Andreu Matamalas Fons (Manacor, 1974) presenta demà dijous a la seu de la Institució Pública Antoni Maria Alcover el seu segon llibre de poemes, que ha titulat Caires de l'estimera. Ho fa de la mà de Purpurina edicions, que ja li va publicar el primer poemari, Meu. La presentació anirà a càrrec de l'historiador Manel Santana i de l'editora Marga Serrano. El glosador Macià Ferrer improvisarà a partir dels versos de Matamalas.
En el cas de “Meu” va ser l’editora qui es va posar en contacte amb tu per publicar aquell primer llibre. Ha estat així també en aquesta ocasió?
No. Aquesta vegada he estat jo qui he preparat els poemes i els hi vaig enviar per mostrar-los-hi. De fet, els poemes d’aquest segon llibre estan més pensats per acabar configurant un llibre. L’altre era un recull del que ja tenia fet, i aquest està fet a posta perquè sigui un poemari amb cara i ulls.
Quin és el fil conductor, el nexe d’unió entre aquests poemes?
És una reflexió sobre les ganes d’estimar, i tots els poemes parlen d’això. És com un inventari de diferents tipus d’amor.
Com es fa per parlar durant tot un llibre de l’amor sense repetir paraules? O a l’inrevés, és necessari repetir-ne precisament per mantenir viu aquest fil conductor?
Jo no n’era conscient, però l’altre dia que el vàrem presentar a Santa Maria, Francisca Grimalt em va fer veure que hi surten fins a 78 vegades paraules com estimació, estimera… No era conscient que ho hagués repetit tant. La meva por, però, més que aquesta, era la de repetir allò que ja s’ha dit sempre. I l’altra por era la de ser “cursi”, però em vaig donar permís per ser-ho. Al final, la gent que l’ha llegit em diu que no m’hi ha sortit, “cursi”.
Com descriuries formalment el llibre?
He optat sobretot per versos decasil·làbics, dodecasil·làbics i heptasil·làbics. La gran majoria de poemes, sense rima, i amb una mètrica unitària, només en dos o tres hi he alternat versos de mètriques diferents.
Caires de l’estimera… és un títol que em remet a “El cos de l’estimera”, de Jaume Santandreu. El sufix “-era” dona molta creativitat en el català de Mallorca… però justament amb “estimar” no podem dir que sigui una expressió popular.
Quan el vaig començar ja sabia que feia un llibre i el vaig començar pel títol. No partia d’aquesta estimera que esmentes de Jaume Santandreu, però potser sí que inconscientment em va influir. Em va passar una cosa molt curiosa… quan vaig haver decidit incorporar-hi la paraula “caires”, al cap de no res Carles Rebassa publicava Caire/Formentera… vaig pensar que la gent es pensaria que l’havia copiat… La paraula “estimera” no surt al diccionari… a mi el sufix… em remet molt a “juguera” i a la infantesa.
En dos anys d’escriptura la persona mateixa que els escriu pot haver canviat molt. Hi ha diferència en el to dels poemes?
No. No he canviat gaire d’ençà que el vaig començar a escriure, de fet, he girat diverses vegades els poemes d’ordre.
Ets dins els poemes?
De manera inconscient. M’hi he trobat, i hi som. Però diria que he partit de defora i al final he acabat dedins. En general parteixes d’una espira real, que més que espires són preguntes: sé estimar? Ho sé transmetre? Serveix per a res?
Hi ha espai per a l’antiamor, per al desamor?
Hi ha dos poemes que en parlen explícitament, i n’hi ha d’altres que deixen preguntes obertes que hi poden remetre. Però no és el tema general del llibre.
Definiries el llibre com a vitalista.
Sí. Són poemes vitalistes.
Vares entrar dins el món de la poesia a través de la glosa. En aquest segon llibre ets més poeta i menys glosador?
Diria que sí. Continuu tenint el vici de començar els poemes pel final, com ho fan els glosadors, fins i tot encara que no hagin de rimar. La pregunta que em faig, la que genera el poema, sovint va inserida dins els dos darrers versos.
Hi ha moltes preguntes entorn de l’amor…
Formalment potser no n’hi ha tantes, dins el llibre, però sí que la intenció no era fer afirmacions categòriques. Al final, arribes a contestar-te a tu mateix.
Et defineixes com un poeta d’imatges o de controvèrsia?
La part més potent del llibre és en la controvèrsia. És cert que hi ha poemes en què els dos darrers versos mostren una imatge clara, però si agafes el poema concret de dalt a baix, et fa pensar en el contrari d’aquella imatge.
Molts de poetes, quan tenen publicat el darrer llibre, ja en tenen un altre de començat.
No el tenc començat, però sí que n’hi ha un que fa voltes dins el cap.
LA VIDA PASSA EN DILLUNS Els dilluns al matí, la por té gust de peresa i el temps s’atura un moment per dir-te que la vida és feta d’estranyes circumstàncies. Els dilluns al matí, els moixos pensen en ratolins que fan festa cada cap de setmana. Quan comença el dia, els dilluns al matí, pots trobar rosades que s’aferren a la nit del diumenge i pots pensar que si no hi hagués un dilluns hi hauria un dimarts i, del llit estant, gires les idees cap a la paret. Els dilluns al matí les guerres continuen allà on eren i les esperances són una mica més lluny de la realitat. La realitat es fa fonedissa amb els llençols i tu no tens ganes de planxar les rues d’aquest matí de dilluns. Els dilluns al matí, els dictadors s’espolsen la nit i es posen a fer feina mentre els pobres amaguen les seves riqueses i automàticament obliden l’amagatall. Els dilluns al matí, els rics són més miserables que els dimecres al migdia. Els dilluns al matí, si guaites per la finestra pots veure com el món es desferra dels somnis i com els mortals preparen la cerimònia de comiat. Si allargues la vista pots veure treballadors vestits d’esclaus i esclaus que es pensen ser amos. Si mires cap a l’est, i t’hi esforces, els dilluns al matí pots trobar gent que s’estima.
