Llucia Serra Ferré (Eivissa, 1992) és graduada en filologia catalana per la UIB des de l'any 2014. Actualment exerceix de professora de secundària a l'IES Puig de sa Font de Son Servera. Et dibuix un portal in media something i tu t'hi ajoques és el seu darrer llibre i ha merescut el Premi Ciutat de Manacor de poesia.
Hi ha poetes que diuen que al llarg de la seva vida escriuen un sol llibre. Hi ha una continuïtat, respecte de l’anterior? O fas tabula rasa?
Supòs que mai és exactament una tabula rasa, que al final tenim unes obsessions que que ens segueixen, però és bastant diferent del meu primer llibre perquè m’he anat a temes i a referents bastant distints. En el llibre anterior hi havia molts de referents grecs. En canvi aquí l’únic referent mitològic és el déu Bes d’Eivissa, i el que volia era, precisament era fer un camí diferent, però després ja no hi ha altres divinitats perquè volia abordar altres temes que per a mi eren importants. Jo crec que, per a algú que llegeixi aquest llibre hi pot trobar semblances, sobretot en l’estil, al final els tipus de vers que jo faig servir és un vers sobretot lliure, versos bastant curts, poemes bastant breus. I això sí que hi continua sent. Però el tema principal no, no té res a veure amb amb el que inicialment havia escrit. A Fonaments corcats jo parlava molt de creació, dels mateixos processos creatius, de les dificultats que un es troba quan escriu i en canvi en aquest nou llibre, hi faig com un canvi cap a un fóra, cap a una poesia potser un poc més social i em centr en el turisme, en la destrucció des paisatge, amb un concepte que potser sí que lliga una mica més amb Fonaments corcats, que és el d’habitar. Utilitz aquesta idea de la invasió turística, de la pèrdua paisatgística per parlar també de les pròpies pèrdues i això sí que té un un vincle, perquè no només es tracta de d’escriure allò que veim a fóra, sinó de vincular-ho amb els nostres propis espais ocupats. I jo parlava de d’ocupació o d’habitar, no només un un lloc, sinó també d’habitar la memòria.
M’has remès als poetes romàntics, o als de l’Escola Mallorquina, amb aquesta vinculació del paisatge amb l’emoció i amb la pròpia experiència. Però al final, la poesia, quan és lírica, ho fa sempre, no?
Sí, sí, crec que és molt important ser conscients que al final no ens hem inventat res, que estam partint d’unes d’unes tradicions i al final tot allò que llegim influeix en la manera com cream. Però potser sí que per a mi, a l’hora de construir aquest llibre, era important agermanar diferents temes que per a mi eren rellevants. I això té a veure amb sa gènesi de llibre. Els primers poemes que vaig publicar mai varen sortir a la revista Morlanda, d’aquí de Manacor. I en aquests poemes parlava sobre turisme, perquè per a mi ja era un tema important. Però no acabava de veure com encaixar-ho i no volia caure en el típic llibre sobre turisme, que és un tema molt recurrent en la literatura mallorquina, sobretot en narrativa, però també en poesia. Tot això s’ha tractat moltíssim, la destrucció del paisatge, l’impacte del turisme, perquè és una qüestió que ens preocupa molt a tots. I, òbviament, a mi també em preocupa, però no sabia exactament què podia aportar que fos diferent, o, o, en quin punt no me repetiria igual que altra gent estava fent Després vaig començar a escriure uns poemes que són el que després s’ha traduït en la segona part del llibre, que són de Beneixama, o més que de Beneixama, d’un padrí meu que va néixer a Beneixama, va viure allà fins a la joventut i després se’n van a viure a Eivissa. Jo no he estat mai allà, ni vaig conèixer aquest padrí, que és el pare de la meva mare, però com que estava en el meu ideari i la meva mare m’havia contat històries sobre ell, jo me l’imaginava i tenia ganes com de recuperar-ho. I aquestes històries de meu padrí havien estat dins un calaix molt de temps, perquè la meva mare de jove no me les havia contades. I que jo ja adulta, rebrés tota aquesta herència, per mi va ser molt significatiu, perquè ara tot això forma part de la meva història, i jo no ho sabia i ara d’alguna manera la meva mare m’ho regala. En el moment en què rebia aquestes històries pensava que també voldria escriure sobre aquesta memòria retrobada, sobre aquesta herència que d’alguna manera t’ajuda a entendre’t a tu mateixa. I i vaig escriure en aquests aquests poemes. L’any passat, Maria Huerga em va proposar de fer un projecte juntes, que és aquest d’Horitzons intangibles, escrivint uns poemes a partir de la seva pintura, que és una pintura molt arquitectònica i parlava molt de relacions interartístiques. Llavors, escrivint els Horitzons intangibles, ja veia que n’hi havia que no encaixaven dins del llibre, i entre tot aquell material, la meva preocupació sobre el turisme, sobre la pèrdua i sobre el meu vincle amb Eivissa, on vaig viure fins als setze anys, i que també és dins el meu imaginari.
