skip to Main Content

“Un temps la terra de devora la mar no valia un gafet”

Salvador Vives Sard, Timbo (Son Servera, 1928-2022) va ser un home de fora vila: collidor d’oliva, segador, porqueret, pastor, pareller, caçador. Amb tanta de feina, i amb tanta de vida, sabia una catefa de coses.

Abans, molts es llogaven per anar a segar amb la falç…
Jo, de bergantell anava a segar per altri. Preníem qualque escarada (treball a preu fet o tancat). Dèiem a l’amo: “L’amo, com està el blat, ja bruia”? (ja neix?), deia “encara és grenyal” (encara és verd), ja us ho diré en haver de venir” (riu)…

Abans, les dones menstruants no participaven a les matances.
I si hi havia un bergantell que ja encalçava al·lotes, tampoc. Te contaré un cas. Érem a les matances. A un que ja volia ensumar al·lota li varen dir: “Que vols pastar la sobrassada?”. La meva padrina va sortir tota coenta, diu “que no pasti, per l’amor de Déu, l’haurem de tirar tota, que no provi de pastar!” La padrina “roegava” claus. Mirau, quines coses que feien!…

Anàreu a collir oliva de nin?
Sí, als set anys anava a collir oliva a Sa Jordana. (Son Servera). Als al·lots ens donaven dos reals cada dia de “saldada” (soldada, salari) i a les dones, setanta-cinc cèntims, i quan acabavèm, ens donaven una barrala d’oli. Hi havia el majoral amb una vergueta que ens vetlava. No és per donar-me llustre (per presumir), però si hi havia solada, agafava l’oliva amb els quatre dits. A Carrossa (Artà) hi havia un bon tall (grup). Vols que et conti una cosa que li va passar a la meva dona a Carrossa?

Sí, per favor.
La meva dona era a collir oliva a Carrossa. Li va sortir “sipela” (erisipela, malaltia de la pell) pel front. Va venir una dona molt vella, li diu “jo tenc un mocador”. Va dur un mocador amb sang seca de llebre i li va fregar pel front i la va curar. És tot quant es pugui dir!… d’en temps primer s’usaven molts de remeis que ja han fuit. Llavors, la medicina no estava tan avançada. Fillet, feien tot quant sabien, ja ho diuen: “Qui té mal, el té venal”…

Diuen que abans hi havia més aucells que ara…
Però d’un bon bocí! Estava de pastoret a Sant Jordi. Pels turons de Sant Jordi feia llarg els corbs que hi havia, passaven uns avalots de corbs! Pegaven a les faves, havíem de guardar les faves i tot. Jo i l’amo en Toni “Moliner” fèiem torns per guardar les faves dins Sant Jordi. L’amo en Toni feia calent, em deia: “Au, Salvador, ves a dinar, jo guardaré”… Per Sant Jordi, d’al·lotet anava a pescar anguiles, feia una cucada (boldró de cucs emprats com a esca), la padrina, al cel sia, les penjava d’un ganxo, les feia netes amb cendra, ens les menjàvem frites. Remisses, que ho eren de bones!…

Heu dit que estàreu de pastoret a Sant Jordi. Quans d’anys tenieu quan fèreu de pastoret?
Nou anys. A Sant Jordi, a la primeria vaig estar de porqueret als sis anys, i als nou anys em posaren de pastoret.També vaig fer de porqueret a Son Pentinat…Sant Jordi era una possesssió forta, hi havia parellers (llauradors), un carreter, hi havia molt de bestiar de cabestre (el conjunt dels cavalls, muls i altres bísties de la casa o possessió)…tenia nou anys i a l’estiu ja guardava les ovelles tot el vespre. Devers la una i busques d’en la nit sortien els set frares (la constel.lació òssa major), que és un raig d’estels amb un de més lluent que els altres. Quan sortien els set frares, passava les ovelles a un altre tancat. Feia nit amb un altre pastoret d’una finca veïnada i passàvem la vetlada plegats… més envant vaig fer de marger. A la primeria només adobava pedreny i quan ja en sabies, començaves a fer paret i llavors demanaves puja (demanar augment de salari) …

