Natxo Leuza (Pamplona, 1977) és el director de El Drogas, el seu primer llargmetratge sobre l’excantant del grup Barricada que, a través de 39 escalons, s’estrenarà per primera vegada a Mallorca el dijous 22 d’octubre al Teatre de Manacor.
Has realitzat molts documentals de temàtica social fora d’Espanya i sobretot fora d’Europa, l’últim Born in Gàmbia, sobre la violència que pateixen els nens en aquest país. Ara t’has dirigit a Espanya i amb un personatge com el Drogas, a què es deu aquest gir?
Doncs molt bona pregunta, és la que es fa constantment Enrique. Ell coneix les coses que he fet a Àfrica, li interessa qualsevol temàtica i sempre està disposat a escoltar i aprendre que passa en aquests països. Ell es preguntava, com algú com tu que viatja sempre tant a Àfrica es fixa en algú com jo? La raó al final és que portava molts viatges seguits amb una temàtica complicada i amb una càrrega emocional molt alta i treballant en el Festival Punt de Vista amb diverses persones va sortir el tema de fer alguna cosa aquí fora tota aquesta càrrega emocional. També estic molt vinculat al món de la música i ja havia treballat anteriorment amb el Drogas. A més, jo sent d’Iruña i sabent que no hi havia un documental sobre la figura d’Enrique em semblava increïble. Llavors, entre un equip de quatre persones que treballàvem en el Festival vam anar a proposar-l’hi. Vam estar un matí sencer parlant amb ell i explicant-li que volíem fer. De fet, crec que el vam enxampar un matí en la que es van ajuntar tots els astres i ens va dir que sí. Allà va començar tot.
El documental té un caràcter personal i íntim i Enrique és el principal encarregat d’explicar-nos-el, perquè vas abordar el documental d’aquesta manera?
Crec que era l’única manera. Volia contar la trajectòria d’Enrique però tothom la coneix perquè dóna 200 entrevistes l’any. Jo volia mostrar un altre Enrique, altres parts de el Drogas que encara no es coneixen i per a això calia entrar en la seva vida més familiar. Així es va plantejar i així ho vaig voler fer. Sí que vaig voler també plantejar-li com dues línies en el temps, una que és des del present i l’altra del passat. Als dos ens agradava començar des del present amb una fotografia molt més cuidada amb alentiments i reflexions personals que encara no es coneixen d’ell. Després hi havia l’altra línia temporal sobre el que ha fet Enrique, comptant amb tot l’arxiu que teníem a disposició. Vam agafar tot això i vam fer com una espècie de collage, amb un ritme més ràpid i simulant els fragments de memòria que es queden al cap d’Enrique. Aquest contrast entre el present i la veu interior d’Enrique formen l’estructura de la pel·lícula.
Com va ser el procés d’enregistrament amb Enrique?
El procés ha estat el més fàcil del projecte. Vam tenir altres problemes i dificultats perquè som un equip reduït, és la meva primera pel·lícula i teníem poc pressupost, però el rodatge va ser sempre un gaudi i va ser fàcil gràcies a Enrique i la seva família. Nosaltres intentem anar sempre amb el major dels respectes i intentar no molestar molt, encara que és inevitable. Vam fer una espècie de relació basada en el respecte i l’amistat que a l’hora dels rodatges va ser còmode per a ells i nosaltres.
També es mostra el context polític de Pamplona i Txantrea (barri on va viure i viu Enrique) en els vuitanta i noranta, com creus que va influir aquest context sobre el personatge de el Drogas?
Doncs moltíssim. Per a mi era una de les claus de com contar la pel·lícula. Em vaig basar amb Julien Temple com a referència, que va fer un documental que es diu The filth and the fury sobre l’efervescència del punk de finals dels setanta i de com va sorgir un grup com els Sex Pistols que després va influenciar a milions de grups. Temple comptava clarament com en un context històric tan marcat surt un grup com aquest. Jo vaig voler fer el mateix amb Enrique, situant-lo en un context històric en un país que s’estava transformant. Això ha influenciat molt en la manera de pensar d’Enrique. Jo volia contar com es transformava un país alhora que es transformava el mateix Drogas.