Els setze anys són molt de transició…
Sí, perquè sents que ets d’allà però no ho ets. És un sentiment molt habitual en la gent que se n’ha anat. És una migració, si vols molt petita, perquè només és d’Eivissa a Mallorca, però sí que genera una fractura. Llavors vaig pensar que tot allò s’havia d’ordenar i s’havia de convertir en un projecte que tingués sentit i aquell eix que comunicava i que unia tots els poemes era aquest del concepte d’habitar un espai i d’habitar-lo des d’una perspectiva múltiple, que pugui significar conèixer, interessar-t’hi i també escriure sobre allò. I se li va unir una nova variable a tot això, que era el de la paraula com a creadora. Potser qui m’ho va posar dins el cap d’una manera més explícita va ser Manuel Forcano, quan va venir a presentar el llibre de La Càbala a Món de llibres. Allà explicava, entre moltíssimes altres coses interessants, aquesta idea que per als jueus la paraula podia ser una forma de creació. I d’aquí ve el títol del llibre. «Et dibuixo un portal», la paraula escriu, construeix un espai d’obertura, tant per a l’escriptor com per al lector, un lloc allà on pots situar-te i entendre el que hi ha. I en un moment en què l’espai és tan important dins dins el nostre imaginari, de la gent que vivim a Mallorca i a Eivissa i que patim tota aquesta sensació d’invasió, la conquesta de l’espai a través de la paraula significava tornar a ser posseïdors d’alguna manera. A més, també és la paraula de la memòria, de construir un relat i regalar-lo a algú. Seria un poc la paraula com a antídot o com a recuperadora del paradís devastat.
Molts dels autors que s’han acostat a aquesta Mallorca postturística ho han fet en forma de distopia. És el teu cas també?
No. És més optimista. No és una distopia postturística, és més un llibre que explora aquesta capacitat del llenguatge i de la llengua per donar dotar-nos d’identitat i d’eines que ens permetin entendre aquesta realitat, a la qual jo m’hi aproxim d’una manera crítica, però en cap cas derrotista.
Abans has dit que una de les diferències que hi podia haver entre els llibres, entre Fonaments Corcats i Et dibuixo un portal, erala presència de mitologia grega o clàssica. Igualment, però, hi ha una intertextualitat conscient?
M’he aferrat a determinats referents literaris i són aquí dins. Sí. N’hi ha alguns que són molt explícits i d’altres que només s’esmenten d’una forma una mica volàtil, o poc tangible. Vaig utilitzar dues citacions inicials, una de Blai Bonet, que parla precisament del portal. Les altres són musicals, una d’Antònia Font i l’altra de L’Arannà, que és un grup d’Eivissa, que a través de la música han reivindicat el mateix: aquesta resistència contra la destrucció paisatgística i identitària que patim. Però després hi ha bastantes referències dins del llibre que es van incorporant, o integrant d’una manera de vegades més explícita i de vegades no tant. Per exemple hi ha una referència a «A Mallorca durant la guerra civil», de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Després també hi ha alguna referència a Hafez de Shiraz,
Aquesta presència de l’anglès al títol està relacionada amb aquesta intertextualitat, o més aviat amb l’efecte colonitzador de la llengua anglesa dins la cultura occidental i mundial?
Jo volia posar un tu i un jo a dins dins el títol, perquè és un un llibre que apel·la i que té un jo que escriu, però també té un tu que llegeix i que construeix el sentit. Per això hi ha, la idea de dibuixar un portal per a tu. I després, clar, jo volia que aquesta idea de l’in media res, que en algun lloc s’ha de situar aquest portal, però si no tenim una terra on situar-lo, el posam en el full en blanc. És una expressió molt generalitzada i i que s’utilitza molt sovint, però per això mateix també la veig una mica gastada o molt associada amb la tècnica de començar una història no pel principi. I jo no volia que tampoc el lector fes aquesta associació tan explícita i vaig pensar que modificant el «res» pel «something», aconseguia tot aquest efecte que tu dius. Per una banda, un efecte sorprenent en el lector perquè allà on t’esperes l’in media res, et dóna el «something». I alhora també denuncia aquesta colonització lingüística de l’anglès que va ocupant molts d’espais de les neollengües o de les noves maneres d’expressar-se dels joves.
L’anglès aquí també és la llengua del turisme.
Sí, també hi ha un poema de llibre que es diu Souvenir que intenta anar en aquesta mateixa línia, que és la presència de tot aquest paisatge lingüístic que conviu aquí. També se’m podria acusar de haver utilitzat l’anglès i no tant altres llengües que són presents a Mallorca, mea culpa, completament, però hi havia aquesta voluntat d’apel·lar a la colonització anglesa que a poc a poc es va filtrant dins el nostre discurs.
M’ha agradat molt que anomenassis Antònia Font, perquè és un d’aquells referents que descriu la Mallorca turística i post-turística. I també m’ha agradat que parlassis de L’Arannà. Crec que és un exemple fantàstic que casa molt amb la idea del llibre teu perquè la component eivissenca de L’Arenna és una al·lota de família eivissenca castellanoparlant, i que va descobrir el cant redoblat ja d’adulta, i quan ja se n’havia anat d’Eivissa, per estudiar música.