Teniu qualque entreteniment per passar la vetlada quan feieu de pastoret?
Amb l’altre pastoret, adesiara ens entrenàvem per trobar aigua, agàfavem un brancal d’ullastre, fèiem un forcó (branca bifurcada), una vegada el forcó es va vinclar i em va fotre estirada devora un redol de peus de crist (certa planta) que em va fer sang i tot a la mà. Un pic vàrem senyar un pou…en aquell temps, el vespre sentíem fabliols d’enfora, hi havia pastors que el sabien tocar molt bé, senties aquella musiqueta tan dolça que feia goig. L’amo en Guillem “Jaques”, que estava a Pocafarina ho brodava, saps que el tocava de bé al flabiol..més envant vaig esser pareller de Sant Jordi. Per llaurar dret posàvem dues banderoles que feien de fita, sempre has de prende dues fites. Llavors, llaurar dret era una homonia…

Un pescador mític de peix roquer era l’amo en Miquel “Barraca”. Era artanenc aquest home…
Se’l podien escoltar bé. Quan em vaig casar vàrem venir a estar a Artà. Vadéu, vaig festejar vuit anys, em va costar moltes pedalades casar-me (riu). L’amo en Miquel “Barraca” era lo que no hi ha, en sabia una animalada, de peixos i d’herbes i d’animals i d’esclata-sangs i de tot. Vivia damunt això, venia peix, esclata-sangs, reïna, camamil.la, un temps feien medicaments de la reïna. Venia camamil.la pel carrer, deia “Camamil.la de Mavó!”. Li varen dir “aquesta camamil.la que duis vós no ho és de Mavó”. Diu “però d’aquí on jo la cerc, veuen Mavó” (riu)… va viure damunt això, vivia del que arreplegava, no va voler ser esclau de ningú…

Heu estat caçador?
El meu fort era caçar amb l’escopeta i amb el ca mè. La caçada més bona que he feta mai va ser un dia anant a l’Ermita, per Sa Pedreta den Castellet. Se va alçar un esbart de perdius aquí, i més envant un altre. Aquest dia vaig davallar set perdius, no et creguis que fos sempre, molts de dies pegaves esquenada (no caçaves res)… per les perdius sempre duia un xibiu dins la taleca, saps què era un xibiu? El xibiu escarnia les perdius, era com un flabiolet de metall de dues peces, que feia molla…

Abans, la gent emprava i coneixia moltes plantes remeieres…
Pels constipats preníem bullidures de clovella d’ametla. Hi havia l’herba sanguina, era per baixar la sang, per sa Coma se’n feia molta, la venien a cercar per sa Coma, mon pare hi estava de pareller fins a la Mare de Déu (Mare de déu dels missatges, 8 de setembre)… Llavors hi havia l’herba d’arenes i “l’uradella” (dauradella) que la feien servir per al mal de queixal… si ens temien que dúiem una paparra aferrada, ens fregàvem un all pau…

Visitàreu algun “curandero” o “curandera”?
Fèiem paret i me va pegar un mal de ventre de por. El mestre em diu “te duré a na Blaia”. Era una dona d’Artà que desenfitava. Beneïda l’hora que hi vaig anar! Vaig dir al mestre “no hi crec”. El mestre em diu “vadéu, Salvadoret, no pots perdre res!”. Dic “Jesús, anem, ja heu veurem!”. Ens presentam a Ca Na Blaia. Diu “Passau. Què hi ha?”…idò em va compondre i em va receptar “magnesi”… una altra vegada vaig anar a ca madò “Porra”, era un confit de dona. Quan començaven Son Moll feien blocs, em vaig fer mal dins l’esquena. Aquesta dona componia ossos i donava fregues. M’hi present. Diu: “Jau, beveu aquesta copeta d’anís”. bec la copeta i em diu “estirau-vos aquí”. Em va untar de saïm, tenia unes mans beneïdes. Diu “teniu aquest nervi engalavernat, demà tornau”. Vadéu, que en sabia aquella dona!…

Les terres de devora la mar tenien poc valor econòmic abans de la irrupció del turisme…
Llavors tot era diferent, la terra de devora la mar no valia un gafet. A un que jo coneixia de Son Servera, son pare li va dir: “Vols aquell bocí que està aferrat a la mar?” Saps que li va respondre?

Què li va respondre?
Li va dir: “M’estim més la cabra! (riu) …

Back To Top
Search