Ivana Palacios (La Paz, Bolívia, 1998) va arribar de Bolívia directament a Manacor el 22 de març de 2010. Avui, setze anys després d'aquella data, sent que Manacor és ca seva. El camí per arribar fins aquí, però, no ha estat mai una línia recta. És graduada en comunicació audiovisual i és també creadora de contingut i és membre del grup Ramona Divulga.
Com va ser la teva arribada a Manacor?
Vaig arribar que acabaven les classes i vaig entrar a la Puresa, que era l’únic col·legi on tenien plaça en aquell moment. Al principi va ser un desastre. Jo venia d’una ciutat gran, i no havia anat mai a una escola de monges. A la Puresa resaven cada dilluns… Em vaig trobar que no tenien res preparat per acceptar una nouvinguda. Ni tan sols em feien els exàmens de matemàtiques. Jo no entenia la llengua, però tampoc no hi havia cap programa per ajudar-me a entendre-la. Vaig repetir curs.
Va millorar, la cosa, l’any de després?
Sí. Anàrem a viure a Palma. Allà vaig anar a un col·legi que justament tenia molts d’alumnes nouvinguts. Allà vaig tenir el meu primer contacte amb la llengua, però amb els professors. Vaig aprendre a estimar la llengua d’aquí envoltada de gent que parlava en castellà. També era un temps de moviments dins l’educació, amb les manifestacions i les vagues de la Crida.
Per què la teva família va triar venir a Manacor? Hi teníeu vincles?
Tenc dues ties que havien vengut aquí abans que ma mare, amb el boom hoteler. Una va quedar per feina i l’altra va quedar per amor. Ma mare havia passat el divorci amb mon pare i una tia meva la va animar a fer-se un perfil en una aplicació per cercar parella. Des d’allà va conèixer el meu padrastre… que fins i tot va anar a viure un any a Bolívia. Ell havia arribat de València a Manacor quan només tenia un any.
I per què decidiren venir cap aquí?
Clarament perquè les condicions allà eren molt complicades, ni tan sols teníem accés a la sanitat pública. Venir era una possibilitat de millorar la nostra vida. Ma mare em va demanar si volia venir aquí o quedar, i li vaig dir que venia amb ella, perquè jo era molt aventurera. La meva germana gran ja tenia 17 anys i ja tenia parella, després d’un temps aquí se’n va tornar cap a Bolívia. El meu germà petit va fer set anys dins l’avió venint cap aquí. I ell té clar que no vol tornar mai a Bolívia. I jo hi vull tornar, però només de visita. Gran part de la meva família no entén que tenguem un sentiment tan fort de formar part d’aquí… Nosaltres, d’ençà que venguérem de Bolívia, no hem pogut tornar mai allà. Els passatges valen mil euros. No ens ho podem permetre. No he pogut tornar a veure mon pare.
En canvi les teves ties sí que hi mantenen aquest vincle, pel que dius.
Sí, perquè elles no han arrelat aquí. Una tia meva viu a s’Horta, i trob que la gent d’allà són més tancats que la gent de Manacor. La meva tia mai s’ha trobat acceptada. A mi, des del minut u, sempre m’han dit: “Tu ets mallorquina”.
Igualment, sigui a s’Horta o sigui a Manacor… hi ha molta de gent tancada, entre els mallorquins d’origen.
Crec que sí. Però la meva generació ja és més oberta. Les meves ties quan arribaren sí que es trobaren amb aquest tancament. S’ajuntaven nouvinguts amb nouvinguts… No feren comunitat.
Per a un infant de 12 anys com tu, l’impacte de deixar el teu país d’origen i arribar a un lloc on parlen una llengua diferent ha de ser traumàtic… Com ho vares viure?
No em va xocar tant el fet de no conèixer la llengua. El primer que em varen demanar els nins és si jo havia vengut en pastera. Jo ni sabia què era una pastera. Els vaig haver de mostrar on era Bolívia en el mapa… i és això el que més em fa impactar. Pel que fa a la llengua, jo ja ho sabia, el que ens trobaríem, perquè el meu padrastre ens ho havia contat. La que més ho va partir va ser ma mare, que pensava que els posava una desgràcia als seus fills per haver d’aprendre una nova llengua. Però no ha de sentir cap llàstima, al final no ha passat res, no ha costat tant.
Has anat a la universitat. Què vares estudiar?
Vaig estudiar comunicació audiovisual a Castelló de la Plana. Durant anys he tengut un sentiment de no formar part d’enlloc, de ser massa de fora per ser d’aquí, i massa d’aquí per ser d’allà on vaig venir. I en acabar a l’institut vaig tenir aquest moment d’anar-me’n de Mallorca. Hauria anat a la Pompeu Fabra, però era molt més car viure a Barcelona i no ens ho podíem permetre. Jo sabia moltes coses de València, pel meu padrastre, però no hi havia anat mai. M’hi varen acompanyar.
