Club de Lectura de Porto Cristo
Una de les novel·les històriques més conegudes, llegides i admirades és Sinuhé, l’egipci. La va escriure Mika Waltari durant la Segona Guerra Mundial i es va publicar l’any 1945. L’autor sempre ha manifestat que els estralls de la guerra varen marcar molt la seva creació. L’autor situa l’acció a l’antic Egipte cap al 1300 abans de Crist, però com un reflex de la societat i les circumstàncies de la seva vida i d’Europa en aquells moments després de la guerra.
Mika Waltari va néixer a Hèlsinki l’any 1908 i va morir a la mateixa ciutat l’any 1979. És autor de poemes, assajos, obres de teatre i novel·les, especialment històriques. És l’autor finlandès més conegut arreu del món. A Espanya pràcticament només se’l coneix per Sinuhé, l’egipci.
La narració comença amb la presentació del mateix Sinuhé i de les seves raons per escriure el llibre. Sinuhé ha estat metge reial de faraons i ara s’ha exiliat per ordre del darrer faraó, i escriu les seves memòries no per afalagar els déus o els faraons, ja que no creu en cap d’ells, car l’han decebut després de tot el que ha vist i viscut, sinó que les escriu per a ell mateix. Suposa un recorregut per l’Egipte del segle xiv abans de Crist, una època convulsa i fascinant, però molt similar a altres èpoques, perquè els homes es comporten d’una manera molt semblant en tots els temps i llocs.
El protagonista adopta una actitud de resignació i de desengany davant el món després d’una llarga existència plena d’experiències i la seva conclusió no és altra que confirmar la debilitat de l’home sempre sotmès a les seves passions i quimeres (poder, sexe, fanatisme, guerres, injustícia…). Sinuhé està marcat per un destí de solitud que el manté en una situació de testimoni. La seva joventut, plena d’aventures i viatges, contrasta amb la maduresa en la qual guanyen protagonisme les intrigues polítiques i les accions bèl·liques que fan que el nostre protagonista s’enfronti a les proves més dures.
Ens trobem davant una novel·la llarga, però molt bona de llegir, molt entretinguda i que t’enganxa des del primer moment. La impressió que deixa l’obra és molt bona. Com que són unes memòries, el narrador, que és el protagonista, a part de contar-nos les seves experiències en la vida, aprofundeix en el seu interior i reflexiona sobre les coses que veu i viu: la religió, la societat, la guerra, l’amor, el sexe, la venjança, etc.
L’obra està escrita, per tant, en primera persona i està dividida en quinze capítols, que ell anomena «llibres», cadascun dels quals està dividit en subcapítols. Els llibres, a part d’estar numerats, tenen un títol que fa referència als fets més importants dels que conta el protagonista.
Un aspecte molt destacable que apareix és l’amorós. I es concreta en tres dones. Primer, a Tebas coneix Nefer, representació de l’amor carnal, que el destrueix econòmicament i anímicament, i per aquest motiu emprèn el seu primer viatge amb set de coneixements mèdics. A Babilònia hi coneix Minea, una cretenca, destinada al seu déu Minotaure, que representa l’amor platònic per a Sinuhé, ja que ella té prohibit mantenir relacions sexuals. Ell la salva de l’esclavatge i la retorna a Creta. Finalment, en tornar a Tebes, coneix Merit, amb la qual troba l’amor de parella, de companyia, amistós, tranquil i que es manté en el temps.
També són molt importants les relacions que manté amb el poder. Amb els diferents reis i prínceps que coneix durant el seu viatge i principalment amb els faraons, sobretot amb Akhenaton, que vol constituir una religió monoteista, la qual fracassa i provoca una guerra civil entre partidaris d’Amón i els del déu únic Atón. Amb el pragmàtic i guerrer Horemheb coneix la crueltat de la guerra, primer contra els khabiri i després contra els hitites.
