skip to Main Content

Un obús al cor: un esclat de dubtes vitals, de ràbies congriades i de mestria interpretativa

Que Joan Toni Sunyer és un actoràs que du el bon teatre dins les venes no havia passat per malla a ningú que formi part de l’instruït públic teatral manacorí. Sunyer és un prodigi de tècnica damunt l’escenari: veu, gest, cos, moviment i, en definitiva, presència, configuren un compendi de virtuts i aprenentatges que donen forma a l’estrella dramatúrgica de l’actor manacorí.

Aquesta setmana, dirigit per Joan M. Albinyana, ha estrenat “Un obús al cor”, una adaptació del text original de Wajid Mouawad. Sunyer encarna un protagonista que ha d’acudir necessàriament a l’hospital, on sa mare està a punt de morir per un càncer. L’únic actor del repartiment d’aquest monòleg roman damunt l’escenari per espai de més de vuitanta minuts, durant els quals aborda amb mestria l’expressió de moments regalats a la tendresa, a la ràbia, a la impotència, a l’amor i, finalment,, a l’alliberament d’un mateix davant els embats insistents de la vida, i de la mort.

Sunyer, seguríssim de la seva tasca actoral, es planta davant el públic vestit amb una roba més o menys urbana, més o menys bèl·lica, abrigada, sobretot. El text traspua imatges i poesia i s’engronsa amb gràcia i fortuna pels difícils camins de la narrativa teatral monologada.

L’acció interpretativa de Sunyer, sempre traspassant l’excel·lència, s’acompanya de projeccions sobre un fons de tres portes hospitalàries que situen l’espectador sempre en tot moment en l’àmbit i el moment narratiu que pertoca amb l’ajut generós també d’efectes sonors contundents, precisos i ajustats a les necessitats del que cal ser dit.

Tot i que les projeccions són gairebé sempre pertinents i necessàries, en algun cas, com ara en el passatge del Pare Noël, sembla que volen acompanyar o vestir massa el text, potser, precisament perquè aquesta escena concreta costa d’ubicar dins el fil narratiu.

També, i en referència al text, segurament la gran dificultat a l’hora de dirigir-lo és saber situar l’espectador en el camí de la intenció comunicativa de Mouawad. Certament, l’obra de Mouawad presenta aquella rodonesa pròpia dels grans texts teatrals, on res no hi és sobrer, on cap paraula, ni cap passatge hi és gratuït i on tot el que s’hi diu acompanya l’espectador cap a la veritat de l’obra, una versemblança acoradora que convida a ser agombolada amb empatia. Odia sa mare, realment? Per què? Quin paper ha tengut la presència perenne de la guerra a la seva vida? És la mort de sa mare una nova naixença alliberadora per a ell? D’on sorgeixen les bregues i els odis familiars que el turmenten? I l’art, és un instrument de treure veritats catàrtiques? El protagonista, personatge absolutament humà, actua de la manera que ho fa en defensa legítima de la recerca del propi benestar? O és una persona mancada d’empatia?

La vida, sovint, desengana. A nosaltres, però, ens va fer divendres aquest present en forma d’obra de teatre. Moltes gràcies.

Back To Top
Search