Cèlia Nadal Pasqual (Manacor, 1984). Va estudiar Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. És doctora en Literatura Comparada. Després de passar pel Quebec, el 2015 va arribar a Siena, on ha pogut consolidar plaça i on ara ha impulsat la creació del Centre d’Estudis Catalans.
Explica’ns primer de tot com ha estat el naixement del Centre d’Estudis Catalans de Siena. És un projecte de llarg recorregut de base?
El Centre d’Estudis Catalans és una estructura acadèmica que fa part de la Universitat per a Estrangers de Siena. Un centre d’estudis es dedica a obtenir una determinada activitat de recerca i són entitats que existeixen a les universitats, però no a totes les disciplines o assignatures. La universitat com a centre decideix què albergar, contenir i dotar de milllor infraestructura o temàtica o línia de recerca, que en aquest cas han estat els estudis catalans.
Com s’arriba a concretar aquest projecte? Hi ha hagut una feina prèvia important?
Hi ha dos camins que han confluït. D’una banda la construcció de la catalanística a la Universitat per a Estrangers de Siena. Hi vaig arribar amb un contracte precari per dur endavant un projecte de recerca de literatura comparada dedicat a estudiar les relacions entre la literatura catalana i la italiana, aprofitant que aquesta universitat està especialitzada en l’ensenyament de llengües, no sols de forma glotodidacta, sinó també en la mediació lingüística i cultural. També encetàrem un curs experimental de català molt modest, breu, lliure, que no donava crèdits, però això ja va ser una primera llavor, que va generar interès per part dels estudiants. L’altre camí és el de l’Associació Italiana d’Estudis Catalans, de la qual, per mera coincidència, jo ara som la presidenta. Una de les tasques d’aquesta associació és assegurar la difusió de la catalanística, però també els seus interessos dins el camp de la política universitària i ministerial. Avui en dia, per les dinàmiques clàssiques de minorització, els estudis catalans no disposen d’un sector científic disciplinari, i això suposa un problema enorme que afecta les carreres de totes les universitats d’Itàlia. La creació del Centre d’Estudis Catalans té una funció específica dins aquest tauler de joc.
Pel que veig, idò, la catalanística a Itàlia no té el mateix pes que a Alemanya, per exemple, on té una tradició llarga i consolidada.
Probablement, no ho conec amb detall, però segurament sí. Hi ha raons idològiques i polítiques que ho poden explicar. A Itàlia hi ha una tradició d’hispanisme molt basada encara en el concepte estat-nació, i això no ha ajudat gens. A Alemanya pel que veig amb els resultats, les coses estan més bé.
Com es finança un centre així? Hi aporten finançament universitats catalanes? O el finançament és totalment italià?
El Centre d’Estudis pertany a la Universitat i està cofinançat per la universitat mateixa i per l’Institut Ramon Llull, que no sols cofinança, sinó que col·labora en la configuració dels projectes de cada any.
Quins són els objectius d’aquest Centre d’Estudis? Aconseguir aquesta vinculació amb els estudis reglats?
La situació és molt contradictòria. Els estudis són completament oficials i legals. El que és molt difícil d’oficialitzar és la carrera acadèmica. Si fas carrera acadèmica, per arribar a ser professor d’universitat, no et reconeixen, t’has de fer passar per hispanista, per filòleg romànic…. L’objectiu no és exactament aquest, el nostre és ajudar a fer visible la gran quantitat d’activitat de catalanística que té lloc a Itàlia i qee per mor d’aquestes condicions formals i institucionals tan precàries no s’aconsegueix transmetre.
Pel que intuesc el Centre d’Estudis se centra molt en les disciplines humanístiques. Està obert a altres disciplines més científiques?
Vol ser obert a la pluridisciplinarietat, pot venir a fer una conferència un traductor o un metge, però ha de tenir a veure amb el món català. Ara bé, la nostra universitat és humanística. És petita, però especialitzada i per tant vinculada a la llengua, la traducció i la literatura. No podem deixar de posar al centre el que sabem fer.
De quina infraestructura i estructura humana gaudeix el Centre d’Estudis?
Hi ha un comitè de direcció format per cinc persones de la universitat mateixa, i un comitè científic internacional, format per una selecció d’especialistes del món, que vetlaran per garantir la qualitat de les propostes del Centre; com a infraestructura: disposarem d’un lloc físic a la universitat. A més, comptam amb la col·laboració de la persona que serà el lector de català de la universitat.
Què creus que significa la visibilitat de la cultura catalana més enllà del nostre territori?
Parl partint d’esperances perquè la programació comença el curs que ve, però sí que puc dir que actualment existeixen tres altres centres, reconeguts per l’Institut Ramon Llull, a la Sorbona de París, al Queen Mary de Londres i un altre a Poznan, a Polònia. Aquest de Siena seria el quart, no és fàcil en el món crear Centres d’Estudis Catalans, però tenen una rellevància important des del moment que la seva funció hauria de ser aglutinar uns estudis que pel fet de no disposar d’un estat quasi sempre queden molt dispersos dins un país. Des de la universitat es crea recerca i coneixement, però també camí cap a la difusió i cap a poblar l’horitzó d’expectatives culturals d’una sèrie de concepcions sobre la cultura catalana i en aquest camí de transmissió sí que la presència d’un centre és determinant.
És curiósa aquesta concepció de la catalanitat de què parlaves abans. Sorprèn que sigui així, tenint en compte els vincles històrics tan estrets de la Corona Catalanoaragonesa amb el territori italià.
Si parles amb la comunitat sarda són molt sensibles amb aquest tema. Als napolitans també els sona… Però la memòria històrica italiana amb relació a la Corona d’Aragó té moltes d’interferències. Sovint confonen el concepte d’Espanya, que no existia com a noció política, però sí geogràfica, i això crea confusió pel que fa al llegat històric, que difícilment s’ha actualitzat sense prejudicis. A més, també hi ha la influència de la Lliga Nord, que es presenta com un moviment polític d’un nacionalisme de dretes, un separatisme de rics, que no comptava amb una base de moviment social. I és absurd comparar aquest moviment amb el sentiment d’identitat catalana, que per a ells està greument contaminada pel que ha representat la Lliga Nord
Hom, des d’aquests biaixos, podria comparar aquest “separatisme de rics” amb el suport de la burgesia catalana a la causa sobiranista.
És cert. Però la burgesia catalana és molt culta, cosa que no té res a veure amb les classes altes dels nous rics de la Lliga Nord.
Per evitar confusions o malentesos: el centre d’estudis catalans abasta tot el territori català.
Sí. De fet, sempre costa revisar el centralisme del Principat. Pel que fa a les institucions culturals, però, veig que el Principat està molt ben organitzat. Hem d’anar alerta amb el centralisme. No em basta ser mallorquina per mantenir-m’hi alerta. Així i tot, l’Institut Ramon Llull és molt obert a totes aquestes sensibilitats.
Quin retorn, quin intercanvi personal pot sorgir o ha de sorgir des del Centre d’Estudis? Té el mateix efecte si no hi ha un retorn personal?
Els investigadors som persones, i tenim tots els problemes que la resta de mortals. Crec molt que s’ha de fer una xarxa de motius reals, crec moltíssim en les enteses a l’hora de fer feina, perquè les complicitats intel·lectuals i per tant humanes són el que et fa fer bona feina. Tot el que es fa amb una energia de complicitat creix millor. La força d’un col·lectiu neix així.
