al Teatre Principal de Manacor i amb quasi mig any de retard, varen estrenar la pel·lícula documental sobre la follia “beatle” A hard day’s night, i els de la meva generació vàrem quedar enrampats amb la música i, sobretot, amb l’aspecte i la simpatia d’aquells quatre músics anglesos, trajeats i encorbatats, amb els cabells llargs i pentinats cap endavant que en en poc més d’un any ho havien llançat tot enlaire.
Per acabar de confitar la cosa, l’estiu del 1965, al Flamingo, un bar situat a la costa d’en Blau de Porto Cristo, que aleshores regentava la família d’en Pep i en Rafel García, “Es Patatilleros”, no paraven de sonar Please Please Me, She loves you, Twist and shout, I want to hold your hand, A Hard day’s night, els temes del nou àlbum Beatles for Sale i l’últim èxit llançat en “single”: Ticket to ride.
El juny d’aquell 1965, el Beatles tocaren a Madrid i a Barcelona. El noticiari del règim, NO-DO, ens va vendre el fenomen com una extravagància juvenil britànica que a Espanya havia passat amb més pena que glòria. L’amic Toni Tugores va assistir al concert de Madrid (cosa que no li perdonaré mai) i m’ha confirmat per telèfon que no està gens d’acord amb el veredicte oficial.
No hi ha gaires dubtes quant a que John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr (Richard Starkey), tots ells de Liverpool i procedents els quatre de famílies humils, feren el grup musical més important i més influent de la història de la música lleugera dels darrers seixanta anys: The Beatles.
A les més de dues-centes cançons que gravaren The Beatles des del 1963 fins al 1970, l’any en què es van separar oficialment, hi ha reflectida la nova manera d’entendre la música i de percebre el món que va caracteritzar els anys seixanta. Els seus experiments als estudis discogràfics canviaren radicalment la forma de gravar i de composar. Disc a disc, amb el recolzament il·limitat d’EMI-ODEON, artístic, tècnic i econòmic, The Beatles anaren revolucionant tots i cada un dels aspectes relacionats amb la indústria discogràfica, incloent-hi el disseny, el concepte i les tècniques d’enregistrament i de comercialització.
Ara, dia 7 de juliol, com dèiem, Ringo Starr ha complit 80 anys, com els hauria complit John Lennon (també nascut el 1940) si aquell sonat no li hagués disparat quan sortia del seu apartament de Nova York.
Curiosament, el primer bateria dels Beatles no va ser en Ringo, sinó un altre jove de Liverpool, un tal Pete Best; però quan estaven a punt de signar el contracte discogràfic, el productor musical, George Martin, va exigir a Brian Epstein, mànager del grup, que canviàs el bateria. Fou aleshores que entrà en Ringo Starr, a qui els altres tres Beatles ja coneixien de l’època d’Hamburg, quan era el bateria de Rory and the Hurricanes.
Sempre que es parla d’en Ringo surt a debat si era o no era un bon bateria. Després d’haver xafardejat una estona amb en Rafel Aguiló -que com jo mateix és un fan del bateria dels Beatles-, tots dos ens hem adherit a l’opinió generalitzada dels experts: tècnicament era bastant bàsic, però tenia les aptituds rítmiques i l’esperit creatiu que requeria el grup. El so i la pegada d’en Ringo eren exactament el que necessitaven les cançons dels Beatles. Un bateria amb més tècnica, segurament hauria desvirtuat la idea rítmica del grup.
S’ha de puntualitzar, però, que en Ringo va inventar ritmes i sons molt peculiars i complexes que bateries millors que ell li copiaren sense cap mania i que han passat a ser clàssics de la música “beat”.
Com el seu col·lega Paul McCartney, de 78 anys, Ringo Starr, segueix en actiu. Des de fa molts anys, du endavant un projecte musical que nomena Ringo All Starr, en el qual canta els seus temes de sempre: Yellow Submarine, Octopus’s Garden… i altres èxits de l’època Beatle o de la seva carrera com a solista. Ara, com tots, ha hagut d’interrompre la gira de promoció del seu últim disc culpa de la pandèmia. Però se’l veu encara amb molta energia. Tant de bo pugui tocar la bateria i escampar pel món la seva bonhomia molts anys més.

Tomeu Matamalas

Back To Top
×Close search
Search