“S’ha de fer més feina, sobretot amb els al·lots: hem de ser conscients d’aquesta plaga”

La dura història d’una víctima de maltractament psicològic i germana d’una dona assassinada a mans de la seva parella. També és mare. Ara, des de l’anonimat, recorda el patiment per narrar el seu dolor, les pors i les frustracions.

Ens podries explicar com va ser aquesta mala experiència?
Jo no me n’havia adonat. T’anul·len com a persona i no te n’adones. I en el meu cas havia tornat agressiu, s’enfadava molt. Va ser un maltractament psicològic. I ara, que han passat els anys, veig com eren les coses. Però costa molt entendre que reps l’assetjament. Quan vaig veure que les coses anaven a més, va ser hora de pensar amb la meva filla i vaig decidir partir. Aquell dia, ell s’havia enfadat, estava com a boig; jo passava pena que ens llencés alguna cosa i ens ferís sense voler. Perquè a vegades tirava objectes. I vaig aprofitar un moment que no hi era per replegar el que era meu. Després vàrem esperar dins un tros de foravila, amagades, que els meus ens vinguessin a cercar. Em vaig refugiar amb els meus pares i ell continuava venint. Sabia que si em tenia a mi, tenia la nina. Ens cercava i jo tenia por. Fins que vaig aconseguir el divorci varen passar quatre anys, però no podia deixar que fes mal a la nina. I els serveis socials, al final, el varen ingressar a un psiquiàtric. Ara ja és mort i visc més tranquil·la.

Com va començar tot?
A poc a poc. No te n’adones. És una cosa que no veus. Crec que a la societat ens falta veure a venir les coses, però entres dins una roda i no ets conscient. No ho veus. Per ventura ho veu més la gent de defora i els hem d’escoltar.

Quines són les pors i sensacions?
Frustració. Jo no sabia on podia arribar ell. Com que es desesperava, passava pena perquè no sé fins a on pot arribar una persona que es posa així de violenta.

Recordes cap moment especialment dur i dolent?
El dia que vaig decidir partir. Vivíem apartats a foravila i jo havia de telefonar a qualcú perquè necessitava ajuda. Ell, però, no ho volia. Vaig saber que no em podia quedar sense el mòbil. I crec que prendre la decisió és el que més em va costar. És el més dur en el sentit que costa molt de veure. És el que record més difícil. A més a més, hi havia una nina que no tenia el perquè haver de viure això amb 7 o 8 anys, que són els que tenia llavors.

A ella li ha deixat molta marca aquesta vivència?
No sé, perquè quan tenen aquesta edat no són del tot conscients. Ella no té mal records. Però al cap de dos anys se’ns va ajuntar el cas de la meva germana i ens va enfonsar. La meva situació era més violenta. Varen ser casos molt diferents.

Què li va passar a la teva germana?
La meva germana estava separada amb dues filles i es va ajuntar amb un jove. Cadascú feia la seva vida, no vivien plegats. Tot pareixia que anava bé. Però al cap d’un temps, em va dir que havia decidit deixar la relació i que passava pena de com reaccionaria. D’això ara en farà set anys. Jo a ell l’havia tractat i no m’hauria pensat mai que faria el que va fer. Perquè la va assassinar. Ho tenia planificat. Havia preparat que el seu fill no hi fos en moment que la meva germana anàs a cercar les coses de casa seva.

Puc demanar com la va assassinar?
És el que més mal em fa i intent no pensar-hi. La va fer pujar a. L’esperava amb un ganivet, el va rompre i després va anar a cercar-ne un altre per assegurar-se que la matava. No li bastava amb un. I això és el que més m’indigna! Saben el que fan. Perquè ho va premeditar. Ho va pensar. No hi havia indicis previs. Crec que ella tampoc s’havia pensat que la pogués arribar a matar, perquè n’estic segura que aquell mal dia no hauria pujat a cercar les coses. Nosaltres no vàrem veure res. Li dones voltes i no ho pots entendre. Per exemple, jo sí que havia fet denúncies a la meva exparella, encara que fos després d’haver fuit de casa.

