Perfil Antoni Tugores (Manacor, 1947) és investigador i historiador. També reconegut gastrònom i estudiós de la cuina mallorquina, ha aprofundit sobretot en l’època de la guerra civil a Manacor. Ara treu un nou volum sobre els anys de la segona república espanyola a Manacor.
Tant a La història robada com a Manacor, la guerra a casa, havies fet un repàs contextualitzador dels anys de la república. Quina relació hi té ara aquest nou llibre, amb aquells passatges?
El llibre es titula La II república a Manacor (1931-1936), però tenia un subtítol que, per qüestions de disseny, només surt al frontispici: “El cop d’estat estronca el més gran projecte de ciutat”. Efectivament, jo havia passat per damunt la segona república, però vaig quedar molt amb les ganes d’entrar-hi en profunditat.
I com ho has fet?
He llegit totes les actes municipals d’aquells cinc anys, que n’hi ha una cada setmana, a banda de la revista Voz y voto, que apareix a l’agost del 1931 i de la revista Nosotros, que sortirà més endavant. És importantíssim entrar-hi i ho has de llegir tot, les micronotícies, els anuncis, les necrològiques… és una feina pacient, més que d’erudició és de paciència.
Has tengut en compte fonts orals que haguessis consultat anteriorment?
No. Les fonts són escrites. Però sí que he pogut corroborar moltes de les coses que m’ha contat Cristòfol Pastor, Pífol, que és el meu oracle personal. Cal tenir present que ell l’any 1936 tenia setze anys.
Pel que dius, més que una crònica política del moment, el llibre és un croquis del Manacor d’aquells cinc anys…
És cert que la política domina els titulars dels diaris, però a mi m’interessava molt veure com era la vida dels manacorins, els moviments socials que hi ha, com evoluciona la indústria, com obren certs negocis, les proves esportives… com ara el futbol… com a dada curiosa, el Manacor, aquells anys, vestia de blaugrana…
Els anys de la república són l’avantsala de la modernitat per a Manacor i els manacorins?
Sí. Ja han entrat una sèrie de grans indústries, de capital forà, bàsicament de l’estranger i de Catalunya. És una indústria moderna i que ocupa dones, cosa que a altres pobles de Mallorca no ocorre. Hi ha les perles, les pintes, la fusta (amb el taller d’en Sanmartí), els embotits de ca n’Avellanet… I l’equip de govern de l’Ajuntament arriba a un acord amb les forces polítiques, socials i econòmiques per municipalitzar serveis i per fer un gran pla per a la ciutat. Tot partia d’un estudi elaborat per tècnics, que no són polítics… Entre ells hi havia Guillem Puerto, enemic polític d’Antoni Amer Garanya, que va intentar integrar tota aquesta gent perquè això es pogués fer. Pacta amb els socialistes, que és la seva oposició, per fer una gran inversió a Manacor per acabar amb l’atur. I hi venia a bé fins i tot la premsa del moment. I el que venia amb això era una modernització total del poble: la plaça de les verdures, el cementeri, un quarter nou per a la guàrdia civil, el clavegueram, deu noves unitats escolars amb les respectives cases dels mestres… Moltes d’aquestes coses no es feren fins els anys 70 i 80.
Molts de doblers, devia costar això…
El pressupost eren dos milions de pessetes de l’any 1936. Perquè te’n facis una idea, el pressupost anual de l’ajuntament era de devers 300.000 pessetes. Tot plegat es pagaria en cinquanta anys. Dins aquest pla s’hi incloïa la compra de dues finques rústiques grans, per parcel·lar-les i cedir-les als aturats, que eren el càncer de l’administració local d’aquell moment. Els terratinents, que eren els contraris polítics de l’administració local, endosaven els aturats a l’Ajuntament, perquè els hagués de donar feina i així no pogués fer inversions. El cop d’estat atura una oportunitat única de tenir una ciutat moderna.
Hem parlat d’obres i projectes. Però aquells anys de la república també devien suposar un canvi humà per a Manacor. La població abandonava la ruralia i arribava a la vila. Hi havia una aproximació més senzilla a la cultura… O encara no?
Durant tota la república queda molt de manifest aquesta doble realitat. D’una banda, un món que està ancorat dins el segle XIX, que s’abasteix de mà d’obra barata, entre una gent normalment inculta i analfabeta, amb indexs que arriben al 90 per cent en alguns casos. I de l’altra el món de la indústria i el comerç, que significa un avanç social perquè dona feina i s’oposa al clientelisme i al caciquisme que imperaven en el món rural.
