“Tot jo som una denúncia”

Lluís Massanet (Sant Llorenç, 1961) publica En entredit, el seu setè poemari, després de set anys de silenci editorial

Què posa en entredit Lluís Massanet?
En entredit l’hi posam tot, i si no ho feim ens cream falses seguretat. En entredit hi posam les experiències artístiques, vitals, amoroses, sexuals… De tot d’una volia posar de títol al llibre Metabolisme basal, per expressar aquest moment en què es genera la mínima energia que necessita un cos per viure. Quan dormim o quan estam ajagutsestam en aquest metabolisme.

I què mostres, des d’aquest metabolisme?
La prologuista, Begoña Méndez, treu el concepte de “tercer paisatge”, propi de Gilles Clement, i que seria el que apareix al costat de les carreteres, els llocs residuals de les ciutats, les àrees de transició entre camp i ciutat. És aquell espai que no ha estsat deliberadament controlat per l’home. És, al cap i a la fi, aquell món una mica marginal, al marge del mainstream, de la cosa general, i també de la contestació social, política, literària, que també en forma part. El tercer paisatge formaria part de tot això: la indefinició, l’anada a redolons, que te donen una llibertat nova, una nova política, la política de l’exclòs, que circula per aquests tercers espais, no controlats per la cultura oficial. La reivindicació gai, per exemple, ha estat metabolitzada pel sistema i avui els nous burgesos la reivindiquen i l’exploten.

Parlaries d’un tercer paisatge interior, també?
Sí. I no ha estat una opció de vida, la vida m’ha duit a una vida de solitari, d’ermità, sense cap més problema. Visc a Cala Millor, que és un tercer espai, un lloc turístic buit a l’hivern, on tens la sensació de viure en terra de ningú, i on no estàs obligat a fer de manacorí, ni de llorencí, ni de serverí, ni d’artanenc.

Com és el teu procés creatiu?
Primer trob, després cerc, com deia Gil de Biedma. Et ve aquell flaix, aquella lluminària, ho dus al paper, i has de cercar després la manera de concretar aquest flaix amb la major fidelitat possible a la lluminària inicial. Són poemes discursius de format mitjà, amb un punt de místic, de filosofal, molt inspirat en el que llegesc.

Hi ha un to reflexiu, idò. Però hi ha denúncia, també?
Qui fa el llibre som jo, i tot jo som una denúncia. Això queda absolutament plasmat si vas al llibre.

Formalment com definiries el llibre?
En Xisco Fuster, amb qui ens trobam adesiara per Cala Millor, em va fer veure que el llibre és com una peça barroca musical, amb un baix continu que subjeu, i els ornaments que hi sorgeixen ara i suara, i que li donen un ritme basculant. Cerc la sonoritat, més que el ritme.

Malaveges per recuperar paraules?
No vull recuperar per recuperar, sinó que determinades experiències només les puc expressar amb unes paraules concretes. Però no faig arqueologia de la llengua, tot i que m’encanta la labor que fa gent com Rafel Perelló.ga. es cobreixi, perquè vostè sap qui l’observa.

És catàrtica, per a tu, l’escriptura?
No, l’escriptura és una cosa molt natural. No me sent malmenat per dimonis interiors, per això ja vaig al psiquiatre.