S’Illot, que la mà de déu arregli el que no arregla la mà de l’home

Així se sol dir d’un indret que està descuidat, abandonat: deixat de la mà de déu. Ben curiosa és la sentència, que diu que és déu qui abandona aquell espai per explicar que els qui realment l’han abandonat són els seus habitants o, en el cas de s’Illot, els seus responsables.

És un fet indiscutible que els indrets perifèrics, ja sigui a gran escala o a escala més petita, tenen sempre una sensació inevitable d’abandonament per part de la “metròpoli”. Primer va sortir AIPC per defensar els interessos dels portenys. Tot i la presència de regidors portenys a les files dels partits polítics manacorins, era clar que Porto Cristo patia un greuge evident a l’hora de veure gestionades les seves necessitats. L’èxit dels independents portenys, així, és més que explicable. I els resultats obtinguts per l’efecte de pressió sobre els equips de govern en els quals han estat no són gens menyspreables, malgrat les crítiques que s’hi puguin fer. Porto Cristo, tanmateix, tenia a favor seu un sentiment de poble profundíssimament arrelat, una certa forma de cohesió grupal que feia que tothom empenyés aquell carro nou.

Després va sortir SYS, S’Illoters y Simpatizantes. Liderat per Antonio Garcia, el partit s’illoter ha assolit representació i presència a l’equip de govern gràcies al pacte preelectoral amb AIPC. Però no tot són flors i violes a s’Illot. El mateix delegat, tot i mostrar-se satisfet per algunes de les fites assolides, no s’atura de reclamar més atencions. Carles Grimalt, per part seva, es mostra molt crític amb una gestió que considera lenta i ineficaç.

S’Illot no té el pes demogràfic que té Porto Cristo. No obstant això, són ja més de dues mil persones les que hi viuen tot l’any. No és de rebut que l’Ajuntament faci els ulls grossos amb les mancances d’aquest nucli costaner tan estimat pels manacorins a l’estiu i tan abandonat a l’hivern. S’Illot és un lloc d’estiueig de les classes populars manacorines, un lloc de casetes humils i de gent feinera. Un lloc, també, que ha acollit centenars de persones arribades de fora que hi han trobat habitatges més assequibles que els de Manacor durant l’hivern. I és inacceptable que per aquest motiu, o per d’altres que se’ns escapen, l’Ajuntament manacorí continuï sense resoldre tants dels mals endèmics que de sempre han afectat s’Illot. Sempre hem dit que un ajuntament ha de saber fer una feina de formiga: lenta, però constant i eficaç. No tapar un forat mentre en surt un altre. Sinó assegurar que totes les vies d’aigua, a poc a poc, són estroncades fins arribar a la plenitud del benestar. Si a Manacor ho volen fer, que comencin per s’Illot.