skip to Main Content
“Com Li Diu Una Persona, Al Seu Cap, Que Cada Dilluns A Les Deu Ha D’anar A Cercar La Metadona?”

“Com li diu una persona, al seu cap, que cada dilluns a les deu ha d’anar a cercar la metadona?”

Noelia Hernández (Manacor, 1982) és llicenciada en filosofia i és la directora de la Fundació Trobada, l’alberg de persones sense sostre de Manacor

Què és la Fundació Trobada?
La Fundació Trobada va néixer l’any 1992, a partir d’una iniciativa privada d’un grup de gent que volia donar un servei de tipus social al poble. Entre ells hi havia un pare dominic, el meu padrí… Els varen dir que el que feia falta era un alberg, i així és com va néixer aquest servei, que oferia 12 places. Fins al 2013 va ser un servei d’iniciativa privada, i en aquell interval de temps va funcionar de diferents maneres, primer amb voluntaris, i llavors amb objectors de consciència.

I a poc a poc va anar creixent?
Sí, quan la figura de l’objector de consciència va desaparèixer, es va començar a professionalitzar el servei. Llavors s’ampliaren les places, vàrem haver de lluitar molt per subsistir, i començàrem a estar en contacte amb l’IMAS i a fer feina en xarxa. Funcionàvem amb subvencions petites i amb aportacions d’empreses i individuals.
L’any 2013 va sortir un concurs per un servei a la part forana; i això a la vegada era una oportunitat i un risc per nosaltres; si sortia bé era una bona notícia, però sempre hi ha empreses de fora que competeixen… Però bé, finalment guanyàrem el concurs i començàrem a ser part de l’IMAS, del Consell; tot i que la gestió continua sent privada.

Quins serveis ofereix la Fundació Trobada?
T’ho explic amb aquesta perspectiva històrica. Durant el primer període que hem comentat, érem un servei exclusivament nocturn, obríem de les 20:00 del vespre fins a les 8:00 del dematí. Hi havia professionals, de dia, però l’usuari només podia venir el vespre. Oferíem llit, bugaderia, dutxa, sopar i berenar, i també assessorament per tramitar ajudes, per fer intervencions familiars, o de salut, acompanyament al metge a una persona que no entén l’idioma…
Llavors, el 2017, ens presentàrem a un altre concurs per ser un centre de dia, també. Aquí va millorar molt el servei, perquè: què passava amb l’usuari durant el dia? Hi havia una desconnexió, perdíem la seva pista… Ara, com a centre de dia, podem fer un seguiment molt més efectiu del programa individualitzat de cada usuari. I a més, no ha d’estar al carrer tot el dia.

Ara el servei és de 24 hores? Què feis de dia?
Sí, el servei ja és de 24 hores. I amb això començàrem un projecte paral·lel de formació de l’usuari, on feim diferents tallers: d’adquisició de coneixements, de suport psicològic, d’autoestima, de recerca de feina, i aprenen a elaborar un currículum, a cercar feina per internet…

Quins recursos teniu aquí? Quanta gent hi fa feina?
Som tres treballadors: un educador, una psicòloga i jo, que faig la coordinació. I llavors també fa feina aquí un usuari de llarga estança, un home que feia molts d’anys que estava aquí, que va fer una reinserció social important, però que tenia difícil fer-ne una de laboral i per això el contractàrem aquí. Ell queda a dormir, i vetla per la seguretat, que no passi res greu.

I quants d’usuaris hi ha?
Ara hi ha 25 places concertades amb el Consell; i fa molt de temps que n’intentam concertar amb l’Ajuntament; nosaltres tendríem capacitat per donar cinc places més, però per ara no estan concertades i no les podem oferir.

Teniu llista d’espera?
Sí. Ara mateix tenim catorze persones en llista d’espera, és un dels moments amb més saturació, i el que ens preocupa és un canvi molt recent que hi ha; veim que darrerament hi ha un augment molt considerable de dones. Ara tenim sis places, de dona, i abans, moltes vegades, no s’omplien aquestes places… I ara d’aquestes catorze persones en llista d’espera, nou són dones.

