skip to Main Content

“Tenim canvis de personatges de trenta segons, imaginau-vos la màgia que fan darrere l’escenari”

Sergi Gil és un dels actors de Memòries d’un gentleman anglès, el musical que es podrà veure al Teatre de Manacor entre els dies 1 i 5 de

desembre.D’on surt la idea de fer aquest musical? És de creació pròpia? És un clàssic modern?
Per motius de feina vaig tenir oportunitat de veure aquest musical a Broadway, un musical que va guanyar als premis Tony que es donen a Nova York, al millor musical i al millor libretto musical. Així que segur que la gent passarà molt de gust amb les melodies. Hem adaptat tota la lletra al català, i ens ha duit quasi dos anys tenir-ho tot ben fermat. L’obra és una adaptació del llibre de Roy Horniman, Memòries d’un assassí, una peça del 1900.

Explica’ns una mica la trama, sense revelar detalls importants del final…
El Senyor Navarro un jove amb antecessors andalusos, ens conta a través del seu diari de les memòries com descobreix que forma part del llinatge D’Aisquith, uns esbojarrats personatges egoistes i egocèntrics. Així que comença a conèixer-los un a un per tal manera de descobrir com pot arribar ell a formar part d’aquesta saga i poder convertir-se en comte del castell de Highurst. Pel camí trobarà Phoebe i Sibella unes jovenetes que el faran embogir d’amor.

Pel que hem pogut veure en les imatges promocionals el vestuari i la caracterització semblen importantíssims. A què vol donar importància el vestuari? A la comèdia o a la contextualització d’època? Qui se n’ha cuidat?
Hem fet molta feina per que tot anés de la mà. Tant el vestuari, com escenografia, maquillatge, musica, direcció… tots junts cap al mateix lloc. Tot està encaminat perquè l’actor no hagi de fer tota la feina d’explicar al públic el que veu. Vull dir, que el vestuari, l’ambientació, la música… expliquin tot en conjunt a l’espectador que veu un quadre tot complet i tot amb un mateix sentit. Pel vestuari hem tengut la sort que Bàrbara Bibiloni ens hagi dissenyat tot el vestuari. Tenim canvis de personatges de 30 segons així que imaginau la feina de vestuari i maquillatge, la màgia que fan darrere l’escenari.

Feis un musical, un gènere complex on es combina la tasca actoral amb la de cant. Qualsevol actor no especialista en cant pot assumir les exigències d’un gènere com aquest? Com ho feis per ajudar-los?
Un musical no és una òpera, què vol dir això? Que en un musical la feina cau en la interpretació i no en el cant en si. La feina de l’actor es reforça amb la música. És cert que hi ha alguns moments de gran exigència vocal. Però el musical, com a gènere, té l’exigència d’una molt bona dicció i interpretació. Hem de dir que tot el text és cantat així que s’ha d’entendre perquè el públic no perdi el fil.

Tot això vol dir que els actors i els cantants us repartiu els papers en funció de la participació cantada o actuada de cada personatge?
Aquest càsting és fantastic. Tots cantam, i tots els personatges canten. Tots tenen la seva importància vocal i el seu rol dins de l’obra. Ens ajudam uns i altres amb tècniques vocals i interpretatives. Les direccions d’escena amb Joan Antoni Sunyer i musical amb Montse Mozo han fet una feina increïble darrera de cada un de nosaltres. El producte que oferirem serà una experiència al públic. On just entrar dins el teatre el públic es trobarà assegut dins el castell dels Highurst, la saga familiar dels D’Aisquith i no en podrà sortir sense amollar unes rialles per tot el que passarà alla dins.

Com heu configurat l’escenografia?
L’escenografia és un gran mal de cap per tots nosaltres.Però en Pere Pascual ens ha solucionat amb les seves idees tots els nostres problemes. Em Pere ha fet unes escenografies que faran encara més entrar a l’espectador dins del mon dels D’Aisquith. Tenim tot una coreografia montada darrera de
cada escena que ens du de bòlit. La idea es oferir al públic com si veiés una película dels germans Lumière. Tot amb un color blanc i negre , i tot seguint aquesta època dels anys 1900.

I una darrera cosa, Memòries d’un gentleman és una comèdia musical per riure i res pus? O els espectadors corren el risc de sortir-ne amb una rialla congelada?
La primera escena del musical tot el repartiment avisa que hi haurà sang i assassinats……així que ja es responsabilitat del públic si vol quedar a morir….de rialles amb tots nosaltres. El pianista Llorenç Prats i el Clarinetista Miquel Joan Gelabert ens acompanyaran durant la hora i mitja que té el públic per abandonar-se i ficar-se dins aquesta bogeria de mon que hem dissenyat per tots ells. Avisam que l’espectador sortirà d’allà dins amb totes les cançons ficades dins el cap….no es podran oblidar de nosaltres tan facilment.

Back To Top
Search