skip to Main Content

Una única certesa

*A la foto “Madre”, un quadre de Joaquín Sorolla.

Júlia Mérida Coli

Escriure sobre ma mare em genera controvèrsia. M’inquieta imaginar-me què trobarà ella de tot el que dic, si he exagerat algun detall, si creurà que som massa crítica. També pens que jo no en tenc ni idea, de ser mare. Qui em crec per teoritzar sobre un amor tan bèstia? De fet: qui em crec per narrar un amor sobre el qual hi ha trenta mil textos més lúcids i interessants que el meu? No sé qui em crec, per això he començat aquesta peça de deu maneres diferents en la darrera mitja hora, així que em dedicaré a mostrar-vos l’única realitat que conec: una filla que escriu sobre sa mare.
Com ocorr amb qualsevol vincle de llarga durada, la relació amb ma mare ha adoptat diferents formes amb el temps. Des de la infància dolça que he oblidat passant per l’adolescència de rebuig i arribant a aquesta joventut primerenca on no puc imaginar-me viure sense la seva presència. Aquesta transformació del lligam mare-filla condueix, en el millor dels casos, al desenllaç final: l’absència. És en aquest final on posa el focus la primera novel·la de Sara Torres Lo que hay (Reservoir Books, 2022).”Amar es amar siempre después de mi madre“, sentència la protagonista. Així encara, un dels exercicis més interessants del llibre és precisament la desmitificació de la figura materna. Tot i centrar-se en la pèrdua i el dol, Torres aconsegueix mostrar-nos el laberint que suposa aquest amor, les complexitats que implica un estimar tan gran.
Qui no ha volgut mai desfer-se de les expectatives de sa mare? Pens, per exemple, en la pressió estètica. Ma mare és tal vegada la persona que més m’influeix a l’hora de posar-me un vestit o un altre, de comprar-me determinada peça de roba o de fer-me aquell o l’altre pentinat. Ja puc entrar ben satisfeta a ca nostra amb les meves noves arracades. Just l’instant després en què pronúncia les paraules màgiques “a mi no m’acaben de fer” ja som corrent cap a la tenda per tornar-les. Lluny d’avergonyir-me -sé que aquesta curolla és compartida- em fa entendre com és de categòrica per a mi la seva visió del món. Automàticament després pens: jo de gran no seré així.
A Las abandonadoras (Destino, 2022) Begoña Gómez ens descobreix algunes de les dones més il·lustres de la història que en cert moment abandonaren els seus fills: Maria Montessori, Ingrid Bergman i Mercè Rodoreda, entre d’altres. L’autora ens brinda un relat extremadament intel·ligent sobre els camins que varen dur a aquestes pedagogues, actrius i escriptores a deixar enrere els seus fills, inserint també breus reflexions personals sobre la maternitat. Una d’elles em ressona cada vegada que pens jo de gran no seré així: “En realidad, cada época encuentra su manera de sentenciar a las madres, y si algo permanece incólume a lo largo de la historia es la creencia profunda de que la culpa, casi siempre, es de las madres”. Així com ella ha exercit graus altíssims de pressió estètica sobre mi, jo no he aturat de culpabilitzar-la de la majoria dels meus assumptes amb l’ànsia de reconeixement extern. Imagín que aquests són els engranatges ocults de qualsevol amor ferotge.
Tanmateix, el pas del temps sentència i, sense remei, cada dia som més a prop de totes les coses que mai havia de ser. Tanta sort que les veritats són mudadisses i les mares compassives. Perquè una mare també és això: un axioma, una certesa, potser l’única que mai arribarem a conèixer.

Back To Top
Search