Quin és el perfil dels usuaris?
La majoria és gent d’aquí. Però a les memòries que tenim publicades veim com ha canviat el perfil d’usuaris amb el temps. Quan va néixer el projecte la majoria eren immigrants, o bé de la península o de fora, i el temps d’estada era breu, era el temps que estaven a trobar feina. Ara el perfil no és aquest, molts d’immigrant ja no vénen. Ara tenim molta problemàtica social. I la mitjana de durada d’estança aquí, deu ser d’un mes o dos.

I dius que la majoria són d’aquí?
Mira, podem mirar la memòria de 2017. Passaren per aquí 33 persones de l’estat espanyol, dels quals 14 eren de Balears i 10 d’Andalusia, llavors qualcun d’Extremadura, de Catalunya… De fora d’Espanya n’hi va haver: 7 de la Unió Europea, 20 del Marroc, 8 de Sud-amèrica i 6 d’Àfrica.

I has dit abans que la majoria eren homes…
Pel que fa al percentatge home-dona; podem fer una comparativa, per veure que es confirma l’augment de dones que t’havia comentat. El 2016, ho eren el 16%; el 2017, el 20%; i el 2018 sé cert que seran moltes més.

I l’edat?
Pràcticament la totalitat està entre els 30 i els 60 anys. I la majoria entre els 45 i els 60. Perquè dels 30 als 45 la inserció laboral és molt viable, l’altra, en canvi, és més difícil.

I quines problemàtiques són les més comunes? Per què ha de venir aquí, aquesta gent?
Hi ha un poc de tot, hi ha des de persones que s’han separat i hi ha una desestrucutració de la família; llavors aquesta persona quan s’estabilitza pot trobar un pis; persones nouvingudes que vénen a cercar feina… Llavors persones amb un problema de consums, sense suport familiar. També hi ha molta problemàtica de salut mental. O gent que ha quedat fora casa per un desnonament, per un incendi… El punt en comú entre aquestes diferents tipologies és que són persones en exclusió social, en risc d’exclusió o en situació de vulnerabilitat.

I com arriben aquí?
Poden arribar per porta, això vol dir que arriben pel seu compte fins aquí, perquè n’han sentit parlar o això. Abans n’hi havia molts que arribaven així; ara gairebé no n’hi ha. La majoria vénen derivats de Serveis Socials, de tota l’illa. Hi ha un protocol de derivació, fan l’entrevista i l’entrada, si s’escau. I la llista d’espera és per prioritat d’emergència.

La gent que passa per aquí pot fer una reinserció dins la societat?
El 90% de gent que ve aquí és fluctuant, vol dir que hi està un temps, llavors troba una feineta, però moltes vegades és una feina inestable, o no regulada, i torna. No és impossible, però és difícil fer una reinserció real.

Per què creus que passa això?
Jo tenc dubtes que el problema sigui la persona… Crec que el nostre sistema no facilita que la inserció sigui real, no funciona bé. Una renda mínima no és suficient per a una persona, evidentment s’ha de fer el seguiment de les rendes mínimes, perquè sempre hi ha gent que s’aprofita de la situació; però a una persona que de veres lluita per la reinserció real no li basta. Llavors, hi ha molta estigmatització social. I es fa cap feina per lluitar contra això? No. Cap. Com es pot reinserir una persona que té un problema de metadona? Com li diu al seu cap que cada dilluns a les onze, l’ha d’anar a cercar? O com li diu que a les deu li tanquen les portes de l’alberg? No ho volen dir, que estan a un alberg! Perquè vivim a una societat que els té por, que no els vol veure, no els comprenen des de l’empatia. Sentim tantes frases de: qui no fa feina és perquè no vol… Jo a aquests que diuen això els diria: Veniu un vespre a l’alberg! Entenc que és molt complex i que des del sistema no és fàcil trobar una solució, i no vull dir que jo la tengui, eh… Si la tengués, ja m’hauria fet política.

Back To Top
×Close search
Search