Mateu Bosch Santandreu (Manacor, 1979) és diplomat en magisteri en l'especialitat d'educació física. Tanmateix tot d'una que va acabar la carrera va començar a fer feina a la Fundació Minyones, una entitat que treballa en la protecció de la infància i l'adolescència en risc social. Des de fa alguns anys n'és el president.
On es remunta l’origen de la Fundació Minyones?
És la més antiga de l’Esat. Farà 400 anys dels primers estatuts, que són del 1629, però ja des del 1620 ja funcionava. En aquell moment es deia “Asilo de Niñas Huérfanas” amb un epígraf explicatiu que deia “Vulgo Miñonas”, que volia dir que en la llengua popular l’entitat era coneguda amb el nom de Minyones.
I això vol dir que l’àmbit d’actuació és Mallorca? O tal vegada també els Països Catalans?
Minyones ha fet feina sempre a Mallorca. Els estatuts de la fundació són d’àmbit autonòmic, però la institució fa feina estrictament a Mallorca. El concepte del que som ara respecte d’aquell temps antic ha canviat totalment. Fins que no s’entén l’infant com una persona amb drets propis el maltracte com a tal no existeix. Un temps si un infant acabava a Minyones era perquè havia quedat orfe o perquè les famílies no els podien sostenir i perquè no passassin fam deixaven els nins allà.
Era un asil per a nines. Quan canvia això?
El 1981 comença a ser mixt. Ara som una fundació, regida per un patronat, que està format per dos membres de l’equip educatiu, dos de l’Ajuntament de Palma i dos delegats del Bisbat. D’entre aquests sis membres, es tria el president. Jo n’he estat el director durant nou anys, i ara ja en fa set que també en som el president.
Les fundacions tenen aquesta part de participació institucional… però així i tot parlam d’una privada?
Sí. Els béns de la fundació són privats. Hi ha un protectorat a qui hem de retre comptes anuals, també amb una auditoria econòmica externa, i els comptes s’han de presentar al registre de fundacions. Però els doblers de la fundació són de la fundació, no són ni del personal, ni de cap altra entitat. Per exemple, les cases són nostres en propietat.
Com és el procés perquè un infant arribi a viure a una d’aquestes cases?
Els infants estan amb les seves famílies, i els agents socials, si detecten un maltracte o una negligència, van a l’entitat competent que pren les mesures oportunes. La més contundent és la retirada de la tutela. Els infants que estan a les nostres cases hi són o bé perquè els han retirat la tutela, o bé perquè la família ha sol·licitat una guarda, perquè han tengut qualque tipus d’incidència que no els permet fer-se càrrec dels seus fills. Aquesta segona figura té una durada màxima de dos anys, perquè s’entén que en dos anys ho has d’haver salvat.
El cas de la retirada de la tutela és el més extrem.
Sí, perquè el nin no cresqui a un centre, si la família hi pot fer una feina es fa. Quan això no es dona, aleshores l’IMAS fa un seguiment dels infants i finalment n’assumeix la tutela. La tutoria legal recai damunt la figura del president de l’IMAS, que en delega la guarda al director del centre.
Tots els centres d’acollida són privats?
No, n’hi ha de gestió privada i de gestió pública. Ara bé, és cert que n’hi ha molts més de gestió privada, que com el nostre, tenen els serveis concertats amb l’IMAS. Ara que nosaltres hem obert la casa de Manacor, per exemple, també ja hi tenim aquest servei concertat.
Els infants arriben directament a les vostres cases?
No, quan arriben, prèviament han estat a un centre de primera acollida, on es fa una primera valoració, que pot determinar que es pot fer una feina amb la família. En els casos més dràstics, no hi ha retorn, i per tant aquests infants entre a la via de l’adopció.
I en els altres casos?
Es fa un pla de feina amb la família perquè complesquin en qüestions, com ara les habilitats parentals, el consum… l’habitatge avui ja no es posa com una condició tan important, perquè amb la problemàtica que hi ha avui seria molt injust. Molta de gent ja no pot tenir una casa amb habitacions per a cada membre.
Hi deu haver altres recursos, abans que un infant acabi essent tutelat per l’administració.