Vareu tenir contacte amb ells després d’aquests fets?
Sóc incapaç. Tens molta ràbia. És una cosa que no pensaria. Vàrem tenir el judici al cap de dos anys i ell es va declarar culpable. Encara li queda condemna. Però té drets a la reinserció i la víctima no tornarà. Això és el que més malament duc. Ha destrossat tota una família. La meva mare no ho superarà mai, com a mare.

És una història que m’impacta…
És que no ho sé explicar. Hem estat molt acompanyats per l’Associació de Dones de Llevant. Encara ara, després de set anys, hi són. He d’agrair tot el que fan per nosaltres. El suport hi és, però falta que la societat és consciencii que aquestes realitats continuen existint.

I com es podria fer?
És difícil, però ja han canviat les coses d’ençà que va passar tot això. La gent ha de ser conscient que és una realitat i que existeix. Necessitam inculcar que està mal fet. Tolerància zero en aquests casos!

Per quin motiu creus que la teva parella va actuar d’aquesta manera?
És que això no se sap. No saps que pensen. Jo crec que és la gelosia. Si no ets d’aquestes persones, no ets de ningú. Coses del masclisme…

En el teu cas concret, on et vares refugiar?
Vaig tenir bastanta ajuda dels serveis socials i de la policia. Sempre que els vaig necessitar, tot d’una hi eren. I els meus. Sobretot amb la meva família. M’he trobat que m’han anat ajudant molt.

Vist amb perspectiva, què en penses de totes aquestes situacions?
Després del que li va passar a la meva germana crec que les condemnes no són suficient. Ell tornarà a sortir! La condemna no basta. Haurien d’estar en cadena perpètua i no haurien de tornar a sortir al carrer mai. El que hem aconseguit no basta. Jo sent que no em bastarà. Al mal fet, ja res em consola.

Com estàs ara?
Hi penses cada dia. No s’oblida. I el temps t’ajuda a anivellar-ho, però és molt dur. Perquè no es pot entendre com hi pot haver persones així. I en el meu cas, com que ell ja no hi és, jo estic tranquil·la ara. Sé que no em passarà res. Però intentes sobreviure!

Passaves pena per la teva filla…
Em tenia preocupada que visqués la situació, però no perquè li fes mal. Era contra jo la violència, no era amb la nina.

Aquests darrers dies hem conegut un cas molt greu de violència de gènere, la manifestació més radical de la violència vicària per part d’un pare que mata les seves filles per fer sofrir, o matar en vida, a la seva ex-parell. Què en penses?
És molt dur. I el que dic, saben el que fan. No sé com explicar-ho. No em puc posar al lloc d’aquesta mare, de com ha d’estar. No hauríem de viure aquestes coses, però no em puc posar en el lloc de la mare i el sofriment que deu tenir en aquests moments.

Vist des de la distància, com creus que les víctimes poden detectar els espisodis de violència?
És la societat que t’ha d’ajudar. Perquè tu no ho acceptes.

Com ho hauriem prevnir?
S’ha de fer més feina, sobretot amb els al·lots. Hem de ser conscients d’aquesta plaga. Hem de conscienciar que això hi és.

Queda molta feina per fer?
Sí, perquè el problema és detectar-ho. Quan passen coses tens ajuda, el que costa és identificar-ho.

En cap moment vos han fet sentir com les dolntes de la història?
Sí, amb comentaris. Com que estàs anul·lada pareix que ets la dolenta. I costa veure que ets la víctima. Per sort, poques vegades.

Per tant, sempre t’has trobat amb molt de suport…
L’acompanyament, com ja he dit, sempre l’hem tengut i encara ara el tenim. Si les necessitam, hi són.

I el suport psicològic?
També ens varen ajudar molt. Hi vaig anar dos anys i va anar molt bé. La meva por ara mateix és que tenc una filla adolescent que creix i només penses amb el que es pot trobar. La meva por és la meva filla i en un futur, si això no s’atura, penses què pot viure situacions semblants a les nostres. I ho he tocat en primera persona. Haurien de canviar les coses en aquest sentit.

T’agradaria afegir alguna cosa més?
S’haurien d’endurir les penes i conscienciar la gent. Jo me’n record que pareix que no va amb els altres i quan et toca veus que això hi és. Hem de ser més conscients.