Hi va haver un dia, fa no més de deu anys, que a Portocristo va nevar en ple agost. Talment com ho llegiu, per insòlit que pugui semblar tenint en compte la xafogor d’aquest estiu. Però, contra tot pronòstic i al contrari del que puguin predicar els meteoròlegs i la resta de persones de ciència, aquesta història és tan certa com ho són les fades, els Reis Mags o na Maria Enganxa. Ho puc corroborar perquè jo mateix la vaig tocar, aquesta neu. Fins i tot vaig xerrar amb ella; mai n’he tornat a conèixer cap, de neu tan màgica! Si tanc els ulls, encara puc sentir a qualque racó del meu cervell la incredulitat dels infants de l’escola d’estiu quan la varen veure damunt els seus caps i entre les seves mans tacades de terra i temperes de colors.
Resulta que aquesta neu havia nascut en captivitat, a dins d’un congelador molt petit i vell que feia el mateix renou que fa aquella gelera antiga que hi ha a la casa dels teus padrins. Però aquest congelador no estava en cap casa, sinó que vivia al fons de la sala de professors de l’institut de Portocristo.
Allà, la petita neu havia crescut entre Burmar Flax, glaçons i blocs de gel embolicats amb un pedaç, els quals passaven d’un esquinç a un bony durant el temps del pati o d’educació física. Des de feia temps, les neus més velles del congelador li havien contat històries sobre les neus salvatges, les que creixen als núvols molt i molt amunt. Quan arribava l’hivern, aquestes es deixaven caure cel avall, perquè eren neus molt valentes i falagueres. Baixaven ballant i sense frisar, i quan arribaven a terra, s’ajuntaven i pintaven de color blanc tot el paisatge.
— I aquelles neus que són més blanques i més fredes — deien les velles neus del congelador — tenen la sort de caure damunt els caps dels humans. I d’entre tots els humans, totes les neus saben que els millors caps on caure són els dels infants!
— I per què? — demanava la petita neu.
— Idò perquè els infants les estimen, i els dies d’hivern desitgen despertar i veure els carrers plens de neus disposades a jugar amb ells.
— Però tu no ets neu salvatge, i a més ara s’apropa l’estiu —va dir el tros de gel enganxat al fons del congelador, que era qui duia més temps vivint allà dins —. No en trobaràs cap, d’infant que vulgui jugar amb tu. Trista per aquesta notícia, la petita neu es va anar arraconant al fons del congelador, veient passar dies, setmanes i mesos.
Però un dia, quan uns humans van obrir la porta del seu gelat habitacle, la neu va sentir de lluny unes rialles que mai havia sentit.
— Qui és que riu tant? — va demanar —. No semblen els adolescents que solen voltar per aquí.
— Que no ho has sentit? — va dir el gel —. Enguany tendrem una escola d’estiu a l’institut. Això serà un desgavell…
Quan va sentir això, la neu va veure més a prop que mai el seu desig de jugar amb els infants. Per això, un dia d’agost no va deixar escapar la seva oportunitat. Quan la monitora més dolça que ha vist mai el món dels monitors i jo vàrem anar a cercar uns gelats al congelador, ella, movent-se ràpidament i sense tenir gens de por, va botar tan amunt com va poder. Tot i ser la primera vegada que sortia a l’exterior, semblava que duia tota una vida fent de neu salvatge i, gràcilment, va caure sobre els nostres caps.
— Què ha estat això? — ens vàrem demanar.
— Som una petita neu — va dir ella — i he vist que vosaltres sou els monitors d’uns infants molt divertits. Jo tota la vida he volgut jugar amb ells!
— Però fa molta calor, i fora d’aquest congelador no duraràs més d’uns minuts abans de fondre’t.
— I seran els millors minuts dels meus gèlids dies —va dir ella.
— Idò no passis pena i deixa que ens encarreguem de la resta.
I així va ser com aquell dia, na Mar i jo, amb el cap i les mans plens de neu, vàrem sortir al pati cridant que havia nevat en ple estiu. Una mitja dotzena d’infants, els que jugaven més propers a la sala de professors, ens miraven amb aquella il·lusió de qui encara creu en la màgia i en la possibilitat d’una nevada estival. Per desgràcia, no varen tenir temps de veure-la caure dels núvols, però van poder jugar breument amb aquells darrers flocs de neu abans que aquesta s’acabés desfent entre les seves joves mans.
Des d’aquell dia no ha tornat a nevar a Portocristo, i tot apunta que serà cada vegada més difícil. Mentre que les temperatures no deixen de pujar, els índexs de credibilitat de la màgia fa anys que estan en declivi, fins i tot entre els més petits. Però no perdeu l’esperança, encara pot nevar un dia d’agost.