Sí, es fa una recerca de la família extensa. Si trobam membres disposats a fer-se’n càrrec, s’ha de fer una valoració i podrien anar-hi a viure. Si el procés no és positiu, només en aquest cas anirien a famílies d’acollida i adopció.
Sempre hi ha un respecte important pel vincle amb la família d’origen.
Sempre hi ha una preferència per poder tornar amb la família d’origen. En molts de casos el problema es detecta a partir dels sis anys, que és quan l’infant socialment és més visible. I després passen aquells dos o tres anys més, que és quan aquell nin o nina és susceptible de ser acollit o adoptat. I moltes famílies adoptives volen un nin d’ue, o de menys de tres o quatre anys. Això fa que aquell nin no trobi una família adoptiva i allargui la seva estada a la institució fins a la majoria d’edat.
El seguiment dels infants el feis vosaltres, o l’IMAS?
Qui posa el pla de feina és l’IMAS, i nosaltres contribuïm a ajudar per mirar si el pla de feina es compleix. Hi ha cursos d’habilitat parental que fa el Servei Terapèutic d’Infància i Família, amb sessions individualls… i aquest procés pot ser positiu o negatiu.
Les famílies poden visitar els infants?
Forma part de la feina amb l’infant. Els nins i nines tenen visites, els contactes amb les famílies són supervisats, i és una feina que feim nosaltres mateixos, que també els donam pautes de com poden interactuar-hi, de temes de conversa. I en aquest contacte veus clarament si els pares tenen actituds positives de voler aprendre, o si estan a la defensiva. O si simplement no venen a les visites. Tot això ens dona informació de cap a on va aquesta persona, i a mesura que es va incolucrant, li donam més responsabilitats, com ara acudir a les tutories a l’escola, que hi participin, que vagin a les activitats extraescolars i quedin a veure-hi els seus fills, que és una cosa que l’infant valora molt. S’amplia el període de contactes fins que valoram si poden tornar amb les seves famílies. De totes maneres, els nins són molt transparents, i si les coses van bé, tenen ganes de tornar a ca seva. Si no hi van… un moment o l’altre surten els problemes, ampliam la seva estada amb nosaltres fins que arriba el moment adequat de fer el retorn.
Quants d’infants hi ha a les vostres cases?
Amb el plec de concertació tenim unes ràtios establertes. Gestionam quatre cases, i a cada casa hi ha vuit nins, que estan acompanyats per quatre educadors socials, quatre auxiliars educatius, un cuiner i un coordinador. A part d’això tenim una psicòloga, una treballadora social, el personal de manteniment i el director. Tres de les cases són a Palma, tenim la central a la Vileta. I hem obert més recentment la casa a Manacor. A l’estiu també tenim la casa de la Colònia de Sant Pere.
Vivim un moment d’emergència social. Hi ha molts d’infants en risc. La societat ha perdut cohesió, hi ha moltes famílies sense xarxa, els valors també han canviat…
Sí. Nosaltres estam dins la FEIAB, i ens arriba informació de tota la situació actual. A Manacor, per exemple, obrírem la casa per una urgència d’una tutela de quatre germans. Des de fa anys, no hi ha places buides. I hi ha gent que vol associar tota aquesta emergència amb la immigració, però no és una lectura correcta. Hi ha entitats que atenen exclusivament menors no acompanyats, però la problemàtica dels menors és molt més àmplia, la nostra societat està tensionada, i hi ha molts de nins maltractats, que pateixen maltracte o negligència. Hi ha hagut una pèrdua dels valors bàsics, un augment de la població important i els recursos que hi havia fa vuit anys són els mateixos que hi ha hagut fins fa dos anys, tot i que la població havia anat creixent i això ha provocat el col·lapse. Aquests darrers dos anys sí que s’han ampliat places.
Fan falta places.
Moltes vegades el maltractament es detecta tard i s’actua tard. Si aquesta feina es fes ben feta i es complementàs amb una línia de feina amb el que ve després no hauríem de complir aquest pla de feina que ja han fet tres vegades. Burocràticament aclareixes un expedient, l’infant no torna amb la família i ocupa una plaça sis anys més. Paral·lelament, el banc de famílies adoptives i d’acolliment ha baixat enormement. El Consell s’ha aturat de fer-ne propaganda, i tampoc no hi ajuda ni el problema habitacional ni la situació econòmica de moltes famílies. Fa falta més divulgació.
