Foto: Jove (Treball propi, CC0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=114804262)
Ara fa una estona he llegit el text publicat a la vostra revista digital que signa Carles Joan «No, No hi vull debatre». Torn a la qüestió per què em preocupa que en nom de l’esquerra alguns estiguin destrossant l’esquerra. També arran de la polèmica a escala estatal que ha generat la negativa de l’escriptor David Uclés a participar en unes jornades sobre la Guerra Civil «argumentant» que no es volia asseure devora segons qui. Talment el que sembla plantejar Carles Joan. Certament, els comentaris -tuits o els que es digui- que esmenta Joan, agafats de les xarxes, no diuen gaire a favor de Laura Miró. També estaria bé que, per no fer de cuetes per una xerrada de xuetes, Carles Joan hagués citat alguns dels improperis que rebé Laura Miró; «Mala bèstia» entre d’altres. Sobre el nivell intel·lectual que regna per aquestes latituds em record del que, valorant l’època que li toca viure, considerava aquell altre antisemita de psiquiàtric -i un dels poetes més importants del segle XX- Ezra Pound: «Un desastre. Estupidesa i ignorància de principi a fi.» M’hi sent identificat amb el diagnòstic.
Vaig assistir a la tan publicitada, per activa i per passiva, conferència de Laura Miró a Can Jordi des Recó. Una bona partida de membres de L’OCB de Manacor hi eren. Això els honora. El president Antoni Llabrés haguera pogut venir i aclarir alguns punts. Però algú es pensava que aquesta dona era Hannah Arendt? Miró és una jove historiadora i ha fet la tesi doctoral amb cum laude com acaben el 99,9% de les tesis doctorals. Es veu que devia ser una alumna aplicada i ha trobat un tema que l’entusiasme. Amb el temps anirà madurant i ampliat el seu bagatge. Va venir i va fer una presentació no cenyint-se al títol anunciat, ja que va començar amb l’encíclica del Bisbe Sever (s. V) i havia de parlar de contemporaneïtat que si no vaig errat comença a partir de la Revolució Francesa. En aquella sala hi feia un fred de mil dimonis. El més interessant, a parer meu, varen ser les paraules de Bàrbara Duran, que sí que estaven a l’altura d’una intel·lectual mereixedora d’aquest nom. El relat de Miró era divulgatiu, perfectament assumible per un auditori sense cap coneixement previ del tema. Per això tant d’enrenou?
Tota aquesta colla de gent que ha mogut cel i terra per «qüestions ideològiques» i ha posat el crit al cel en nom del poble palestí i els drets humans potser la podem agrupar amb aquells mateixos que, en assemblea de benpensants, condemnaren a mort a Sòcrates. També em recorden aquests alumnes que, quan no els agrada l’assignatura i com s’imparteix per part del professor, demanen canviar-se durant el primer trimestre. No volen debatre. No volen aprendre.
La llibertat d’expressió també és escoltar el que no ens agrada sentir. Molts dels cancel·ladors de Miró degueren defensar en Valtònyc -per on para aquest bergant?- Aquest al·lot esdevingué com un gurú de la llibertat i si fos un poc viu ara faria cançons propalestina que tenen un públic assegurat. Potser viu de subvencions, no ho sé. Un Miquel Montoro em fa més el pes.
I què si Gaspar Forteza patrocina l’acte? Això és un motiu per no debatre amics esquerranosos? No veieu que VOX i PP pugen com l’espuma i no feim més que mirar-nos la guixa fent befa del ninja aquest d’extrema dreta que té Manacor de regidor i que us passarà la mà per davant la cara amb uns resultats que potser no es mereix? Però és que els hi posau tan fàcil…
N’hi ha que senten veus. Uns d’Al·là i altres de Jahvè. Uns altres de la seva sacrosanta idea de justícia, llibertat, compromís… Ens ho poden traduir a la resta de mortals?
Durant uns anys em vaig dedicar a la recerca sobre la Guerra Civil i més d’una i dues vegades vaig entrevistar gent que justificava la repressió ferotge i els assassinats a les cunetes. M’enviava la saliva que hauria volgut escopir a la seva cara. Vaig aprendre alguna cosa de la condició humana i és que ens pensam que els altres, els qui no pensen com nosaltres, no mereixen els mateixos drets que nosaltres. I vet aquí que parlar sense embuts i impedir el fracàs de la paraula és l’única garantia de convivència. Un dia un exterrorista s’entrevistà amb la mare de l’al·lot que havia assassinat en nom de la pàtria. Aleshores, la mare li va dir que s’estimava més que el seu fill fos mort que viu però havent estat assassí. I el terrorista li va dir que s’estimaria més ser ell el mort, que es posaria en el lloc del seu fill. Però això també només són paraules… el fet és que quan no volem debatre hi perdem tots.
PS: I ara resultarà que Noam Chomski (figura als papers d’Epstein) és un pedòfil… on anirem a parar?
