Foto: Cristina López
Ara fa trenta anys, l’octubre del 1998, record haver mirat els dos autobusos plens de castellers dels Al·lots de Llevant que es dirigien a actuar a Torredembarra (Tarragona) amb una sensació d’incredulitat. No feia ni dos anys que un grup de joves havíem fundat la colla i ara ens encaminàvem a fer castells allà on aquests havien començat. Trenta anys després, aquella sensació de fer una cosa extraordinària no m’ha abandonat. I això que no sabia que aquella actuació seria històrica, llegendària. Aquell dia vàrem ser capaços d’aixecar el nostre primer castell de set i ho férem amb èpica castellera: caient primer i tornant-ho a provar minuts més tard. Tensió, concentració i explosió d’eufòria. Perquè això són els castells, perseverança, convicció, rauxa, autosuperació… i alegria per les metes assolides amb el propi esforç. Fent castells no pots excusar-te en la tecnologia per disculpar els teus errors ni per justificar els teus èxits, els castells els feim amb els nostres cossos i depèn només de nosaltres, de la nostra caparrudesa per millorar i aconseguir els objectius.
Així podria dir que faig castells perquè això de fer la construcció més alta (més alta que la de la colla rival o més alta que la teva construcció precedent) és una activitat addictiva i engrescadora. Posar tot l’enginy i el coneixement, la força i la capacitat de sacrifici en una activitat que depèn només d’això és quelcom que en trenta anys encara m’apassiona. Però no puc dir que faci castells només per això. No puc creure que només pel plaer de fer allò que tant m’agrada. Crec que si no fos perquè tot això és imprescindible de fer-ho en grup, no m’agradaria ni la meitat. Haver de posar la mateixa integritat física en mans de la capacitat i la concentració de la resta d’integrants de la colla fa establir uns vincles i genera una dinàmica que no he vist en cap altra activitat. Necessitam col·laborar per assolir l’objectiu comú, anar tots a l’una; per un minut, ser un, tots. Imaginau els vincles.
I és que el 90 % (per dir una xifra) del temps que passam fent castells el passam plegats al local d’assaig, provant i assajant els moviments que ens duran a aixecar un castell més alt o una construcció que encara no dominam. Dins un món que cada vegada és més individualista i cada vegada funciona més de manera remota, fer una activitat radicalment presencial i col·lectiva és com una flor en el desert. Cara a cara, amb contacte físic, garantint la seguretat dels teus companys amb el teu esforç. I sense tecnologia. Mocador, faixa, sense sabates… la simplicitat que fa que la dinàmica del grup compti més que el seu poder adquisitiu. Els vincles que generen dinàmiques de feina i confiança dins la colla la fan aixecar els castells més alts. Dit així sembla radical… i avui ho és. No ho havia estat sempre, tan radical.
I clar, aquesta unió imprescindible fa que la colla, el grup, sigui un referent social i cívic pels que en formam part, la nostra manera d’interaccionar en societat. A través de la colla se supera un dol o un confinament, es presenta en societat un nou membre de la família o es participa en una festa («on aniràs a torrar per Sant Antoni? Al fogueró de la colla», «On veuràs els cossiers, enguany? Davant el local»). On millor t’informaràs de quina escola els convé més als teus fills? Formar part d’una entitat, no d’un club tancat, dona aquestes coses, ets part d’un actor de la vida social del teu poble, tens porta oberta al carrer.
I, tanmateix, no és per això que faig castells. M’agrada molt l’adrenalina de superar-se i superar el rival fent un castell molt difícil, hi ha d’haver aquest punt de risc i rauxa, però jo faig castells perquè volem tothom. Des del més petit al més gran tenen un paper (i un parer!), i tots els punts de vista han de ser integrats a la visió general. Imaginau haver de combinar la visió d’una neta i la seva àvia: això ens passa cada dia… tenim el privilegi de servar una activitat que els grans han fet per trenta anys i que els petits han nascut veient a plaça. La padrina i la neta, al mateix castell, cadascuna amb el seu paper: insuperable.
I per què dic això? Perquè enguany els Al·lots de Llevant feim trenta anys. Un aniversari contra tot pronòstic, contra corrent, necessari, imprescindible. Fa trenta anys que feim florir flors al desert, i quines flors!
Molts d’anys Al·lots!