Pot passar que amb la falta de places el llindar d’actuació hagi pujat i que casos que abans s’atenien amb més urgència o diligència, quedin en llista d’espera?
Davant un maltracte greu s’actua. I en casos on es podria actuar abans, es deriven els infants al centre de primera acollida per fer-ne una valoració. Però sí que de vegades falta contundència. Un any per a un nin és molt de temps. S’ha de cridar a l’ordre les famílies quan sigui necessari i posar totes les mesures possibles. D’altra banda, la falta d’estabilitat del personal també allarga el problema. Les condicions de la feina fan que molts de treballadors decidesquin canviar de feina, i això dificulta la creació de vincle amb els infants atesos.
Ara que parles de personal… de cada vegada tant als centres educatius com als centres específics s’ha diversificat moltíssim l’especialització, que ha aportat uns recursos que primer no hi havia. Feien falta, llavors, però?
Antigament no hi havia tantes necessitats. La població ha crescut, també hi ha aquesta manca en la transmissió de valors que abans apuntava, a més la tribu també t’ajudava a educar el nin. I ara no el toquis, si no és teu. Detectam faltes de respecte envers els adults ja des de petits, i a la vegada es continua produint el maltractament. Els casos que venen ara són molt difícils i complexos. Avui veim que als educadors els perden el respecte molt fàcilment. També és ver que primer no es veien tant les necessitats psicològiques dels infants. En aquest sentit, consentir-ho tot tampoc és bo. Els infants d’avui de cada vegada saben més els seus drets però no reconeixen els seus deures.
Parlaves de necessitats psicològiques… també fa la impressió que s’han disparat els problemes de salut mental entre infants i joves.
Sí. Ens trobam amb casos d’autolisi que no teníem abans. En cinc anys n’hem tengut quatre o cinc casos, tenim al·lots que han d’ingressar, i això no ens passava, abans. A això s’hi han d’afegir els trastorns de conducta alimentària, i un altre fet comú en molts, que són els trastorns de dèficit d’atenció i hiperactivitat.
Que hom no sap si són trastorns patògens o si, per contra, estan relacionats amb les condicions de vida que han tengut…
Sí, el seu sistema està en alerta. Pensa que molts dels nostres nins moltes vegades no han dormit mai tranquils, i el seu radar està en alerta, ho veus en la mirada, en els gests, amb la cara que fan quan miren segons què… és com si anassin a una pantalla superior a la nostra. El seu sistema de defensa està hiperactiu i això també afecta.
Com gestionau la presència de les noves tecnologies, el mòbil les xarxes socials… a les vostres cases?
Ara venen primer amb el mòbil que no amb roba de marca. En el nostre cas establim que no poden tenir fins als catorze anys, i a partir d’aquesta edat, el poden tenir amb un contracte d’ús. Més que el mòbil el que ens sol dur problemes és l’ús de les xarxes socials. Obren perfils amagats, estableixen contactes amb amistats sense conèixer-los… I són una població molt vulnerable, ja ho vàrem veure amb el cas de les menors tutelades.
Les persones que pateixen maltractament, tant els infants com els adults, tendeixen a col·locar-se en en la posició de víctima… i no saps com però quan acaben de sortir d’un cas de maltractament entre a un altre, per què passa?
Els nostres infants tenen unes habilitats socials molt limitades, i hi hem de fer molta de feina. De vegades pateixen assetjament escolar i no diuen res per poder pertànyer al grup, no es defensen. I també ens trobam amb els que fan la volta a la situació i els costa trobar l’habilitat social per poder jugar amb els iguals. Tot ve del trastorn del vincle que pateixen arran de la seva història personal. Hi ha una tendència a aferrar-se a tot, o a qualsevol, baldament no el coneguin. També hi ha alumnes que propicien el caos dins la classe, perquè se senten més còmodes en aquesta situació, que és la que coneixen o poden interpretar com a normal.
