“Sort que érem molts de família”

Els Cossiers de Manacor celebren enguany els 40 anys de vida d’ençà de la seva recuperació, en el ja llunyà 1981. Entre les celebracions per aquestes quatre dècades de vida hi ha la producció d’un documental.

Se sap, perquè n’hi ha constància documental, que en el segle XVIII a Manacor ja hi ballaven cossiers. La dansa, de ressonàncies neolítiques amb formes circulars que recorden rituals ancestrals de lloança de la fecunditat de la terra, però també passada pel filtre catòlic que, poc o molt se l’apropia després del concili de Trent, es mantengué viva als carrers de Manacor fins a mitjan segle XX. Va ser en aquests anys que, passada la guerra i després de sobreviure precàriament durant la postguerra, els cossiers desaparegueren.

La fortuna volgué que tres manacorines es trobassin en els estudis de magisteri, a Palma, i que tenguessin com a mestre de l’assignatura de Cultura Popular, l’algaidí Biel Majoral. Majoral ja havia estat implicat també en la recuperació dels cossiers a Algaida i aquelles tres al·lotes, Aina Maria Sansó, Maria Coloma Gelabert i Maria Galmés, feren el seu treball de l’assignatura sobre, precisament, els desapareguts cossiers de Manacor. Grataren, i trobaren. Entregaren el treball, però precisament gràcies a la investigació, i aconsellades pel mestre Majoral, veieren que la dansa era recuperable, atès que la informació que n’havien obtingut era de primera mà, per part de persones que els havien ballats o els havien vist ballar.

Així l’any 1981 sortiren el dissabte de la Fira. Qui se’n cuidà va ser un grup de joves, liderat per les tres recuperadores, però sense l’empenta municipal, que s’ho mirava des de la barrera. Va ser la dama Maria Coloma Gelabert, i l’acompanyaren en l’honor recuperador Damià Gelabert, Martí Perelló, Joan Martí, Gustau Fernández i Jaume Gomila. La flabiolera, com no podia ser d’una altra manera, va ser Aina Sansó, que va comptar amb la companyia de l’altre mestre de mestres, Antoni Artigues, que obria carrer amb la xeremia, “el sac de gemecs català de Mallorca”, com en va dir ell. El suport de l’Ajuntament va ser tan magre que ni tan sols un agent de la policia municipal acompanyà els cossiers per tallar carrers mentre ballaven. L’únic suport institucional que tengueren va ser una subvenció de 100.000 pessetes per fer els vestits. Diu Maria Coloma Gelabert que “sort en teníem que érem molts de família”, perquè aquells primers cossiers no tenien, tan desconeguts com eren, encara gaire més seguidors que els espontanis que podien trobar pel carrer.

Aquells primers anys de cossiers no varen ser fàcil i més d’una vegada, davant la indiferència de l’Ajuntament i una certa distància per part de la població, estigueren a punt de renunciar al somni recuperador, i de fet un any arribaren a no sortir. Tanmateix, de la feina feta en surt el profit i l’any 1990 l’Escola de Mallorquí assumí la custòdia dels vestits i també la responsabilitat d’organitzar els assajos, a més, també, de muntar els tallers perquè els alumnes de primària de Manacor puguin conèixer de primera mà què són els cossiers.

D’aleshores ençà, també s’ha instaurat la figura del coordinador queha passat per les mans de Sebastià Puig, Pere Pomar i ara Sebastià Galmés. Des de l’any 2006, a més, i no sense una certa resistència inicial, acompanya els cossiers un dimoni, una figura que històricament hi havia estat, si ens atenem a algunes fotografies antigues.

Dia 31 de maig de 2019, fa només dos anys, Àngels Puig primer i Neus Barceló després, es convertiren en les primeres dones que feien de cossier, més enllà del paper de dama que fins aleshores els havia estat reservat.

Avui, quaranta anys després de la represa, els Cossiers de manacor estan consolidats, són estimats pel poble i s’adapten eal temps que vivim. Centenars de persones els segueixen. Desenes de manacorins n’han estat balladors. Milers d’infants els coneixen. I que sigui per molts d’anys!