Liberals, burgesos… i republicans.
Tenc clar que la majoria d’industrials de Manacor eren pro república.
Tal vegada perquè creien que la política té la capacitat de canviar les coses.
Sí. Volien fer escoles perquè la gent sortís de l’analfabetisme, perquè deien que “sense que la gent tengui cultura no podem aspirar que la gent sigui lliure i pugui tenir una opinió pròpia per enfrontar-se al cacic de torn. No eren en absolut d’esquerres, eren gent benestant econòmicament parlant, però volien fer escoles, cercar una sanitat millor, unes millors condicions socials per a la gent pobra. Entre l’equip de govern del batle Garanya només hi havia un obrer, la resta eren petits industrials i comerciants.
Pel que has dit, el batle Garanya cercava el consens. És així?
Sí i no. Hi ha una gent totalment enfrontada al batle Garanya, que no cedeixen mai, que el volen llevar d’enmig políticament. Però sí que té, ell, l’habilitat d’agafar persones de la seva confiança que fan aquesta feina de pont, com ara Andreu Estelrich, que és un home bo que sap moure’s entre línies per aconseguir aquest consens. Hi havia una premsa de dretes, però que no era cega. No era el que veim avui. Gent com Guillem Puerto o Gabriel Fuster sabien valorar el que era un benefici per a Manacor. Sí, però, que eren moltcrítics en qüestions de laicisme. I no es pot dir que l’ajuntament fos anticlerical, simplement era laic. A Manacor es permetien les processons, per exemple, cosa que no passava a altres pobles.
Eren autonomistes?
No. No hi ha cap tipus de consciència, a Manacor, en aquest sentit. No eren ni regionalistes. Sí que reclamaven, però, més autonomia per als ajuntaments.
Quins personatges del moment destacaries?
En el món de la música, Antoni Maria Servera, Jaume Vadell, Bartomeu Gayà… Pel que fa a la creació literària, Sebastià Rubí va tenir una repercussió que encara avui perdura. També Gabriel Fuster o Andreu Parera són rellevants. Antoni Truyols, Reüll, va ser un cantant que va tenir molt d’èxit, perquè ajuntava la rapsòdia de poemes clàssics amb fragments d’òperes. Pel que fa als esports, cal tenir present que el Manacor d’aquell moment tenia nou anys de vida, tot i així ja en sortí qualque figura del futbol que després juga amb el Mallorca o amb equips de la península, com Sebastià Pocoví, que va debutar amb el Manacor amb 15 anys. Els altres esports de culte eren el ciclisme, amb curses cada setmana al velòdrom i corredors de renom com Llodrà, i els cavalls, amb carreres cada setmana també.
L’esport és també un signe de modernitat social…
Sí. També es va posar en marxa el frontó, que a part d’una instal·lació esportiva també va ser un lloc social de ball… Són anys en què la dona s’allibera molt, participa en els balls, ja no és aquell món tancat d’abans.
Quines necrològiques destacaries?
Moriren tres persones rellevants en quinze dies: el batle Josep Oliver Billoch, Antoni Maria Alcover i el rector Rubí. És curiós que hi hagués molt pocs senyals de dol per la mort d’Alcover, que no devia ser valorat en aquell moment com ho és avui…
Són els anys del naixement del feixisme. També en parles?
Sí. Em resulta inevitable comparar aquell moment amb l’actual. Ara és un ressorgiment, llavors és l’aparició d’aquell populisme italià i alemany, que ja estava en marxa abans del cop d’estat. Com a exemple, la dreta va criticar la construcció de l’escola de Sa Torre, perquè deien que tomarien la torre de les Puntes, cosa que mai es va plantejar. Tot formava part de la mentida, i tota aquella dreta va acabar junta dins Falange. Es veu una evolució del 31 al 36. Al principi tothom és republicà, fins i tot el partit d’en Verga (Joan March). A mesura que passa el temps, les coses canvien i els enfrontaments són de cada vegada més bestials. Els radicals d’esquerres tampoc no ajudaren gens perquè les coses anassin millors, com quan calaren foc a les portes de ca don Guillem Morey, de sa Torre, i líder de la CEDA.
