Una dona enfadada

Júlia Mérida Coli

Estic molesta, el que has dit no m’ha agradat o avui estic un poc irritable. Aquests solen ser els eufemismes que més pos en pràctica per evitar pronunciar una única paraula. La paraula que ens fa bruixes, histèriques i amargades. Sempre intent esquivar-la, rodejar-la, fer-ne un ús molt concret en comptades ocasions, només en cercles de confiança, mai en públic. Perquè en dir-la sé que seré menys vàlida, menys respectable i, sobretot, més lletja. Ja que, com diu una amiga, una dona enfadada no agrada a ningú.
La qüestió aquí és ben evident: per què ens costa tant admetre que estem enfadades? Miranda Popkey a Temas de Conversación (Gatopardo Ediciones, 2022) puntualitza “no molestas, disgustadas, mosqueadas u ofendidas ni cualquier otro sentimiento que pueda quedar capturado en un mensaje de texto que acabe con una ristra con signos de interrogación exasperados. Enfadadas”. Les emocions que amaga aquesta incapacitat d’acceptar el nostre empipament són també ben femenines: la culpa, la vergonya o fins i tot la sensació de no tenir dret a estar així perquè clar, mai és per tant. De fet, totes les ficcions amb què hem conviscut des de petites no fan més que alimentar aquesta narrativa. Des de les pel·lícules infantils fins als romanços, comèdies o qualsevol altre gènere cinematogràfic o expressió artística en general. Al final les al·lotes sempre cedim, tot queda en una simple anècdota on el rol que se’ns assigna és el de l’empatia, la comprensió i el perdó.
Rompre amb els dictàmens patriarcals que reprodueixen discursos dicotòmics i reduccionistes on s’accepta que segons els genitals amb què naixem posseïm certes qualitats i habilitats és una de les lluites principals del moviment feminista. Així i tot, encara avui sent una espècie de força que m’impedeix dir estic enfadada sense sentir-me la persona més narcisista del món. La protagonista de la novel·la de Popkey també reflexiona sobre això: “la mujer como objeto es menos vulgar que la mujer como sujeto. La mujer como objeto es arte y el hombre que la objetiviza, un artista. La mujer como sujeto, pues bueno… No es más que una puta narcisista, ¿no?”. I ja sabeu que una dona egòlatra tampoc agrada a ningú.
És precisament en aquesta idea on m’agradaria posar el focus. Quan ens enfadam, quan ens prioritzam i ens escoltam, no agradam a ningú. Posar-nos a nosaltres mateixes al centre de la vida genera rebuig, activa tota una sèrie de mecanismes d’atac, ens fa menys desitjables i, per tant, menys legítimes i mereixedores de l’aprovació externa. A Mi cuerpo (Temas de hoy, 2022), l’actriu, model i influencer americana Emily Ratajkowski insisteix en els perills que amaga tot això: “A nadie le gusta una mujer enfadada. Es la peor classe de villana: una bruja, detestable y fea, llena de rencor y amargura. Estridente. Hago lo que sea por evitar esa sensación, lo que sea por impedirme a mí misma ser esa mujer. Procuro asegurarme de que cualquier cosa similar al enfado parezca algo atrevido, encantador y sexi”.
No sé què passaria al món si més dones ens enfadéssim, si ens permetéssim viure més la ira o la ràbia. Pens que tal vegada m’agradaria conèixer una expressió manco hegemònica d’aquestes emocions. No sé què passaria. De moment, reivindic el dret i el plaer de cridar, plorar i deixar-nos transformar des del trasbals. Observar qui som sense vergonya, descobrir-nos poderoses i enfadades. Tenir la certesa que potser alguns dies, en alguns llocs i alguns moments, sí que n’hi ha hagut per tant.