Al teatre, com a l’art en general, hom hi va perquè el sorprenguin. Hi anam, també, per aprendre coses que no sabem. Anam al teatre per créixer personalment i perquè qualcú, qualque dia, ens demostri que hi ha una alternativa i una altra manera de fer les coses.
És el cas, aquest, de la companyia La Calòrica, que va arribar a Manacor per representar-hi “Le Congrés ne marche pas…”, un muntatge que reuneix les tres condicions que apuntàvem en el primer paràgraf. Començarem per la darrera. Hi ha una altra manera de fer les coses. La Calòrica ofereix muntatges arriscats, valents, que gairebé suposen un triple salt mortal al buit. Qui gosaria avui representar una obra en diàlegs en tres o quatre idiomes llunyans i sobretitulats? Un espectacle on, a més, la veu en off ens acompanya de forma constant. I encara més, una obra de teatre que mostra com ha crescut de forma orgànica dins la companyia que la gestat.
De fet, aquesta organicitat es mostra també en la coralitat de la representació, on és gairebé impossible destacar un actor o una actriu principal o protagonista, simplement perquè no n’hi ha, perquè cadascun forma part d’un tot que és inexplicable sense cada un dels individus que hi prenen part.
Amb un lleu aire còmic, sempre entès pel públic manacorí, “Le congrés ne marche pas…” ens situa en el context del Congrés de Viena que pretenia restaurar les monarquies absolutistes a tot Europa, amb diplomàtics i caps d’estat que no es volien resignar a acceptar que l’antic règim, definitivament, havia caigut. No és habitual aquesta tornada a un temps presumptament poc atractiu narrativament o mediàticament. Guerra civil, segona guerra mundial… guerres medievals, Renaixement… Però i l’oblidat segle XIX? Qui es recorda d’aquest Congrés que havia de durar una setmana i va durar nou mesos? De fet, La Calòrica, de forma magistral ens endinsa en aquest allargassament on abunden més les arts amatòries i libatòries que no les diplomàtiques o governamentals… i queim, sense saber com ens endinsa en una letargia que sembla ben bé la mateixa en què degueren caure aquella gent que avui no sabem si estaven més preocupats per mantenir l’Statu Quo que pareixia que havien perdut o per salvar-se del desfici tronat en què de vegades es converteix la vida si hom no té res més a fer que viure. Gràcies, La Calòrica, per mostrar-nos quelcom que tanta de gent segurament no sabia.
A més, però, resulta que “Le Congrés ne marche pas…” és, en certa manera, també, teatre d’idees. S’hi destil·la, gens dissimuladament, el neguit inevitable d’aquella manca d’alternativa de què parlàvem al principi. La caiguda del mur de Berlín va provocar els anys noranta el pensament que contra el capitalisme i contra el neoliberalisme no hi havia res a fer. Que qualsevol altra opció infantilitzava els individus o els inutilitzava. O els anul·lava. Magistral, en aquest sentit, és el parèntesi amb el discurs contundentíssim, a estones fins i tot creïble i convincent, d’una rotunda i espectacular Margareth Thatcher el dia que va superar a la Cambra britànica una moció de censura. Un moment sublim, aquest trencament del ritme per tornar a un museu de deixalles i andròmines després del combat. Perquè també “Le Congrés ne marche pas…” ens mostra precisament aquesta visió museística de les coses, molt didàctica, molt entusiasta del temps i la gent que vol descriure i explicar-nos. Amb un vestuari exquisit, amb una posada en escena més simbòlica que realista (poden ser més simbòlics, deumeu, els ninots titella que hi surten?), La Calòrica va aconseguir per un moment fer-nos avinent que, efectivament, sí que hi ha alternativa, tant a la política, com a la vida, com al teatre.
