Unes imatges documentals com una espècie de No-Do italià ens presenten la visita que Hitler feu a Roma convidat per Mussolini el mes de maig de l’any 1938. Aquest és el context històric i l’ambient social amb què comença la pel·lícula d’Ettore Scola Una jornada particular, la qual ens mostra el contrast entre aquest ambient festiu del carrer i la intimitat que es crea entre dues persones excloses de la festa.
Una jornada particular s’estrenà l’any 1977 amb un espectacular cara a cara interpretatiu entre les dues més grans estrelles del cinema italià de tots els temps, Sophia Loren i Marcello Mastroianni. Va tenir un gran èxit i fou nominada a la millor pel·lícula estrangera als Oscars de Hollywood.
Abans d’entrar en matèria, volíem comentar que la pel·lícula es filmà en una bellíssima fotografia d’una tonalitat sípia que va aconseguir el fotògraf Pasqualino De Santis, però a l’hora de la veritat, quan s’estrenà als cinemes, el que es va veure fou una versió en color. Anys més tard, i partint dels negatius, es feren còpies noves i s’ha pogut veure la pel·lícula en la seva versió original de color sípia tal com la va idear el director i que li dona un to més adient a la història que ens explica.
El primer que hem de dir és que la pel·lícula ens va agradar molt a tothom. Ens va agradar per diversos motius que anirem comentant.
Ettore Scola és un cineasta conegut especialment pel seu activisme polític. Les seves obres reflecteixen la Itàlia de la segona meitat del segle xx, i és considerat un dels representants de la «Commedia all’italiana» i, alhora, autor de pel·lícules marcades per la consciència social. Nascut a la Campània (regió italiana) l’any 1931, va morir a Roma l’any 2016.
Provenia d’una família d’actors i ben prest va col·laborar amb Federico Fellini en la revista dirigida per aquest darrer. Aviat començà a escriure guions a quatre mans amb altres guionistes de l’època per a pel·lícules de diversos directors, fins que arribà el moment en què es decidí a dirigir els seus films, normalment basats en guions propis. L’any 1964 dirigeix la seva primera pel·lícula, d’episodis, com era comú en aquella època en el cinema italià. Va arribar a dirigir trenta-set films entre documentals i pel·lícules de ficció. Obtingué diversos premis per les seves obres: un parell de premis a Cannes, tres premis César de França i un premi al festival de Berlín, i pel film que avui estam comentant, va guanyar el premi David de Donatello d’Itàlia a la millor pel·lícula, amb una trama integrada en el context històric de la Roma de 1938 a partir d’una singular trobada entre dos personatges molt diferents.
Ettore Scola filma una pel·lícula melancòlica, trista, honesta, íntima, profunda. Sense pretensions. El guió està escrit a quatre mans per Ettore Scola i el seu amic Ruggero Maccari, i ens trobem davant un guió ben clàssic. Com podem veure a la pel·lícula, es pot dividir perfectament en tres actes ben diferenciats. A més, respecta les tres unitats clàssiques: la d’espai (el bloc d’habitatges), la de temps (un sol dia) i la d’acció (la coneixença entre els dos protagonistes). Però la sort que tenim és que Scola no s’ha limitat a oferir als espectadors una obra de «teatre filmat» plena de diàlegs, sinó que juga amb la planificació, de tal manera que ha construït una pel·lícula ben cinematogràfica amb una càmera que segueix els personatges gairebé com si els volgués abraçar.
Després del noticiari que serveix d’introducció, cal remarcar el moviment de la càmera. La imatge fa un tall i mostra una bandera gammada. Llavors, amb un lleuger moviment de panoràmica ens ensenya els edificis que conformen el bloc. Vas veient diferents finestres on es van encenent els llums fins que arriba a una determinada, es va acostant i, sense canviar de pla, entra dins la casa per la finestra i segueix les feines que la dona està fent, despertant els fills i el marit. Acaba de presentar-nos la protagonista.
I què dir dels personatges? Són els dos protagonistes únics de la pel·lícula. Pràcticament, l’obra està basada en ells dos, Antonietta i Gabriele, i com hem comentat interpretats per Sophia Loren i Marcello Mastroianni. Quin gran encert el de Scola en tenir a les seves mans aquests dos grans artistes, que ja es coneixien en l’àmbit actoral i que feren fluir la veritat amb les seves mirades i els seus cossos. Mostren una química en pantalla que emociona els espectadors. Els artistes pareixen haver nascut per als papers que representen. I cal fixar-se en com estan descrits pel director. Detalls del vestuari, de les cases de cadascú, de com es mouen, de com miren, de com es miren…
Ella és una típica mestressa de casa. Ell ha estat acomiadat de l’emissora de ràdio on feia feina per ser poc «addicte» al partit. És més aviat la història de dues persones que es necessiten per evadir-se de les seves pròpies vides. Ella, necessitada d’atenció, amor, valor i sobretot respecte. Ell, necessitat d’afecte, comprensió i acceptació.
I la pel·lícula també parla de la solitud humana. La solitud del dissident polític en temps foscos, la del perseguit; la solitud de la dona esclava de la seva llar, menyspreada pel seu marit: «El meu marit no em parla, ordena. De dia… i de nit», diu en un moment de la pel·lícula. És un film sobre la importància de trobar qualcú amb qui sentir-se comprès, estimat, escoltat…
No hi ha un futur clar per a cap dels dos. Els dos únics personatges són desgraciats en la seva vida, encara que ella no se n’adona fins que coneix en Gabriele. Una vida marcada pel feixisme i tot el que això suposa. Però, per sort, es troben en un dia molt especial i es reconeixen com dues ànimes turmentades que necessiten, per una banda, que les escoltin, les respectin i les reconeguin i, per una altra banda, que les estimin tal com són. Al marge de la celebració política, Antonietta i Gabriele estableixen una relació afectiva molt especial que els permet evadir-se durant unes hores de la tristor i monotonia de la vida quotidiana.
I també vàrem constatar que no hi ha una banda sonora creada especialment per a la pel·lícula, llevat del final. Durant tot el film se senten les cançons patriòtiques i la xerrameca dels abrandats locutors per la festa feixista del carrer que provenen dels altaveus que la portera ha muntat al pati, i així es crea una atmosfera que ens recorda en tot moment la presència obscura del feixisme, i com aquest afecta els nostres protagonistes.
Però al final, quan se’n va Gabriele, Antonietta ho veu des de la seva finestra. Sona una música marcial, que a poc a poc es va diluint, i llavors se sent una bellíssima peça musical —creada per Armando Trovajoli— un poc nostàlgica, al mateix temps que la càmera (com al principi de la pel·lícula) s’acosta a la finestra d’Antonietta, entra a casa seva i la va seguint mentre la dona tanca els llums un per un, passa al dormitori, apaga el llum de la tauleta i tot queda a les fosques. Com serà el demà?
L’any 1977 el director italià Ettore Scola ens regalà Una jornada particular. El resultat fou una pel·lícula brillant, emotiva, senzilla i a la vegada immensa. El final és trist i bell i el film es tanca convertint-se en un cercle perfecte, ja que l’endemà tot tornarà a la quotidianitat, a la trista realitat, com si res hagués passat, encara que per dedins d’Antonietta i Gabriele tal vegada no seran els mateixos.