Quan la comentàrem, veiérem que sortien a la llum una sèrie d’arquetips argumentals. Ja des de petit Sinuhé demostrava una set de coneixements que el dugué a viatjar més enllà d’Egipte. També apareixia l’ambició de poder i riquesa per part dels faraons; el furor del guerrer amant de la guerra; la vilesa i el poder d’uns sacerdots per continuar mantenint un estatus per damunt de la gent i del Faraó, amb una cruenta guerra civil entre els diferents bàndols religiosos; la guerra com a defensa d’una manera de ser i de viure, o com a conquesta per l’afany de ser més gran i poderós.
Un element fonamental en la història és el personatge de Kaptah, el seu criat, que en realitat és un esclau, ja que el compra en el mercat d’esclaus. Aquest és un personatge que és tot el contrari de Sinuhé. Enfront del seu idealisme, Kaptah és pragmàtic. Toca de peus a terra. És xerraire, entabanador, lladregot, mentider, descarat… però és qui salva a Sinuhé en un parell d’ocasions. A mesura que conviuen i passen les seves aventures, es va convertint en amic, confident, intendent i financer, fins al punt que al final Sinuhé el declara home lliure: ja no és un esclau. És veritat que de vegades la seva xerrameca és un poc pesada i llarga, però també té un toc d’humor que fa que en segons quines situacions s’alleugereixi la tensió. A vegades, per aquest contrast entre l’idealisme d’un i el pragmatisme de l’altre, han estat comparats (salvant les diferències) amb don Quixot i Sancho Panza. La veritat és que tant Kaptah com Merit, la parella de Sinuhé a Tebas, són els dos personatges més honests de tota la història. Són amb qui més empatitza el lector.
No volem deixar de remarcar uns trets que ens van cridar l’atenció. Un era una espècie de tríada, o de fets i personatges en relació amb Sinuhé que es repetien o apareixien en grups de tres en tres. Un parell d’exemples: el nom de Nefer, en realitat és NeferNeferNefer; un altre tret són els tres viatges que emprèn Sinuhé fora d’Egipte. També son tres les dones que ell estima, tal com ja hem comentat a la primera part. I n’apareixen uns quants més al llarg de tota la novel·la. No arribàrem a cap conclusió del perquè d’aquesta característica. No sabem si l’autor n’era conscient o no.
Un altre tret important és que apareixen fets agafats (o que et recorden) d’altres llibres o llegendes, mites i històries anteriors. Per exemple la referència a Moisès. També n’apareixen uns quants més, d’aquests trets. Deixem aquí la qüestió i, d’aquesta manera, els podreu anar descobrint vosaltres mateixos en llegir el llibre. Tampoc no volem deixar de banda unes frases que ens van cridar l’atenció. N’hi ha moltes, però aquestes es feren notar especialment. Són frases que certs personatges diuen a Sinuhé en moments determinats:
«És just allò que nosaltres volem i fals tot allò que desitgen els nostres veïns.»
«Els déus de les planes estimen que el just és allò que desitgen els rics, i fals allò que desitgen els pobres.»
«La injustícia en un país lliure és preferible a la justícia en un país sotmès.»
«No existeixen bones ni males accions, sinó que allò que surt bé és bo i allò que fracassa i es descobreix és dolent.»
Per dissort, podem comprovar que aquestes paraules encara ressonen avui en dia per tot el món, cosa que demostra la modernitat d’un llibre que ja s’ha convertit en un clàssic de tota la vida.
Al principi de la primera part de l’article havíem comentat que és una novel·la històrica. Això vol dir que l’autor crea unes situacions i uns personatges inventats per ell i els afegeix a uns personatges i fets reals i contrastats, de tal manera que forma un tot homogeni i versemblant. És creïble en el fons (allò que conta) i en les formes, un llenguatge lleugerament arcaic amb unes expressions que intenten reflectir aquell temps i una càrrega de petits detalls d’ambientació i de parla característica dels personatges.
Per tots aquests motius que hem comentat, al Club de Lectura Sinuhé, l’egipci ens va semblar un llibre admirable del qual tots vam gaudir.
