Un paradís proper II: Son Real (Santa Margalida)

Antoni Puig

Parlàvem el mes passat de la finca pública de Son Real i de la seva extraordinària riquesa natural i patrimonial. Sense entrar a valorar altra època que no fos la prehistòria, l’espai que tan amablement ens cedeix aquesta revista ja ens va quedar curt. Vàrem parlar del Figueral de Son Real, un jaciment molt citat per haver estat l’exemple paradigmàtic per explicar la transició entre el món de les navetes i el dels talaiots. Xerràrem, també, de l’Illot dels Porros i del Santuari de la Punta des Patró, però ens detinguérem a descriure amb més esment el jaciment més conegut de tota la possessió: la necròpoli situada a la Punta dels Fenicis.
Dèiem que una de les coses que el fa tan especial és la seva situació, just damunt les roques, un fet que la posa en perill cada hivern perquè les ones ja han fet desaparèixer més d’una de les seves construccions. I precisament aquesta és l’altra de les característiques de la necròpoli que la fan excepcional: les tombes són petits edificis que recorden altres monuments de la mateixa època.
Aproximadament el jaciment ocupa 800 m2 i, fins ara, s’han trobat 130 tombes. Això són, pel cap baix, uns 300 individus, però segurament el nombre exacte deu ser més proper als 400. Les tombes més característiques recorden un talaiot circular en miniatura, però també n’hi ha que són com els talaiots quadrats i com les navetes. A més, també hi ha una zona, la més recent, que es caracteritza per la construcció d’una espècie de bateria de tombes que recorden remotament una casera d’abelles.
A la necròpoli s’hi va excavar sobretot els anys 1960, quan el llavors professor de la Universitat de València, Miquel Tarradell va veure el potencial del lloc i hi va emprendre una campanya d’excavació en extensió que va acabar, anys després, per descobrir la major part de les construccions. Als anys 1990, des de la Universitat de Barcelona es va reprendre la feina, en aquella ocasió per iniciativa del professor Joan Sanmartí i el seu estudiant de doctorat Jordi Hernández Gasch. Precisament aquest arqueòleg és qui encara dirigeix, juntament amb un equip de restauradors l’actual projecte, inicial a principis de segle.
Un dels principals resultats de les feines en els darrers anys, i que potser no serà el més cridaner per a molts de lectors, ha estat la definició d’un nou tipus de tomba. Es tracta de tombes de planta circular/oval semisoterrades amb una gran llosa damunt la fossa d’enterrament. Pel que fa a les troballes, és molt difícil destacar-ne una, perquè a Son Real s’hi han trobat espases talaiòtiques o puntes de llança. Per jo una de les troballes estrella és un esquelet d’un ca perquè obri la porta a tot un món d’interpretacions molt interessant. A més, i dins el camp de l’antropologia física, el que és extraordinari (una altra vegada) és el conjunt de cranis humans amb traces de trepanacions. Algunes sabem que són post mortem i moltes d’altres amb signes d’haver sobreviscut a aquesta pràctica. Com el cas, per exemple, d’un infant a qui es van practicar fins a 7 trepanacions molt petites, algunes molt a prop dels ulls i amb retocs. És a dir, difícilment podrien ser interpretades com un intent de salvar la vida al pobre infant… No obstant això, més curiós és el cas d’un altre crani de Son Real en el qual s’havien practicat diverses trepanacions, però que s’ha pogut demostrar que aquestes es van efectuar de manera «repetida» és a dir, després que l’anterior hagués cicatritzat.
I això per xerrar-vos de part de les troballes d’un dels jaciments d’aquest paratge indescriptible que és Son Real, un lloc que si no heu visitat mai, ara és el millor moment, no només perquè hi ha molts altres llocs que no podem freqüentar, sinó per l’extraordinari interès natural i patrimonial que guarda.