I ara què fas?
Estic a punt de donar-me d’alta com a autònoma. Duc xarxes socials de petits negocis i estic començant a fer de videògrafa de casaments. Els vídeos que faig per les xarxes han estat un hobbie.
Com neix el teu amor per la llengua, fins al punt de convertir-te en una militant de la seva defensa?
Tot té a veure amb l’escola. He tengut la sort de tenir professors que m’han agradat moltíssim i que han estat militants de la llengua. Els meus companys parlaven en castellà, i jo només parlava català amb els professors. Em feia vergonya, parlar-lo amb els companys. Vàrem viure a Palma cinc anys, fins a quart d’ESO. I tornàrem a Manacor. En aquell moment no estimava Manacor, se’m feia petit i sabia que no hi volia tornar. Tenia dues germanastres que estudiaven al Mossèn… A més, hi podia fer l’Artístic, que no el podia fer al meu institut de Palma. Hi havia avantatges, però per a la Ivana adolescent, allò va ser una desgràcia.
Degueres trobar un ambient lingüístic totalment diferent del de Palma.
Sí. A Manacor tothom parlava en català. Fins i tot un company alemany que no havia après el castellà i en canvi ja parlava català. Em trobava molts de companys que mantenien el català. Amb el temps, aquells dos anys de batxillerat, em va començar a agradar més Manacor, el sentiment de poble que hi havia, les activitats que s’hi feien… A la ciutat trob que tothom és més individualista. Com et deia abans, quan vaig anar a la universitat a Castelló va ser com una crisi d’identitat, però en tornar a les vacances a Mallorca vaig tenir per primera vegada el sentiment de tornar a ca meva. Respect totes les cultures, m’encanta aprendre… i sí, sentia que tornava a ca meva, per influència total dels manacorins, de la llengua i de les tradicions.
Tu ets natural de Bolívia i deus tenir ascendents indígenes. Quina influència creus que pot haver tengut això en la teva sensibilitat entorn de la llengua d’aquí?
El pare de ma mare era mestre rural i parlava quètxua i aimara. Però mai va ensenyar cap de les dues llengües a les seves filles. Està ben clar que tenc ascendents més indígenes que europeus, però a la meva família sempre m’han parlat més de la part que tenim d’ascendència italiana i espanyola. Hi ha molt de racisme cap a les pròpies arrels. Sempre he sentit a dir a la meva padrina que s’havia de millorar la raça, en el sentit d’europeïtzar-la. En canvi, hi ha una tendència a folkloritzar elements indígenes…
Com ho hem de fer per conviure, més que cohabitar? Com ho podem fer per ser una sola comunitat i no viure d’esquena una de l’altra?
Ara per ara tot segueix molt dividit. Cadascú en el seu nínxol. Per exemple, una al·lota em va demanar per locals de menjar bolivià, i n’hi vaig recomanar uns quants, però la vaig advertir que no hi trobaria res en català. Aquests locals són de bolivians per a bolivians. No sé com es pot fer, és molt complicat per a la gent d’una certa edat. Les dues bandes estan totalment tancades. Són les noves generacions les que han de fer aquest canvi.
Sí, però sempre pens per exemple en les revoltes de joves d’ascendència algeriana a París. Eren joves de tercera o quarta generació que continuaven sense tenir les mateixes oportunitats que els seus conciutadans… tot i tenir la ciutadania francesa i aparentment els mateixos drets.
Sí… Mira, darrerament hi pens molt. Et dic una altra cosa. La comunitat llatina, potser per apropar-se al pensament comú espanyol, ha agafat ràbia contra la comunitat musulmana. M’he trobat més d’un llatí fent referència a “las paguitas”. La comunitat llatina i l’espanyola conflueixen en contra de la musulmana… l’odi uneix molta de gent, també. I en canvi el que jo veig és que la comunitat marroquina s’ha integrat molt més. Conec germanes marroquines que fins i tot entre elles xerren mallorquí. I jo dic… “i ara vens tu que rebutges el català a xerrarme malament dels marroquins…”. Em fa molta ràbia!
Per a la gent que ha vengut de fora l’accés a l’habitatge a Mallorca és impossible?
El meu al·lot és manacorí de tota la vida. Per a ell ha estat molt fàcil. Viu a una segona casa de son pare. Ma mare, després de molts d’anys de feina, i de demanar un préstec a una germana seva, va aconseguir comprar una casa. Va ser una casa d’una família mallorquina, que ens hi va deixar mobles i fins i tot llibres. Cap de nosaltres no podem permetre’ns anar de lloguer. Les convivències sempre són complicades, i no es parla de la gent que queda a ca seva encara que li faci mal emocionalment perquè no se’n pot anar de lloguer. Demanen 1.000 euros per un pis…
Parlem de les xarxes socials… t’has convertit en una creadora de contingut.