Sí, es tornen a agafar a la paraula, una paraula que sols elles tenien, i s’hi agafen per tornar-la a llançar. A mi em va sorprendre molt i em va apel·lar moltíssim. Si parles amb gent d’Eivissa, és bastant habitual, aquest sentiment de despossessió, d’haver viscut aquí i d’haver viscut només una petita part de la cultura, perquè te l’havien amagada. On era?, penses quan l’has descoberta. I quan la descobreixes ho fas amb aquesta sensació d’entusiasme, perquè et retornen una cosa que és teva, però també amb una petita indignació, perquè et demanes on era tot allò quan t’estaves formant. Em vaig criar a vila i record haver anat a sentir música popular eivissenca o a veure ball pagès. Però quan he estat a Mallorca he sentit que hi havia més respecte. Aquí s’ha fet més feina perquè és conservi una visió més espontània i natural la manifestació de la cultura popular, i per això podem veure ballar ball de bot en texans, sense que hi hagi cap daltabaix. A Eivissa la folklorització i la descontextualització ha estat més gran. Jo he sentit cant redoblat damunt un escenari, i no d’una manera més espontània i vinculada al poble com sí que passa a Mallorca amb la glosa, per exemple.
Les comunitats illenques tendeixen a tancar-se en si mateixes, i com més petites, més tancades. Res del que ve de fora pot ser identificat com a propi, i han de passar generacions perquè hom oblidi que tal o tal persona va venir de fora. Això provoca una fossilització de la llengua i de les manifestacions culturals. Així, tot i l’agressivitat de la colonització que ha patit Eivissa els darrers cinquanta o seixanta anys, va ser dels darrers llocs on encara quedava gent que no entenia el castellà.
Sí. La vertebració territorial d’Eivissa havia estat molt més fragmentària que a Mallorca on hi ha la tendència de crear nuclis urbans. No era només que estigués en el poble i es relacionassin entre ells, sinó que ni tan sols entre ells, cadascú a la seva finca… la població estava molt més escampada. Això també hi ha de tenir a veure, amb el caràcter que s’associa a l’eivissenc.
El jurat ha valorat molt la potència de les imatges del llibre. Hi ha aquesta evocació del paradís devastat?
Gairebé sempre són les imatges naturals o vegetals, la mar, la flora… no podem dir que sigui un llibre vegetal, però moltes vegades utilitz aquests referents perquè crec que són imatges universals i molt potents. És important que la poesia contengui molta imatge, perquè l’entenc com un joc amb la plasticitat lingüística. Les metàfores, els símils, ens permeten estirar molt les paraules i m’agrada molt jugar a posar a prova l’elasticitat de les paraules per abastar significats molt amplis i anar el més enllà possible de les relacions de sentit.
Això deu estar relacionat també amb la brevetat dels poemes. Com ho fas? Parteixes de la imatge? O redactes de forma extensa i després condenses?
Sempre funcion amb microidees. M’agrada molt allò de la imatge o el vers que pens que és potent i a partir d’aquella idea construesc el poema. Qualque vegada puc pensar que m’ha quedat llarg, i l’he hagut de retallar, però partesc sempre d’una sola idea que funciona i que articula tot el poema. També vaig fer un esforç perquè veia que hi havia algunes idees que no estaven desenvolupades, per afegir-les. La idea de la porta i el portal, trobava que no tenia presència en alguns poemes, i no només la porta, sinó el mur, la paret, les bigues i altres elements de construcció, perquè al final «portal» és una paraula que té molts de significats i jo dins el llibre l’utilitz com a sinònim de llindar i de porta, però també com a portal interdimensional, com a portal immobiliari…
Per què és tan difícil en poesia lírica fugir de les referències a la natura, quan fa tants d’anys que vivim urbanament?
Hi ha alguna presència de paisatge antròpic, en el meu llibre, hotels, o espais interiors… però crec que tot i que vivim molt d’esquena a la natura, quan intentam connectar amb nosaltres mateixos recorrem a la natura, que continua influint enormement en com feim les coses. Encara que en el meu dia a dia quan faig feina estigui dins un institut, amb un ordinador, amb una pantalla digital o fent videoconferències, quin és el meu moment de pau i de refugi i de conhort, quan surt en bicicleta i faig aquella estona per la via verda, i veig tots aquells arbres. O quan estam angoixats i anam a veure la mar, amb el moviment cíclic de les onades, les penyes… Al principi de venir a viure a Mallorca el que més enyorava era la mar, perquè a Eivissa la veia cada dia. A més, també hi ha dos elements naturals que són presents a l’espai urbà, que són el cel i el clima, que condicionen la nostra vida, i que són una constant a la història de la humanitat. Les tempestes sempre ens han captivat i que evoquen també el trasbals interior.
Ja tens el tercer llibre a punt?
No. Ara el meu objectiu és enllestir la tesi doctoral i no dedic temps a l’escriptura creativa. Sí que m’agradaria en un futur explorar el terreny de la narrativa, però vivim immersos en una voràgina i crear requereix de pausa. Ara vull deixar que aquests dos llibres facin el camí que hagin de fer.