Hi ha moltes generacions diferents que l’estan veient i a cadascun l’està arribant de diferent manera.
L’associació 39 escalons va organitzar un taller amb Oliver Laxe en el qual el director explicava el procés creatiu de les seves pel·lícules i els canvis que hi ha des de la idea inicial fins a l’estrena i que cada pel·lícula responia, per a ell, a un moment vital. En aquest sentit, quina ha estat la teva experiència amb aquest projecte?
Han estat tres anys on jo mateix m’he anat transformant també. Aquesta idea inicial que li vam proposar a Enrique ha anat mutant a mesura que jo anava coneixent-li a ell i a la seva família i tot el que sentia i feia. Jo crec que és la manera d’abordar un documental, pràcticament en aquest primer any anàvem sense càmera moltes vegades, simplement estàvem amb ell i anàvem als seus concerts perquè s’anés adaptant a la nostra presència. Crec que arran d’aquest acostament vaig poder descobrir moltes coses més interessants sobre Enrique i que després les anava transformant en el guió. Crec que el guió va arribar a tenir 237 versions. Aquesta pel·lícula en un any no s’hauria pogut fer de la mateixa manera. Crec que aquests tres anys, encara que semblin molts, han estat els adequats per a conèixer-nos mútuament i poder contar molt millor la seva història.
Com valores la resposta del públic en el Festival San Sebastian?
Ens ha sobrepassat encara que sabíem que el Drogas té molts seguidors. A San Senbastian, les primeres reaccions tant de la crítica musical i cinematogràfica com de la gent que va veure la pel·lícula van ser aclaparadores. Hi ha moltes generacions diferents que l’estan veient i a cadascun l’està arribant de diferent manera. Al final, les pel·lícules es creen per a això. Per altra banda, Enrique té una cosa especial. És especial la connexió que té amb el públic damunt i abaix d’un escenari. Connecta amb la gent, és capaç de, com ell diu, prestar les seves orelles a escoltar qualsevol mena de suggeriment, vivència o problema. És algú molt pròxim i he gaudit molt de sentir-li parlar. La connexió que té amb la gent és molt important i ho demostra en els escenaris i en la seva vida.
Com creus que ha influït aquest documental en la teva trajectòria?
M’ha fet ser molt més visible i m’està donant una empenta important, ja que és el meu primer llargmetratge. Que s’estreni a Donosti és la millor manera d’arrencada del projecte. Estem fent moltes entrevistes cada dia i això és perquè Enrique és molt estimat i interessant per als mitjans i a mi em posa en el punt de mira i li ho agraesc moltíssim, li ho agrairé sempre.
Quins són els teus pròxims projectes?
Ara tinc un parell de subvencions per a anar-me’n a Nigèria que vull fer un documental sobre l’Apartheid climàtic, ja que Nigèria és un dels països més afectats pel canvi climàtic i la contaminació. La història es desenvoluparà a Makoko, un poble flotant que és coneguda com la Venècia dels suburbis i on la gent conviu amb una aigua negra. Actualment estan destruint les cases de Makoko per a construir una espècie de Manhattan per a rics. Vull parlar sobre el canvi climàtic i com afecta en major mesura a la gent pobra.
El dijous 22 es projecta el teu documental a Manacor i després hi ha un col·loqui, com valores aquesta experiència d’acompanyar una pel·lícula teva amb el públic?
M’encanta viatjar on sigui per a parlar de cinema. Acompanyar aquesta pel·lícula a Manacor serà la primera sortida fora del circuit del nord d’Espanya que és on se’l coneix més a Enrique. Estic encantat de portar la pel·lícula allà i poder conversar amb la gent i conèixer diferents punts de vista sobre la pel·lícula.