Sí. Però odii les xarxes socials. A mi m’agrada llegir, mirar pel·lícules, m’agrada cosir, fer pastissos… I trob que les xarxes socials et deixen entabanada davant la pantalla. Per això la creació de continguts que faig és per això, per aportar, per ensenyar. Si no, no fa falta crear res. Jo som una consumidora de mòbil, i m’he posat un temporitzador i tot per controlar el meu temps a la pantalla.
On són sobretot els teus interessos en el cinema? Ets dels grans clàssics? De coses més modernes?
M’agrada mirar de tot. Abans mirava més cinema independent, i també les grans obres. Ara per ara gairebé no mir pel·lícules perquè dedic massa temps a les xarxes socials. I de vegades em dic: “Amb el temps que has dedicat al mòbil podries haver mirat tres pel·lícules”. A mi m’agradaria que a Manacor hi hagués un cinema de barri, com el Cine Ciutat de Palma. Manacor ja és prou gran per tenir un cinema així.
Què penses de les plataformes? No està bé que tothom pugui tenir un cinema dins ca seva?
M’he llevat Netflix. No en som partidària. Vaig a la biblioteca, que tenen un catàleg molt ampli i sempre duen novetats. Ara mateix només pag Filmin. Però he agafat un reproductor de DVD i així hi puc mirar les pel·lícules que duen a la biblioteca. Trob que les produccions de Netflix fan que l’espectador sembli beneit, perquè t’ho conten tot. Potser estam tots massa cansats per pensar una mica més. Però a mi no m’agrada.
Explica’ns quan vares començar a parlar en català habitualment? Va ser una cosa progressiva? O un dia vares fer clic i decidires canviar?
Amb la família del meu al·lot parlava en català. Faig molts de barbarismes i quan ell em sent de vegades m’ajuda. Però ell em xerra en castellà. Em diu que li costa molt de canviar-ho. Jo ho intent… de vegades quan estam en el cercle familiar, m’adreç a ell en català, però ell em canvia. Una vegada vaig veure un al·lot mallorquí que feia un vídeo en castellà parlant de pesca. En un moment determinat va dir el nom d’un peix en mallorquí perquè no sabia el nom en castellà. Li varen fer molts de comentaris negatius per això, que si estàvem a Espanya, que com podia ser que no sabés el nom en castellà… Vaig decidir fer un vídeo a partir d’aquí, perquè em semblava una beneitura que es volgués que a Espanya es parlàs un únic idioma, quan és tan guapo que hi hagi tanta riquesa cultural i lingüística. Un al·lot em va escriure i em va dir que podia emprar les xarxes per practicar més el català. Jo en aquell moment no parlava mai el català en el meu dia a dia. I a partir d’aquí vaig començar a fer amics catalanoparlants. He conegut més creadors de continguts, i més gent amb qui poder practicar el català. De tot això fa menys d’un any, i ja he parlat més català en un any que en tota la meva vida.
Per a la gent més gran és més difícil, fer aquesta passa. La plasticitat del cervell per adquirir una nova llengua no és tanta, ja…
Però hi ha més coses que això. Ma mare, per exemple, quan va arribar no es relacionava amb ningú, perquè només tenia temps per fer feina com a cambrera de pisos. Ara desgraciadament té una malaltia que l’ha obligada a aturar-se. Pot anar a classes català… S’ha apuntat a bàsquet +40 i totes les seves companyes també parlen en català….
Començaràs a col·laborar amb el Cent per Cent amb un article mensual. Què ens proposaràs?
Ara per ara el contingut que m’agradaria fer és de recomanació de produccions audiovisuals fetes a les Illes Balears. Que no vol dir que hi siguin produïdes, perquè el tema de la producció audiovisual pròpia aquí està com està… Començaré amb les Milicianes, i també m’agradaria parlar d’Arrels fondes, un documental de Formentera. També em planteig comparar tradicions que tenim aquí i a Bolívia i que poden ser coincidents, o parlar també de cinema bolivià, artistes bolivians… Bolívia és una gran desconeguda. Aquí es coneix més o menys Argentina, Mèxic, Colòmbia… Però de Bolívia… ni tan sols jo la conec gaire!
També estàs dins Ramona Divulga.
Tot això és idea de Joan Monyino. Ell no ho dirà, perquè és molt humil, però ha estat tot idea seva per fomentar i normalitzar l’ús del català a les xarxes socials, i per ajudar-nos entre nosaltres.
